Escriptors a favor de la independència (1)

El meu amic Bernat Puigtobella em va escriure, fa mesos, un correu electrònic demanant-me si volia firmar el manifest dels escriptors catalans per la independència. Li vaig respondre que preferia no firmar-lo, però que li escriuria donant-li alguna les raons de la meva decisió.

Ja és hora de fer-ho; però, abans, voldria deixar constància de la meva sorpresa posterior: hi va haver gairebé 500 escriptors que van firmar, i, que jo conegui, només una dotzena que no vam firmar. Tenint en compte que, segons l’última enquesta, els partidaris de la independència entre la població han baixat quatre punts i estan en minoria, em faig algunes preguntes: a què és deguda aquesta desproporció entre escriptors i població en general? Ser escriptor és exercir un ofici, com el de fuster o mecànic. Per què no es demana l’opinió a gent d’altres oficis? ¿No seria millor limitar la responsabilitat política i social dels escriptors a la lluita contra el deteriorament de la llengua, començant per la que fan servir els polítics que s’han apuntat a la independència?

Més preguntes: com és que un país de sis milions d’habitants té una relació tan alta d’escriptors? Aplicant la mateixa proporció a Alemanya, que en té més de 81 milions, li tocarien 7.000 escriptors. Els tenen? Per què aquí n’han de proliferar més que en altres llocs? O és que els aires que respirem a Catalunya són més propicis a la inspiració literària?

La diferència encara seria més brutal si comptéssim els premis literaris de Catalunya (afegint-hi les Balears i el País Valencià) i els comparéssim amb els que hi ha en qualsevol país d’Europa. Comparant-ho amb els països angloparlants, per exemple, ells n’haurien de tenir, com a mínim, més d’un milió cada any. ¿Estic equivocat si penso que aquí exagerem una mica? I si és una anomalia, el que l’estimula? Hi té alguna responsabilitat el nacionalisme?

Deixant aquestes preguntes a part, passo a dir només un parell de raons per les quals no vaig firmar el manifest. La primera és que m’agradaria que tots els ciutadans (i sobretot els polítics) pensessin que el més important de tot és complir les lleis, tant si ens agraden com si no. Si no ens agraden, les hem de canviar, llevat que siguem partidaris del caos. Seria interessant de saber quants d’aquests 500 escriptors ho són.

Una segona raó (en tinc unes quantes més) és l’aversió que tinc a veure la gent decebuda i enganyada pel poder polític. S’ha dit que el nostre president, després de veure la primera manifestació a favor de la independència, va canviar de rumb per evitar que els vots independentistes se’ls emportés un altre partit. Si això és veritat, hem d’admetre que és força indignant. Cap polític no hauria de voler portar el país, sabent-ho, ni a la decepció ni al desencant.

Prometo a Bernat Puigtobella més explicacions. I mentrestant, això sí, procurem no fer-nos la guerra els uns i els altres. I, per conservar el seny, passem per alt l’unanimisme amb què la ràdio, la televisió i algun diari ens bombardegen cada dia fins al més tediós dels inútils avorriments.