Hausson recupera els grans mags

Entre principis del segle passat i els anys seixanta, els teatres de Barcelona rebien els grans mags internacionals i omplien les platees. El mag Hausson estrenarà el 8 d'abril (La Seca, Barcelona) un espectacle que és un tribut –així es diu (Magic tribut)– a aquella època d'esplendor. “No es tracta d'un exercici arqueològic ni nostàlgic. No és un revival”, aclareix. Es tracta de presentar efectes màgics que feien aquells il·lusionistes i que mantenen el seu misteri i la seva poesia. L'efecte serà el mateix encara que la posada en escena sigui contemporània. I això es combinarà amb el mateix repertori de Hausson per, en definitiva, viure una nit màgica.

La nòmina rescatada d'aquells grans mags, alguns dels quals arribaven a la ciutat en vagons de trens farcits de cofres i trucs per muntar el seu espectacle, és ple de cognoms il·lustríssims: The Great Raymond, Horace Godin, Fu Manchu, Richiardi jr, Chang i Kalanag. No hi ha noms domèstics perquè cap dels mags locals, explica Hausson, tenia la seva grandesa teatral sense que això suposi un demèrit al seu mestratge. El més proper seria Li-Chang, el badaloní Joan Forns, que es va inspirar en Fu Manchu i la chinoiserie tan de moda en aquells temps en un món on els noms orientals semblaven incrementar la quota de misteri. I també hi contribuïa el títol dels trucs, entre l'enigmàtic i el clarament tenebrós: L'àrab perforat, Simfonia perduda en l'espai juntament amb el piano i la pianista, La dona dividida per complet per una serra circular, etcètera.

Del Gran Raymond, que va ser a Barcelona l’any 1916, Hausson ha escollit La cabina espiritista, “un efecte que encara ara es fa amb la mateixa tècnica de llavors”. De Horace Goldin, que va actuar al Novedades, adapta la il·lusió de la dona serrada. Aquest truc té una llarga història, començant per qui va ser el primer a oferir-lo. Al marge del debat sobre la seva paternitat, Goldin sempre va reclamar-ne l'autoria i ho va fer acudint als tribunals. El va patentar l’any 1923 i en va tenir el monopoli durant 17 anys. Però, d'allò, Goldin en va treure una lliçó. No cal patentar els trucs de màgia. Per fer-ho cal dipositar la documentació completa sobre la invenció i això implica exposar-la a tercers que poden copiar-la, com li va passar. Als anys trenta, en el seu llarg passeig pels tribunals va perseguir la tabaquera Reynolds perquè a una campanya publicitària, amb el lema “És divertit ser enganyat… però és més divertit saber” descobria el secret de la dona partida. Goldin va perdre i va abandonar les baralles amb advocats. Hausson creu que és inútil batallar per la propietat intel·lectual en la màgia. No existeix. “La millor manera de protegir un joc és publicar-lo, així, almenys, queda reconeguda la teva autoria”. També discrepa rotundament de la publicitat de Reynolds. “En la màgia és una mostra d'intel·ligència que l'espectador es deixi portar per la il·lusió que es crea i no intenti destapar cap secret. De fet, la màgia no enganya perquè tot el públic sap que darrere del que veu hi ha truc”.

La millor manera de protegir un joc és publicar-lo, així, almenys, queda reconeguda la teva autoria

De Fu Manchu, Hausson ha escollit La bala atrapada. Aquesta il·lusió, com totes les que rescata Hausson, té una llarga història. El mag més acreditat que la presentava va ser Chung Ling Soo. Un altre xinès de fusteria que, explica Hausson, per intentar donar més versemblança al seu personatge es feia acompanyar a les entrevistes d'un traductor de xinès perquè ell (en realitat William Ellsworth, nascut a l'estat de Nova York) se suposava que ignorava l'anglès. Chung Ling Soo va morir precisament en un escenari londinenc (1918), quan va fallar el truc de la bala. Expliquen les cròniques que les seves últimes paraules, aquesta vegada en anglès, van ser: “Oh, Déu meu. Ha fallat alguna cosa. Abaixeu el teló”. Malgrat que es va especular amb l'assassinat o el suïcidi, per causa d'un embolic sentimental, la policia va tancar el cas establint que es va tractar d'una mort accidental. Un altre nom xinès del repertori escollit a Magic tribut és el del panameny Chang, el pare del qual, aquesta vegada sí, era un emigrant xinès. Hausson explica que viatjava amb 14 tones d'equipatge. “Va ser tan gran el seu èxit que l’any 1928, amb 29 anys, es va retirar. Però en un any va dilapidar la seva fortuna i va haver de tornar als escenaris, on va repetir l'èxit. Va estar més de sis-cents dies seguits omplint un teatre de Buenos Aires”.

De Richiardi jr, Hausson presenta Les fulles d'afaitar a la boca. En els seus treballs de rastreig sobre la història barcelonina d'aquests mags, un col·laborador de Hausson va localitzar enganxats en unes golfes del teatre Borràs, on Richiardi jr va actuar l’any 1951, dos pòsters de l'artista. A Ebay es ven un fullet publicitari de quan el mag va ser al teatre Barcelona dirigint els mariners de la Navy que eren a la ciutat i als quals prometia dues hores de felicitat amb un espectacle que era l'únic que entendrien en aquesta plaça forastera.

Hausson tampoc s'ha oblidat de Kalanag, que l’any 1962 va ser al Cómico de Barcelona, un teatre que va tancar després de la seva actuació. Com molts d'aquests mags, va estar vinculat a la indústria del cinema. No és gens estrany que tinguessin tractes amb aquest nou art, entre els pioners del qual hi ha el mag Meliès, que hi va veure una altra forma de fabricar il·lusions. De Kalanag, Hausson recrea la levitació d'una dama. És de les bones coses per recordar de Helmut Ewald Schreiber, que es va guanyar el lamentable àlies de Ministre de la màgia de Hitler i al qual alguns textos relacionen amb l'espionatge nazi de la mateixa manera que a Houdini se li atribueixen tasques d'espionatge per als britànics aprofitant les seves gires a principis del segle passat.

Helmut Ewald Schreiber es va guanyar el lamentable àlies de Ministre de la màgia de Hitler

En definitiva, noms d'una gran època de la màgia. “Va durar fins als anys seixanta. En aquells temps els grans mags tenien un enorme reconeixement popular i actuaven davant la reialesa o el papat. Aquest reconeixement s'ha perdut. En part, perquè els espectacles de màgia als teatres demanaven una complexa artesania només a l'abast dels millors. Després la màgia es va traslladar al cabaret amb unes dimensions més petites i on podien presentar-se trucs més assequibles. Va créixer el nombre de mags fins que va desaparèixer el cabaret i la màgia va haver de refugiar-se en noces, batejos, comunions o esdeveniments d'empresa on les exigències artístiques són menors i on hi ha molts mags excel·lents, però també molts de mediocres”. Als anys vuitanta, alguns cinemes com el Selecto, el Versalles o el Diana, explica Hausson, encara presentaven màgia a les varietés de l'entreacte del doble programa, però allò va ser insostenible, com els mateixos cinemes. Hausson s'ha establert a La Seca, on l'any passat va visitar-lo el britànic DMC, quan aquest mag rodava una sèrie per a National Geograhic. Va anar-lo a veure. Li va agradar l'espectacle i va voler entrevistar-lo sobre la seva poètica de la màgia, una poètica que podrà gaudir-se novament a partir del 8 d'abril i on explica una història basada, en part, en la mateixa història de l'il·lusionisme.