L’Asmae, la jove de la mà pintada

Una forense va trucar ahir a la nit a casa dels Ouahhoud, a la Llagosta, un municipi del cinturó industrial de Barcelona. "Volia saber moltes coses: l'aspecte de la meva germana, quina roba portava, si tenia algun tret especial...", explica la Khadija des del llindar del pis familiar, on ressonen suras de l'Alcorà. "La meva mare es tranquil·litza quan les sent", diu la Khadija, que es mira amb atenció les mans. Sí que hi ha, en realitat, un detall que pot ajudar a identificar la seva germana als Alps francesos: la henna, el tatuatge natural que les dones marroquines llueixen en ocasions especials. Com el dia del seu casament.

Asmae Ouahhoud el-Allaoui, marroquina d'origen –va néixer a Nador– però catalana de tota la vida –va arribar a la Llagosta amb quatre anys–, portava les mans pintades quan es va casar, dissabte, amb Mohammed Tahrioui. Una cosina d'ell els va presentar fa poc més d'un any. Es van enamorar i van decidir passar la vida junts. Van celebrar l'enllaç amb un gran banquet, segons els costums magrebins, al restaurant Lar o'Marulo de Badalona. La festa, amb 200 convidats, es va allargar fins a les tres de la matinada. L'Asmae se'n va anar en limusina. "Estava contentíssima, tot havia anat genial. Havia complert el seu somni de casar-se i anar-se'n a viure a Alemanya", diu la Khalija, que encara no s'explica un contrast tan brutal d'emocions en només 48 hores.

“Des del Prat ens va enviar un WhatsApp. Ens va donar les gràcies pel casament i ens va dir que ens estimava”

El camí en comú de l'Asmae (23 anys) i el Mohammed (24) havia de començar el mateix dimarts i tenia com a destinació final Duisburg, una localitat alemanya a 15 minuts amb cotxe de Düsseldorf. Ella, administrativa, i ell, que vivia des de feia sis anys a Alemanya i havia prosperat en una empresa d'automoció, van pujar dimarts al matí a l'avió de Germanwings que es va estavellar a França. "Diumenge vam fer una celebració familiar i dilluns, com que estaven cansats, es van quedar a dormir a casa. Quan marxaven cap a l'aeroport, em van veure adormida i no em van despertar", explica la Khadija, interrompuda a estones per l'afecte dels veïns.

Veïns com la Reme, el seu marit i la seva filla, que porten a la família un ram de flors amb una inscripció en àrab. "No sabem si està ben escrit", diu la Reme. "Tranquil·la, jo no parlo àrab", somriu la cinquena dels sis germans Ouahhoud. La Llagosta és un petit municipi d'edificis vells, lletjos i sense ascensor, però on els veïns encara es coneixen. Totes dues es fonen en una abraçada.

La Khadija estava sola al pis quan va sentir la notícia del sinistre. No va pensar, o no va voler pensar, que la seva germana anava en aquest avió. "Vaig pensar que Duisburg tenia aeroport. Em vaig equivocar", explica mentre intenta contenir les llàgrimes. La jove parella ja ho tenia tot preparat: una casa per entrar a viure i una família que els esperava a Düsseldorf per tornar a celebrar, aquesta vegada amb la família del nuvi, la bona nova del casament. Alguns familiars van venir a la boda catalana des d'Alemanya, però van tornar amb cotxe.

Alemanya havia estat al cap de l'Asmae des que va passar sis mesos a Frankfurt amb un oncle seu. "Volia anar-se'n d'aquí, viatjar... És una noia independent, que físicament sembla poca cosa però és molt forta", explica una amiga. La família de l'Asmae va necessitar la seva fortalesa quan, fa quatre anys, el pare va morir en un accident de trànsit al Marroc. "La meva germana es va encarregar de tot: animar la mare, arreglar la burocràcia... Per a mi és com una mare, també", diu la Khadija. Mentre ella encara dormia, l'Asmae va escriure, des de l'aeroport del Prat, al grup de WhatsApp que comparteixen les quatre germanes: "Ens va donar les gràcies per tot i ens va dir que ens estimava molt. Sembla que sabés el que anava a passar".

Quarta dels sis germans, l'Asmae es va pagar ella sola el permís de conduir. Va completar un cicle superior com a administrativa, va estudiar sense èxit farmàcia i va treballar un temps a la fàbrica de Mango a Parets. "No deixava que la gent l'ajudés", afirma la seva germana. Últimament ajudava a la botiga de roba que, a pocs metres del pis, acabava d'obrir un dels seus dos germans homes. Aquest matí, la persiana estava abaixada: "Tancat per motius familiars fins a final de mes". Els dos germans han hagut de renovar el passaport –la burocràcia és inoportuna– però ja són als Alps.

Els Ouahhoud (quatre noies i dos nois) van ser els primers magrebins que es van inscriure a l'escola pública Joan Maragall. Tots han estudiat allà, però la directora del centre recorda amb un afecte especial l'Asmae, "una nena que era tot dolçor, agradable i molt callada". Aquest matí, l'Asmae ha tornat al col·legi. La foto que li van fer quan va acabar sisè de primària ha presidit l'homenatge que avui li han retut els alumnes, que s'han donat les mans formant un cercle i han guardat el mateix silenci respectuós amb el qual la jove escoltava a classe.

La família agraeix les mostres d'afecte i només demana la màxima celeritat. "Volem que ens facilitin les coses per repatriar el cos al Marroc, enterrar-la i poder descansar", diu la Nadia, la germana gran. El cap de la Nadia, que també llueix la henna, no para de donar voltes. "Et fas moltes preguntes, vols saber com va ser, si va patir... Quan veus un accident així et fa pena, però mai penses que et passarà a tu". El seu Facebook delata que la seva vida era molt diferent fa només tres dies: "Que bé que ens ho hem passat al casament, estic contentíssima".