_
_
_
_

Mestre Molas

Quatre mirades a l'empremta acadèmica de qui més ha influït en l’estudi de les lletres catalanes recents

Jordi Gracia
Joaquim Molas envoltat d’altres savis (Josep Benet, Miquel Batllori i Jordi Bonet), quan va rebre el 30è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Joaquim Molas envoltat d’altres savis (Josep Benet, Miquel Batllori i Jordi Bonet), quan va rebre el 30è Premi d’Honor de les Lletres CatalanesVicens Giménez

No hi havia impostura però sí teatre en el seu pas curt, un pèl desmenjat i maldestre, amb un punt d’insolència dissuasiva a la mirada darrere les ulleres, sempre penjant —disculpeu que ho recordi jo també— la burilla morta als llavis, sense rastre de fum, fossilitzada. Semblava una imitació acadèmica del posat de Josep Pla i alhora reproduïa una rebel·lia pàl·lida contra el protocol i les cerimònies embafadores. Potser per això també mostrava Joaquim Molas (Barcelona, 1930-2015), mort el dilluns de la setmana passada, una certa gestualitat brusca, de tímid involuntari: un fotimer de gent l’hem vist així al pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, des de la seva tornada de la Universitat Autònoma el 1982, amb el vestit tacat de cendra i capaç de desafiar els nous reglaments democràtics per tal de poder seguir fumant quan ja era prohibit fer-ho, com ara a la seu on es va fer (era a l’Ateneu Barcelonès?) el cicle Reflexions crítiques sobre la cultura catalana. Som a 1983 i la primera la va fer Pierre Vilar, la segona Josep Ferrater Mora, la tercera Josep Maria Castellet i la quarta, ell, Joaquim Molas.

D’això en fa més de 30 anys, i potser aquell era el moment daurat d’una trajectòria de crític i historiador que semblava descobrir-ho tot. O potser ho descobria de debò per a la majoria, fora dels cercles il·lustrats. Bona part del que ara entenem com a història de la literatura catalana va néixer de les cabòries de Molas.

Primer, com a membre joveníssim de l’equip que adaptava el Diccionari Bompiani, amb gent com Riquer, Valverde, Comas o Joan Oliver, i amb jovenalla com Sergi Beser, Paco Noy o Joaquim Marco. Després, ja com a professor universitari disposat a posar ordre i, sobretot, reconceptualitzar algunes coses. La Història de la literatura catalana de l’editorial Ariel (allà on havia sortit la Poesia de Salvat-Papasseit, amb el seu pròleg de 1978) pot semblar a alguns un material antic o ranci. Però encara ara a mi em sembla un instrument vital per sostreure el text literari de la limitadíssima mirada tècnica, especialitzada i una mica ensopida, a més d’autista. Allà s’obria el focus cap a l’anàlisi de la literatura en relació amb el seu entorn social i cultural, la seva posició econòmica, ideològica i històrica. I una cosa semblant és el que feia l’equip jove de col·legues que va redactar, sota la seva direcció, els cinc volums finals de la Història... de l’editorial Ariel.

És ben cert que se’n derivaven algunes cotilles i algunes limitacions, però també ho és que aquesta perspectiva metodològica situava la literatura catalana a prop dels corrents d’interpretació contemporanis d’inspiració més o menys marxista. Potser van sortir d’allà un munt de mals moletes, potser sí, però un bon grapat d’ells eren, a més de deixebles i beneficiaris dels mètodes de cooptació acadèmica de llavors (i en gran part d’ara), crítics i assagistes creatius amb obra pròpia i capacitat de desenvolupar el seu rumb, com molt òbviament expressa la plenitud assagística de la crítica cultural a Catalunya d’un Joan-Lluís Marfany, la crítica d’un Jordi Castellanos o l’experiència internacional i la perspectiva oberta dels estudis d’Enric Bou, per citar-ne només tres.

