Mestre Molas

No hi havia impostura però sí teatre en el seu pas curt, un pèl desmenjat i maldestre, amb un punt d’insolència dissuasiva a la mirada darrere les ulleres, sempre penjant —disculpeu que ho recordi jo també— la burilla morta als llavis, sense rastre de fum, fossilitzada. Semblava una imitació acadèmica del posat de Josep Pla i alhora reproduïa una rebel·lia pàl·lida contra el protocol i les cerimònies embafadores. Potser per això també mostrava Joaquim Molas (Barcelona, 1930-2015), mort el dilluns de la setmana passada, una certa gestualitat brusca, de tímid involuntari: un fotimer de gent l’hem vist així al pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, des de la seva tornada de la Universitat Autònoma el 1982, amb el vestit tacat de cendra i capaç de desafiar els nous reglaments democràtics per tal de poder seguir fumant quan ja era prohibit fer-ho, com ara a la seu on es va fer (era a l’Ateneu Barcelonès?) el cicle Reflexions crítiques sobre la cultura catalana. Som a 1983 i la primera la va fer Pierre Vilar, la segona Josep Ferrater Mora, la tercera Josep Maria Castellet i la quarta, ell, Joaquim Molas.

D’això en fa més de 30 anys, i potser aquell era el moment daurat d’una trajectòria de crític i historiador que semblava descobrir-ho tot. O potser ho descobria de debò per a la majoria, fora dels cercles il·lustrats. Bona part del que ara entenem com a història de la literatura catalana va néixer de les cabòries de Molas.

Primer, com a membre joveníssim de l’equip que adaptava el Diccionari Bompiani, amb gent com Riquer, Valverde, Comas o Joan Oliver, i amb jovenalla com Sergi Beser, Paco Noy o Joaquim Marco. Després, ja com a professor universitari disposat a posar ordre i, sobretot, reconceptualitzar algunes coses. La Història de la literatura catalana de l’editorial Ariel (allà on havia sortit la Poesia de Salvat-Papasseit, amb el seu pròleg de 1978) pot semblar a alguns un material antic o ranci. Però encara ara a mi em sembla un instrument vital per sostreure el text literari de la limitadíssima mirada tècnica, especialitzada i una mica ensopida, a més d’autista. Allà s’obria el focus cap a l’anàlisi de la literatura en relació amb el seu entorn social i cultural, la seva posició econòmica, ideològica i històrica. I una cosa semblant és el que feia l’equip jove de col·legues que va redactar, sota la seva direcció, els cinc volums finals de la Història... de l’editorial Ariel.

És ben cert que se’n derivaven algunes cotilles i algunes limitacions, però també ho és que aquesta perspectiva metodològica situava la literatura catalana a prop dels corrents d’interpretació contemporanis d’inspiració més o menys marxista. Potser van sortir d’allà un munt de mals moletes, potser sí, però un bon grapat d’ells eren, a més de deixebles i beneficiaris dels mètodes de cooptació acadèmica de llavors (i en gran part d’ara), crítics i assagistes creatius amb obra pròpia i capacitat de desenvolupar el seu rumb, com molt òbviament expressa la plenitud assagística de la crítica cultural a Catalunya d’un Joan-Lluís Marfany, la crítica d’un Jordi Castellanos o l’experiència internacional i la perspectiva oberta dels estudis d’Enric Bou, per citar-ne només tres.

Però vénen a tomb. Amb Bou s’ho va passar molt bé ja el 2003, confegint una antologia de poesia visual en el sentit més eteri possible, quan encara era fresca la seva anàlisi de les avantguardes a Catalunya, d’uns anys enrere, i quan ja donava per amortitzada la seva defensa del realisme històric d’encara més enrere, dels anys seixanta. Va ser la via de comprometre l’anàlisi literària amb el procés històric, ètic, civil i polític que vivia el país. Fins i tot un marxista tan ortodox com Manuel Sacristán dedicava un extraordinari assaig a la poesia de Joan Brossa, i Joan Fuster no perdia la paciència mentre gestava un mite quan encara no era mite i es deia Raimon, tot just començats els seixanta: d’aquells temps parla, i d’algun d’ells, un bon amic com és Josep Maria Benet i Jornet al seu esplèndid Material d’enderroc. També Molas començava llavors a enredar, repensant la confecció real d’un El quadern gris que fingia ser un dietari juvenil, i no ho era, o repensant-se a si mateix més a fons. A l’altura de 1985 decideix tornar a l’obra de José María Pemán o Rafael Sánchez Mazas, perquè ja era hora de rescatar, diu Molas, “part del mobiliari de la meva adolescència”, ni que fos “a poc a poc”.

Abans de la maduresa, però, la batalla era política i era cultural. Alguns dels joves necessitaven explicar-se què era exactament el que s’havia de salvar del passat, a banda dels mots espriuencs. I Molas i Castellet van proposar dues primeres pedres llargament influents i gairebé inaudites al coaccionat mercat literari de les lletres catalanes del segon franquisme: primer, una antologia de la Poesia catalana del segle XX, el 1963, que en bona part era un homenatge privat a un poeta crucial i nou, Gabriel Ferrater; i segon, els Vuit segles de poesia catalana, que redreçaven el caos del passat en forma de programa cultural, el 1969.

Encara tot per fer, per descomptat, però tot també amb la convicció que traspua en tantes planes d’un llibre de pedaços mandrosos, mig acabats i mig abandonats, com és el que va publicar sota el títol de Fragments de memòria, el 1997. Hi és tot ell, per dir-ho així, inclosa la manufactura del llibre, sense refer ni rematar, però lluminós i sovint veraç, com ara quan sap, cap a 1978, que la literatura el destorba quan vol posar-se a escriure, aquella “literatura que, a la vegada, busco i rebutjo”.

Jordi Gràcia es catedràtic de Literatura a la Universitat de Barcelona