La batalla de la Transició

Ens passem els dies parlant-ne, però no per saber què va ser, sinó sobretot per endevinar si el cicle històric que va començar aleshores ha arribat a la fi. Sí, parlo de la Transició política de la dictadura a la democràcia, un procés polític que durant molts anys va ser autosegrestat pel relat dels qui el van gestionar. Per això la seva explicació és sempre interessada en clau de la política del moment, amb una escassa anàlisi realment històrica. Dos llibres d’enfocaments diferents però complementaris ens retornen a la veritable naturalesa del tema.

Carme Molinero i Pere Ysàs, historiadors de reconeguda trajectòria en l’anàlisi del franquisme i la Transició, ens plantegen a La cuestión catalana un recorregut detallat de la Transició a Catalunya, però també de la incidència de la qüestió catalana en la transició espanyola. Probablement el més interessant és el punt de partida, a les acaballes del franquisme. Es constatava aleshores l’elevat grau de mobilització de l’oposició catalana, que disposava del catalanisme com un element transversal, i que havia desenvolupat una unitat política que era en ella mateixa un altre fet diferencial de la societat catalana que contrastava clarament amb el que succeïa en altres indrets d’Espanya. L’Assemblea de Catalunya apareix amb tot el seu valor, de manera que la unitat d’acció i la mobilització es retroalimentaven i generaven una resposta antifranquista àmplia que tots els actors polítics identificaven.

Per això els dirigents procedents del franquisme pensaven que calia fer alguna cosa, encara que no sabessin definir gaire bé el què. Com deia el ministre Areilza amb relació a la Catalunya de 1976, “cualquier observador, medianamente lúcido, que visite las tierras catalanas, sacará la impresión de que en el antiguo principado se vive hoy una vida democrática cuasi plenaria, en lo que se refiere al ambiente, a la opinión y a los medios de expresión e incluso a las manifestaciones públicas”. Va ser en aquest context que la monarquia va plantejar la creació d’un Consejo General de Cataluña que permetés pilotar l’expressió d’una certa catalanitat. Molt sovint s’ha oblidat aquest projecte, així com el protagonisme polític d’alguns franquistes catalans, amb un activíssim Samaranch i companys de viatge com Federico Mayor Zaragoza, que va actuar com a interlocutor amb bona part de l’oposició, i del qual es reprodueixen unes interessants notes personals d’aquelles reunions. Entre la mobilització social i la voluntat de control de tot el procés per part de les autoritats, es va avançar —sempre amb el fantasma de la Guerra Civil i amb la incertesa instal·lada en les agendes dels dirigents, amb un joc en el qual també agafava un paper el president Tarradellas des de l’exili— una component també específicament catalana, que encara prendria més força després de les eleccions del 15 de juny de 1977, quan es va certificar a les urnes no només l’especificitat del mapa polític català, sinó també la distància ideològica que el separava de la victòria d’Adolfo Suárez.

Si Molinero i Ysàs volen fixar la interpretació històrica, la sociòloga Marta Rovira s’interroga sobre la memòria, amb un títol, La Transició franquista, que és tota una declaració d’intencions. Rovira fa una aguda dissecció d’uns 150 llibres de memòries publicats per protagonistes de la Transició, que van des de Calvo-Sotelo, Areilza o Fraga fins a Carrillo o Peces-Barba, amb presència catalana i també d’alguns escriptors i intel·lectuals. L’objectiu és analitzar fins a quin punt aquests relats són els que han construït la memòria oficial, si hi ha coincidències en els oblits, i fins a quin punt aquestes autorepresentacions de les elits connecten amb la història de la societat.

L’examen és molt interessant, i porta l’autora a una conclusió molt crítica, en remarcar que molts dels autors provinents del franquisme “el reivindiquen com a llavor de la democràcia que vingué”, fins i tot en casos com el de Martín Villa, que afirmava haver après la voluntat de reconciliació dins del mateix franquisme: “Pensé que si alguien no me podía llamar traïdor eran aquellos que, siendo vencedores en la guerra, me habían educado en comportamientos tan hermosos para con los vencidos”. En definitiva, una apropiació interessada de la història en què segurament el més rellevant són els oblits, tant de fets com de parts substancials de les trajectòries personals de molts dels protagonistes.