“La revista ‘Destino’ va fer més pel catalanisme que ‘Serra d’Or’”

Jordi Amat (Barcelona, 1978) és un saurí dels inèdits. Els inferns de biblioteques i arxius personals de la intel·lectualitat catalana no tenen secrets per a ell. Hi troba des de llibres inèdits, com l’esplèndid Tot s’ha perdut de Gaziel, fins a documentació de Josep Benet per construir el mite de Jordi Pujol, passant per les cartes personals de Francesc Cambó (“una mina per explorar”, assenyala, generós). Salpebrat, és clar, de troballes d’aquesta magnitud, el filòleg i investigador, autor de Las voces del diálogo. Poesía y política en el medio siglo (2007) i Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas (2009, premi Gaziel), publica ara el seu llibre més ambiciós i compromès, El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània: 1937-2014 (Tusquets), on, amb l’envejable do d’enllaçar fets i vertebrar l’anàlisi ben fonamentada que dissimula amb la seva cara de sempitern jovencell aplicat, desvetlla els usos polítics del relat històric i cultural que s’ha fet a Catalunya des de la Guerra Civil.

Pregunta. La revifalla d’Agustí Calvet, Gaziel, en bona part deguda a vostè, és símptoma de…

Resposta. De la recuperació de la tercera via política i, com sol passar amb gent amb obra tan sòlida i ampla, l’han volgut capitalitzar a una banda i l’altra del debat sobiranista. Deixant l’element fonamental de la concòrdia que sempre hi ha en la seva obra, per a mi Gaziel és un iberista utòpic on hi cap tot.

P. Precisament, l’esperit de concòrdia que alguns com el mateix Cambó postulen acabada la Segona Guerra Mundial no sembla trobar-se en el Gaziel de Meditacions en el desert…

“Banca Catalana va

R. Més que un Gaziel equivocat amb relació a l’encaix Catalunya-Espanya, tot i que ell no es planteja tapar les fissures de la guerra, crec que es desconnecta del seu temps. Les seves són coordenades de preguerra; és un enterrat en vida, o sigui que té una lucidesa anacrònica, no operativa. Gaziel, dels primers a parlar de Spengler a Espanya, llegeix poc a la postguerra, està amb moralistes com Saint-Simon…

P. El paper de resistència i de cert catalanisme de la revista Destino creix al seu llibre, sota una cadena del lideratge del comandament ideològic de la capçalera suggeridor: Ignasi Agustí, Josep Pla i Jaume Vicens Vives.

R. Agradi o no, la plataforma de la Catalunya intel·lectual de postguerra és Destino; amb clarobscurs i servituds, és clar, però perquè la gent prengués consciència d’una identitat civil singular, la capacitat de la revista a principis dels cinquanta per projectar una imatge d’europeisme del qual la catalanitat pot formar part, és evident. En això, la consciència europea d’Agustí és clau. En aquest sentit, Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or. Qui llegeix les Elegies de Bierville de Carles Riba i la seva ressenya? 400 persones? Destino té un públic gran, amb milers d’exemplars; els altres viuen a la catacumba de la resistència.

P. Qui no surt ben parat és Guillem Díaz-Plaja, que fracassa en voler acostar-se al franquisme…

R. És exemple de les condicions en què es pot restituir el teixit cultural catalanista. Ell és un tebi, amb cert talent, però amb limitacions infranquejables per ser referència cultural espanyola pel seu paper excatalanista; no és un intel·lectual de la victòria, mai aconseguirà entrar en el nucli dur de la intel·lectualitat espanyola. Ni venent-se entra en aquell star system. A diferents nivells, li passarà el mateix a Juan Ramón Masoliver, Martí de Riquer… Potser l’única excepció va ser Pla. En les relacions amb el poder, els intel·lectuals catalans sempre han estat uns passerells…

P. Què cal fer amb Pla? Vostè recorda que va fer d’espia, però també el posa com a peça clau: “Cal atacar furiosament el sistema”, diu una carta d’ell al seu editor Josep Vergés…

R. Pla és un molt bon periodista, però la seva actitud cívica és la d’un cínic. Ell s’acaba dient: “Jo seré un gran escriptor si amb la meva obra salvo el país”, i per salvar el país entén salvar un paisatge, una memòria, una tradició i una llengua sense importar-li el context polític, perquè és un cínic, i per això escriu tant a La Veu de Catalunya com a publicacions de Falange. Qui ha fet més per preservar la pàtria dels catalans, Riba o Pla? Doncs Pla ha fet més per Catalunya si entenem que la funció de l’escriptor és alimentar la consciència ciutadana, que sol formar-se llegint: el radi d’influència de Riba —una roca de dignitat civil— és limitadíssim i la repercussió de Pla, en canvi, notabilíssima.

P. Pla per sobre de Riba en el fet català…

R. Sí, el que passa és que a Pla no el podem jutjar sota els paràmetres de l’honor perquè, repeteixo, és un cínic. Aquells paràmetres són els que han guiat el relat de la postguerra: l’ètica patriòtica, la rectitud… És una mirada comprensible, però avui totalment esbiaixada. D’aquests usos de la història parla el llibre.

P. Un altre gegant a l’ombra és Josep Benet, a qui lliga molt amb un desconegut, Maurici Serrahima…

R. Sense Serrahima no existiria Benet. Com a assaig polític, el seu Mentrestant, de 1944, és superior al Notícia de Catalunya de Vicens Vives; la qualitat del seu pensament polític em sembla més alta que la d’un Josep Ferrater Mora o d’un Josep Trueta, però no triomfarà… Per la seva banda, Benet aposta per Pujol per pur pragmatisme: és un catòlic burgès hostiat pel règim, amb molts ingredients per ser símbol, perquè els catòlics catalans que formaven part de la victòria franquista prenguessin consciència de com tractava el règim fins i tot els catòlics pel fet de ser catalans.

P. La tara del pujolisme?

R. Que tot ho fa al servei de la construcció nacional i tenint “lo español como ajeno”, un integrisme nacionalista que Pujol segueix del seu mentor, Raimon Galí, tot i que ell actuarà com a sobiranista dins de Catalunya i regionalista a fora. A més, tot és indeslligable del seu lideratge personal, que el porta al “Amb mi o contra mi”. Això per no parlar de l’escampada de dinàmiques tòxiques…

P. Banca Catalana?

R. Sí, perquè instaura un ús alegal del diner, una praxi que, en entrar a l’Estat de dret, ha deixat un hàbits nocius tot embrutant la mecànica del poder, com ha passat. I amb aquell tic autoritari de “Qui paga mana’’…

P. Als seixanta-setanta es dibuixa un catalanisme progressista, intel·lectualment molt potent, que vostè fa convergir amb el Pasqual Maragall alcalde i després president i que simbolitza amb el Cobi, però que tot plegat se’n va en orris…

R. Amb el Cobi aquell marxant cap al cel resumeixo l’esllanguiment d’una cultura tant catalana com d’esquerres, oberta, que es planteja el problema de l’encaix amb Espanya sense fer-lo l’eix central, com sí que passaria amb la transformació, en clau d’esquerres, de la vida catalana. Per què es fon aquest catalanisme? Perquè és incapaç de regenerar-se i perquè es decanta per l’eterna batalla nacionals-no nacionals. El més greu que està passant és que s’ha perdut la riquesa del debat intel·lectual, que ja no es produeix dins del nacionalisme, com abans. Tot debat ha quedat fagocitat pel tema nacional.