La guerra civil de la ràdio

La sort m'ha estat adversa i jo he quedat presoner. Per tant, si voleu evitar el vessament de sang, els soldats que m'acompanyàveu quedeu lliures de tot compromís". Aquest va ser el missatge radiat de rendició que va fer el general Manuel Goded, revoltat contra la República, des del despatx del president de la Generalitat, Lluís Companys, el 19 de juliol de 1936. Aquest mateix dia, el general Gonzalo Queipo de Llano va ocupar Unión Radio Sevilla i des d'allà va llançar cada mitja hora la declaració de l'Estat de Guerra. A Madrid, el cèlebre "No pasarán" de Dolores Ibárruri, la Pasionaria, transmès per la ràdio, va mobilitzar la població i l'intent d'ocupar l'emissora no va prosperar. La ràdio havia nascut als anys vint com un instrument de distracció i divertiment de les classes benestants, entre altres coses perquè els aparells eren cars i perquè, a més, els que en posseïen havien de pagar una quota per receptor. Al llarg dels anys trenta la ràdio es va popularitzar i a l'inici de la guerra a Espanya hi havia 67 emissores i uns 300.000 receptors per a un població de 24 milions de persones.

La ràdio es va convertir llavors en un poderós element d'informació i propaganda i la Guerra Civil espanyola va ser la primera contesa en què l'efecte de les ones va ser decisiu. El llibre La batalla de les ones en la Guerra Civil Espanyola (Gregal), del periodista Daniel Arasa, és una radiografia de les emissores de ràdio del bàndol franquista i del republicà, de com van ser utilitzades durant l'enfrontament i de la importància informativa i del servei que van prestar a la població civil.

A l’inici de la guerra guanyava la República: 51 freqüències davant les 16 dels colpistes

"Com que no hi havia gaires receptors, s'instal·laven els altaveus de cara al carrer en bars i casinos i era normal que les famílies i els amics es reunissin a la casa d'algú que tenia ràdio per escoltar els partes", explica Arasa. Els partes eren els espais informatius de la guerra, que molts anys després es van seguir anomenant així. "Es podria dir, sens dubte, que és a la guerra quan la ràdio es converteix en un mitjà de comunicació de masses", sosté un altre estudiós i professional de la ràdio, Armand Balsebre, autor de diversos llibres sobre la qüestió, entre ells Història de la ràdio a Espanya. Volum I (1874-1939).

A l'inici de la guerra, la majoria de les emissores van quedar al costat republicà, amb 51 freqüències davant les 16 dels colpistes. Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, així com Unión Radio Madrid, Radio Espanya, Unión Radio Valencia, Radio Emisora Bilbaína i Unión Radio San Sebastián, eren republicanes. I en les primeres setmanes del conflicte van ser del bàndol revoltat Radio Pamplona, Radio Sevilla, Radio Ceuta, Radio Melilla i Radio Club Tenerife. A la zona republicana, les emissores van ser confiscades i van passar al control directe del govern —central, català o basc— o dels partits polítics i els sindicats. Perquè un dels efectes que va tenir la guerra va ser que el creixement de les emissores.

"El 31 d'agost de 1936 van iniciar les emissions Radio PCE, des de la seu del Partit Comunista de Madrid; Radio POUM; Radio CNT; Radio FAI; una emissora del PSUC, entre d'altres", enumera el llibre. I les que van quedar en el bàndol franquista no van ser confiscades als seus propietaris, però sí absolutament controlades. La creació de Ràdio Nacional d'Espanya el 19 de gener de 1937 va ser el principal instrument del bàndol franquista, que va comptar amb l'ajuda de tècnics italians i de l'Alemanya nazi. Així, Ràdio Nacional d'Espanya va tenir una emissora Telefunken-Lorenz de 20 kW de potència i per a la seva instal·lació es van desplaçar tècnics i enginyers alemanys. Radio Verdad va ser una altra emissora dels revoltats. Estava finançada per Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista que va donar suport a Franco, i va emetre també en català fins al final de la guerra amb un missatge clar: "Volien convèncer els catalans que no havien de témer Franco perquè es respectarien els seus costums i cultura", assenyala Arasa. L'escriptor Josep Pla va ser col·laborador de Radio Verdad.