Però vénen a tomb. Amb Bou s’ho va passar molt bé ja el 2003, confegint una antologia de poesia visual en el sentit més eteri possible, quan encara era fresca la seva anàlisi de les avantguardes a Catalunya, d’uns anys enrere, i quan ja donava per amortitzada la seva defensa del realisme històric d’encara més enrere, dels anys seixanta. Va ser la via de comprometre l’anàlisi literària amb el procés històric, ètic, civil i polític que vivia el país. Fins i tot un marxista tan ortodox com Manuel Sacristán dedicava un extraordinari assaig a la poesia de Joan Brossa, i Joan Fuster no perdia la paciència mentre gestava un mite quan encara no era mite i es deia Raimon, tot just començats els seixanta: d’aquells temps parla, i d’algun d’ells, un bon amic com és Josep Maria Benet i Jornet al seu esplèndid Material d’enderroc. També Molas començava llavors a enredar, repensant la confecció real d’un El quadern gris que fingia ser un dietari juvenil, i no ho era, o repensant-se a si mateix més a fons. A l’altura de 1985 decideix tornar a l’obra de José María Pemán o Rafael Sánchez Mazas, perquè ja era hora de rescatar, diu Molas, “part del mobiliari de la meva adolescència”, ni que fos “a poc a poc”.

Joaquim Molas amb un dels seus grans amics, Josep Maria Benet i Jornet, dirigint-s’hi amb un gest molt seu.
Joaquim Molas amb un dels seus grans amics, Josep Maria Benet i Jornet, dirigint-s’hi amb un gest molt seu.Vicens Giménez

Abans de la maduresa, però, la batalla era política i era cultural. Alguns dels joves necessitaven explicar-se què era exactament el que s’havia de salvar del passat, a banda dels mots espriuencs. I Molas i Castellet van proposar dues primeres pedres llargament influents i gairebé inaudites al coaccionat mercat literari de les lletres catalanes del segon franquisme: primer, una antologia de la Poesia catalana del segle XX, el 1963, que en bona part era un homenatge privat a un poeta crucial i nou, Gabriel Ferrater; i segon, els Vuit segles de poesia catalana, que redreçaven el caos del passat en forma de programa cultural, el 1969.

Encara tot per fer, per descomptat, però tot també amb la convicció que traspua en tantes planes d’un llibre de pedaços mandrosos, mig acabats i mig abandonats, com és el que va publicar sota el títol de Fragments de memòria, el 1997. Hi és tot ell, per dir-ho així, inclosa la manufactura del llibre, sense refer ni rematar, però lluminós i sovint veraç, com ara quan sap, cap a 1978, que la literatura el destorba quan vol posar-se a escriure, aquella “literatura que, a la vegada, busco i rebutjo”.

Jordi Gràcia es catedràtic de Literatura a la Universitat de Barcelona

Una nova rosa dels vents

Enric Bou

Vaig començar a assistir a les classes de Joaquim Molas a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a Bellaterra. Era l'any 1972. Era una persona misteriosa, amb unes ulleres fosques que li donaven un aire inquietant. L'acompanyaven diverses llegendes urbanes. Havia estat uns anys a Liverpool i allí havia après molt sobre metodologia i història de la literatura. Poesia catalana del segle XX era una antologia molt polèmica preparada amb Josep Maria Castellet, per les tesis —el realisme històric— i la tria molt selectiva de poetes (no hi eren Brossa o Vinyoli) i l'aplicació molt rígida d'una opció marxista.

Acabava de guanyar la càtedra a la UAB el 1969, després de perdre contra Antoni Comas, dos anys abans, la càtedra a la Universitat de Barcelona (UB). Havia estudiat filologia romànica a la Universitat de Barcelona amb Martí de Riquer, i literatura catalana amb Jordi Rubió en els Estudis Universitaris Catalans, els quals l’orientaren vers un estudi filològic i historicista de la literatura medieval. Molas ensenyava exclusivament literatura dels segles XIX i XX. I allí es movia en terra ignota. Ens proposava interpretacions molt noves, que devia inventar la nit abans, i que per a nosaltres, crescuts en la nit eterna de la dictadura, eren sorprenents. Semblava misteriós i inquietant, però era molt afable. Molts estudiants vam esdevenir els seus amics.

