L’instrument no és l’objectiu

Em preocupa veure com, en política, sovint es confonen les paraules. Es formulen i es proclamen, concedint-los la categoria d'“objectius” aspiracions de molt de valor però que haurien de ser presentades només com a “instruments” per a la consecució d'un objectiu final, i per tant el seu valor s'ha de jutjar per la manera com contribueixen a aconseguir-lo. Estic d'acord a considerar-los objectius instrumentals o intermedis, però sense confondre'ls amb els veritables objectius finals. Si fóssim més clars, segurament ajudaríem a disminuir la confusió i a avançar més de pressa. Poso tres exemples de plena actualitat, en relació amb les tres paraules del títol.

1. Objectius finals. Crec que el desig últim de tota persona és viure una vida digna i feliç, i al mateix temps contribuir, o almenys no impedir, que les altres persones també ho aconsegueixin. Per això l'objectiu de la política és organitzar la societat, en el seu aspecte econòmic i social, de tal manera que el màxim nombre de persones del planeta realitzin aquest desig. En aquest camí hi ha extraordinàries contradiccions i per això la política té el paper d'organitzar la convivència, d'evitar o canalitzar els conflictes, però sense oblidar mai l'objectiu final...

2. Noves tecnologies. La tecnologia és un dels valors fonamentals de l'espècie. L'home no és ni més alt, ni més fort, ni més veloç que altres espècies per defensar-se de l'entorn, però és l'única que en lloc de veure's obligada a adaptar-se a l'entorn, pot canviar-lo. L'ós, per no sucumbir al fred,  es protegeix amb pèl; nosaltres encenem la calefacció… La tecnologia, és a dir, l'aplicació útil dels coneixements, és un element cabdal de la nostra espècie, i per això podem i hem d'usar-la profusament per viure millor. Però no pot ser una fi en si mateixa, ja que només és bona en tant que s'utilitza per a una bona fi. Pot guarir o pot matar; pot millorar la comunicació o pot destruir la privadesa. Com tota eina, el seu ús ha d'estar sotmès a una regulació que ha d'obeir a principis ètics i socials...

3. ‘Smart cities’. De la mateixa manera que no crec en els smartphones, no crec en les ciutats intel·ligents, com de vegades són enteses. Crec en les persones intel·ligents i en les societats intel·ligents. Em resulta en part ambigua la intel·ligència artificial, ja que és resultat d'una visió incompleta de la intel·ligència humana o social. La intel·ligència és una valuosíssima eina al servei dels objectius humans, però no està per sobre d'aquests objectius. La majoria de persones molt intel·ligents han permès grans avanços a la humanitat, però també hi ha molts explotadors, estafadors o criminals amb una gran intel·ligència.

La ciutat intel·ligent és aquella que determina col·lectivament els seus objectius i que posa a la disposició dels seus ciutadans unes eines (tecnològiques, però també socials) per augmentar el benestar i el capital humà disponible, millorar l'accés a la informació necessària, generar més i distribuir millor la riquesa, i garantir la sostenibilitat del model. Sé que aquestes reflexions es troben en moltes de les iniciatives polítiques, però la percepció que de vegades s'ha creat és la de ciutats farcides de sensors i de cables, sense aclarir suficientment per a què…

4. Sobirania / Independència. Ser sobirà suposa no dependre de ningú; és a dir, poder decidir de manera autònoma, i per tant ser autosuficient. A tots ens agradaria ser autosuficients, i això ens permetria intentar ser independents. En l'àmbit de les persones aquest escenari no ha estat mai real (som éssers socials); i en l'àmbit de les nacions no es correspon amb l'existència de grans blocs econòmics i del mercat financer globalitzat del segle XXI. Crec que, encara que siguin emocionalment atractives, són dues paraules mal aplicades al problema català. El mateix es pot dir dels que volen defensar la indissoluble unitat d'Espanya, sense dir per a què… S'han de matisar les paraules parlant de sobiranies compartides i d'interdependència. Si no es fa, es tendeix a veure-les més com a valors finals que com a eines.

La societat catalana necessita i aspira a un grau més alt de sobirania que l'actual, a més capacitat per prendre decisions en temes d'identitat, i a més llibertat per decidir la utilització dels nostres recursos. Davant d'aquesta necessitat, la racionalitat de la política consistiria a expressar més clarament els objectius finals del nostre país (llibertat, benestar, justícia social) i explorar després les diferents possibilitats de repartiment de sobiranies entre la UE, l'Estat central i Catalunya. Jo acceptaria amb gust la independència si és la millor eina possible per aconseguir aquests objectius.

Rebutjo l'actitud del Govern espanyol, i dubto de l'estratègia del català. Elevant eines a valor suprem, i creant una bipolarització unitat / independència, es corre el perill d'obligar a escollir entre una eina coneguda i insatisfactòria, i una altra de desconeguda i plena de dubtes. No sé què passarà. Tal vegada no sigui el millor camí per aconseguir tenir un país millor, amb pau i benestar…

Joan Majó és enginyer i exministre