Tècnics italians i de l’Alemanya

Ràdio Barcelona, la degana de la ràdio, que va començar a emetre el 14 de novembre de 1924, va ser l'emissora que va oferir els seus micròfons al president de la Generalitat, Francesc Macià, quan va proclamar la República el 14 d'abril de 1931. I igual que Ràdio Associació de Catalunya —que emetia en català—, va quedar sota el paraigua del Comissariat de Radiodifusió, creat per la Generalitat en esclatar la guerra. Un dels espais més importants de Ràdio Barcelona va ser l'informatiu La paraula, que es repetia en diverses franges horàries. Era una emissora en la qual treballaven moltes dones, sobretot al final de la guerra, precisament per la marxa dels homes al camp de batalla o l'exili. I és d'aquesta emissora que es conserven els guions de la programació durant la guerra: concerts, servei meteorològic, Servei Oficial de Socors, títols de cançons o d'oradors que intervenien al llarg d'un dia i serveis de transports.

No han quedat, en canvi, registres sonors, perquè llavors, i fins molts anys després, ni tan sols existia la concepció de conservar les emissions. "No hi havia aparells d'enregistrament de discs i, com a tals, les cintes no apareixen fins a 1947 i es reutilitzaven, de manera que el material més antic és dels anys cinquanta. Fa un temps es va trobar una maleta amb les primeres emissions gravades de 1934 i 1935 d'Unión Radio Madrid, Sevilla i Barcelona", explica Balsebre. Sí que es van gravar alguns discursos del president Lluís Companys, però van desaparèixer.

Ràdio i propaganda va ser un binomi inseparable durant la guerra. Cada bàndol amb el seu estil propi. Sosté Arasa, per exemple, que el primer any de guerra la propaganda de les diferents emissores de ràdio a Barcelona era una mica caòtica "i fins contradictòria entre elles, perquè cada partit, sindicat, institució i organització social defensava la línia que li semblava oportuna", detalla en el llibre. "El primer any va ser d'un cert Babel en els dos bàndols; després els continguts i espais es van ordenar més", raona Balsebre.

Si pels micròfons del bàndol republicà desfilaven polítics —a més d'Ibárruri, hi intervenia sovint el president del Govern, Juan Negrín—, intel·lectuals i escriptors —Miguel Hernández, Antonio Machado o Rafael Albertí—, en les emissores del bàndol nacional la presència de militars d'alta graduació no era habitual: "No es volia donar rellevància a ningú que no fos Franco". El general Gonzalo Queipo de Llano, la veu agressiva de Radio Sevilla, va ser l'excepció amb unes arengues violentes —"cal afusellar deu republicans per cada nacional mort"—, que es van silenciar quan altres comandaments franquistes es van adonar que internacionalment aquesta imatge no els convenia.

Els nacionals van copiar el model italià i alemany de propaganda. "Encoratjava la divisió entre les forces republicanes i atacava de forma especialeals comunistes. També als nacionalistes bascos i catalans se'ls acusava d'estar en mans de la Internacional Comunista", afirma Arasa. Des d'aquestes emissores l'objectiu principal era encoratjar la divisió entre les forces republicanes". Les ciutats s'"alliberaven" i evitaven els termes "conquesta" i "ocupació", en argot nacional, i també s'emetien llargues relacions de ferits, presoners i material capturat, per la qual cosa es garantien l'interès també del territori republicà, que volia tenir informació del front. Els partes de guerra eren més escoltats a la rereguarda que en els fronts, apunta Arasa.

La Generalitat obligà a posar les ràdios a les finestres a tot volum: propaganda... i control