Molas havia ensenyat als Estudis Universitaris Catalans entre el 1961 i el 1972. A la Universitat Autònoma va poder ensenyar d'una manera més estructurada. En els anys setanta estava encara molt interessat en la història literària de fonament marxista i s'entretenia a organitzar grans visions de conjunt. Des del positivisme, Molas va proposar per primera vegada una ordenació, un cànon, una selecció d'autors. Des de col·leccions d'Edicions 62 —Antologia Catalana i Les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC)— va poder impulsar la projecció del programa.

Hi ha dos principis que guiaven l’activitat crítica de Molas en el vessant de la programació docent i de l’organització cultural: l’homologació i la voluntat d’exhaustivitat, tot plegat tenyit pel signe del temps (anys seixanta) i la pròpia formació. Se sentia atret per un concepte de cultura ampli, innovador, amb regust —en el seu moment— revolucionari. L’homologació cal entendre-la en un sentit de situar la cultura literària catalana al nivell de les altres cultures veïnes: anglesa, francesa, italiana i, en menor grau, espanyola. Va haver de renovar contra rellotge la vella terminologia particularista que havia generat la Renaixença i substituir-la per una altra que tingués traducció en termes europeus: romanticisme, avantguarda, simbolisme. De vegades havia confessat l’angúnia que sentia de saber que a les aules veïnes tenia la competència dels Paquito Rico, Alberto Blecua, Sergi Beser, José-Carlos Mainer i altres, explicant literatura espanyola des d’una tradició historiogràfica de dècades, amb un gruix d’estudis, articles i llibres, considerable. L’exhaustivitat era una voluntat d’inventariar els textos literaris catalans, continuant la tasca de predecessors il·lustres, però atrevint-se a opinar sobre fets literaris molt més recents, fins arribar a l’estricta contemporaneïtat.

Improvisava? Cada classe representava una monografia i deu articles. Semblava una màgia, construïda a partir del no-res, però no era així: ho feia després d’hores llargues de lectura, a partir de la inspiració inicial de la selecta biblioteca familiar, de sistemàtiques batudes pel mercat de Sant Antoni i llibreters de vell. Semblava improvisat, però era tot pensat i paït. Era una proposta per llegir el passat. El manifest, el grup, els autors més importants, els textos clau. Les bases del mètode eren senzilles: dosis d’erudició per disposar de tot el material d’arxiu i de lectura necessari; imaginació per establir relacions entre els materials aplegats; i mètode i intel·ligència per donar sentit a l’operació. Amb els anys s’allunyà de la rigidesa del marxisme i amb intel·ligència evolucionà, s’adaptà a noves tendències.

Molas ha estat una personalitat provocadora que no ens ha deixat indiferents. Els estudis sobre Verdaguer i la literatura d’avantguarda, de les formes d’expressió popular i d’alta cultura, estableixen la rosa dels vents d’uns interessos a través dels segles. De la seva naturalesa d’investigador fill de la Il·lustració es deriva una voluntat d’estudiar i de classificar les troballes. Sempre atent al present, va renovar la manera de llegir la cultura contemporània des del Romanticisme fins ara, i ens ha deixat un full de ruta pensat i calculat.

Enric Bou és professor de la Università Ca' Foscari Venezia i coautor, amb Joaquim Molas, de l'antologia La crisi de la paraula (2003).

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Jordi Gracia
Es adjunto a la directora de EL PAÍS y codirector de 'TintaLibre'. Antes fue subdirector de Opinión. Llegó a la Redacción desde la vida apacible de la universidad, donde es catedrático de literatura. Pese a haber escrito sobre Javier Pradera, nada podía hacerle imaginar que la realidad real era así: ingobernable y adictiva.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_