La propaganda republicana estava dirigida a l'explicació de les causes de la guerra i la seva transformació en "una lluita revolucionària". Igual que la del signe oposat, tendia a utilitzar uns conceptes de forma reiterada: les tropes franquistes eren "les forces al servei de la invasió", eren "facciosos" i Franco era "el traïdor Franco". Jaume Miravitlles va ser un personatge clau en la ràdio republicana durant la guerra. Militant primer d'Estat Català, després del Partit Comunista Català i el 1934 ja en les files d'Esquerra Republicana, Miravitlles va ser l'artífex del Comissariat de Propaganda. "Va ser l'organisme propagandístic més eficaç de la guerra", subratlla Arasa. Per exemple, la ràdio ho transmetia tot: mítings, discursos i conferències de polítics, música, programes esportius, emissions infantils i crides a fer transfusions de sang. "La ràdio va complir un paper informatiu, de rearmament de moral i de servei, ja que a través d'ella es podia tenir una idea de com estaven els soldats al front: era la ràdio qui avisava amb un missatge dels bombardejos quan els observadors de Palma de Mallorca donaven l'alarma de la sortida dels avions per bombardejar Barcelona", explica Balsebre. I la ràdio es convertia, després dels bombardejos, en un centre d'auxili des d'on es radiaven missatges a les famílies. Entre els partes d'un costat i l'altre també hi havia diferències, sosté Arasa. "Partint de la base que tots dos mentien moltes vegades, es poden perfilar estils: més inconcrets i vagues els republicans i amb profusió de xifres dels nacionals", concreta l'estudiós, que ha comparat uns i altres durant la Batalla de l'Ebre.

Pels micròfons feixistes no passaven gaires generals: no es volia ‘tapar’ Franco

El paper de la ràdio va ser tan important que la Generalitat va ordenar que els aparells de ràdio, al màxim volum, es col·loquessin a prop de les finestres obertes, "i si no complien aquesta normativa se'ls multava", sosté Arasa. D'aquesta manera, també, es podia saber qui escoltava Ràdio Nacional, del bàndol franquista, cosa que naturalment era perseguit a la Barcelona republicana. "A la primera setmana de gener de 1939, ja amb les tropes franquistes molt prop de la capital, la Generalitat va signar un decret per confiscar els receptors de ràdio", comenta Balsebre. El 26 de gener de 1939, quan les tropes de Franco van entrar a la ciutat, Ràdio Barcelona no emetia. Explica Arasa que a final de 1938 una bomba —la Gran Via a l'altura del cinema Coliseum va ser intensament bombardejada— va obligar al desallotjament de l'emissora del carrer Casp. "Al gener de 1939, la Generalitat va ordenar el desmantellament de Ràdio Barcelona perquè els equips fossin enviats cap al nord i poder emetre des de fora i evitar així que el material caigués en mans dels franquistes. No obstant això, això no va passar perquè el material va ser desmuntat i amagat per un quintacolumnista —un espia del bàndol franquista— de la ràdio, que va omplir de pedres les caixes en què teòricament es va empaquetar els equips. Així, les emissions de Ràdio Barcelona es van reprendre el 26 de febrer, ja sota el control de Dionisio Ridruejo, el falangista que havia estat el responsable de la propaganda del bàndol franquista", afegeix.

Teodor Garriga va ser una de les veus de Ràdio Associació de Catalunya entre 1932 i 1939. No només per les retransmissions dels bombardejos sobre Barcelona, sinó pels muntatges satírics que va fer sobre les al·locucions del general Queipo de Llano a la franquista Radio Sevilla. I altres veus significades van ser les de les locutores Francina Boris, Rosalia Rovira, Carmen Espona i Maria Teresa Gay Solà, enumera Arasa a La batalla de les ones. I a Ràdio Barcelona destaca les veus de Maria Carme Nicolau, Rosa Cotó, María del Carmen Martínez Yllesas i Enriqueta de Benito.

El micròfon era d'elles

Maria Tersa va ser la veu de Ràdio Girona a la Guerra Civil. Viu a Barcelona i té 103 anys. "El cap el té perfectament, però no la vista ni l'oïda", explica Sílvia Espinosa, que la va conèixer fa anys, quan intentava contactar amb dones que havien estat locutores de ràdio als anys vint i fins als quaranta. "Moltes van haver de deixar de treballar a la ràdio, no per problemes ideològics, encara que algun cas hi va haver, sinó perquè el règim franquista va expulsar en general les dones del món laboral", afegeix l'autora del llibre Dones de ràdio, Les primeres locutores de Catalunya (Albertí). Maria Tersa era locutora de ràdio a finals dels anys vint a Ràdio Lleida, ciutat on vivia amb la seva família. Ella i la seva germana treballaven a l'emissora com a locutores i acompanyant amb el piano. "En esclatar la Guerra Civil, la família va decidir anar-se'n de Lleida per la duresa dels bombardejos i van anar a Terrassa, on tenien família", explica Espinosa. La jove locutora va intentar reprendre la seva feina a l'emissora Ràdio Associació de Catalunya, a Barcelona. No ho va fer perquè els seus pares tenien por de viure a la ciutat, que estava clar que seria objectiu de les tropes franquistes. "Va ser qui havia estat director a Ràdio Lleida, Alexander Figa, un home destacat de la cultura empordanesa, qui li proposa que es traslladi a Girona, on podria treballar a Ràdio Girona, que estava en una casa gran del barri jueu de la ciutat", prossegueix l'autora del llibre.

Tersa i els seus pares es van instal·lar a la casa a la fi de 1938, i des d'allà radiava els avisos de socors. Era la locutora que s'encarregava de tot, d'aconseguir discos per posar música, d'emetre les consignes de la guerra o d'explicar contes. "Es podria dir que va viure a l'emissora, on el seu pare s'encarregava d'intentar arreglar els continus problemes de llum i de la part tècnica de l'emissora. Una cosa de la qual, en principi no en sabia res", relata Espinosa. El dia que van entrar les tropes franquistes a Girona i van ocupar l'emissora, a Tersa li van dir que es quedés en una habitació. I ja no va tornar a parlar per la ràdio a Girona mai més. En acabar la guerra decideixen tornar a Lleida, i allà, malgrat que li van oferir tornar a treballar a Ràdio Lleida, no va acceptar: "No eren dels meus, ni la meva ràdio", va explicar Tersa a Espinosa en el llibre Dones de ràdio. Tersa, a qui la Generalitat va concedir la Creu de Sant Jordi el 2010, pertanyia a una família acomodada, una característica comuna de moltes locutores de ràdio dels anys vint i trenta. "Tenien estudis, solien saber idiomes i algun instrument i treballaven a la ràdio perquè els agradava i perquè era una cosa que tenia força glamur. Quan va esclatar la guerra, i especialment al final, moltes de les veus de les emissores de ràdio eren femenines perquè els homes o eren al front, o estaven amagats o al exili", apunta Espinosa, que el 2008 va escriure la tesi doctoral Les dones de ràdio a Catalunya (1924-1942), de la qual després va extreure material per al llibre. En el doctorat, Espinosa va poder recollir informació sobre 28 locutores de ràdio a Catalunya i es va entrevistar amb 10 d'elles. "Al final de la guerra, en emissores com Ràdio Barcelona o Ràdio Associació, les dones eren majoria, no només com a locutores sinó també a l'àrea d'administració i en altres departaments, excepte el tècnic, que el portaven homes", afegeix l'autora del llibre. La incorporació de les dones a les emissores de Barcelona també es va veure afavorida perquè es van seguir altres models, com el de la BBC, en què hi havia moltes locutores.

Tersa és un dels noms de locutores amb una història singular, però no l’única. A les emissores grans, com Ràdio Barcelona o Ràdio Associació, les plantilles eren més grans i hi havia torns per cobrir les emissions, en què s’alternava la música, els comunicats de la Generalitat, els avisos i les alarmes de bombardejos. Francina Boris era la locutora que estava en antena la tarda de l’ocupació de Barcelona el 26 de gener de 1939, quan van entrar els soldats a l’emissora de la Rambla de Ràdio Associació. “Ella va seguir parlant mentre que a Rosalia Rovira, que ja havia acabat el seu torn, se la van endur detinguda a la txeca de plaça Urquinaona. L’endemà, tant Francina Boris com les altres dones que treballaven a la ràdio van ser interrogades i conduïdes a la mateixa txeca, d’on van sortir al cap d’uns dies. Rovira, militant d’Estat Català, va estar detinguda durant tres mesos en condicions d’una humiliació extrema”, assenyala Espinosa.

No poques de les dones que es van dedicar a la ràdio als anys trenta procedien del teatre, algunes amateurs però altres professionals, i altres eren cantants. Tenien bones veus i bona dicció, i sovint també participaven en els quadres escènics que es muntaven a les emissores. “Sobretot a partir dels trenta, que va ser quan es va popularitzar la ràdio i van començar a funcionar moltes emissores locals, com Ràdio Terrassa o Ràdio Sabadell. Després, la guerra ho va torçar tot”, conclou Espinosa.