Molas i el món de l’edició

No sempre un historiador o crític té en vida el reconeixement que el seu treball justifica o mereix. Els honors cívics, institucionals i acadèmics que Joaquim Molas rebé en vida estan ben recollits en les seves dades biogràfiques. Però, a més, en vida de l’autor s’han publicat articles, estudis i semblances en revistes o llibres que ens descriuen i analitzen la seva obra com a historiador i crític. Entre els llibres, Enric Bou i Ramon Pla coordinaren unes jornades a la UB que es convertiren en Creació i crítica en la literatura catalana (1993), amb diversos articles sobre Molas. La Universitat de Lleida –d’on Molas és doctor honoris causa (2006)– publicà un Lectures al quadrat (1995) amb un important treball sobre Molas –a més de Castellet, Triadú i Fuster–. Els 65 anys de l’autor es celebraren amb un A Joaquim Molas (1996) que recull la més àmplia informació i estudis sobre la seva obra. I amb motiu de la seva jubilació acadèmica, la Universitat de Barcelona publicà en la col·lecció "Homenatges" dos extensos volums que són una àmplia miscel·lània dedicades a ell amb el títol Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història (2003). Qui vagi al segon volum d’aquesta miscel·lània es trobarà al text final una extensa bibliografia de Joaquim Molas a cura de Maria Capdevila –de la pàgina 1.207 a la 1.243–. Una bibliografia que, lògicament, només pot arribar fins l’any de publicació del llibre i que, per aquesta raó, es tanca el 2002. Així, llibres posteriors molt importants com Sobre la construcció de la literatura catalana (2010) o Llegir Verdaguer (2014), síntesi i explicació de tantes coses, no hi poden tenir cabuda.

En un país amb una estructura cultural feta, Molas hauria estat, segurament i solament, un acadèmic

Seguir la bibliografia de Molas, que s'inicia l’any 1955 amb un article sobre la poesia de Ramon Llull i l’amor cortès, és seguir i construir –com passa en tota bibliografia– un itinerari intel·lectual. Itinerari marcat pels mateixos interessos però també per uns condicionants temporals i sociohistòrics que marquen la bibliografia del personatge. En una circumstància normal, en un país amb una estructura cultural feta, Molas hauria estat, segurament i solament, un acadèmic. Almenys així ho ha explicat ell. Però la generació de Molas sorgí en un desert, sense cap oasi, quasi tot arrasat i aplanat. Així, a tots, el temps ens situa en la història i la història marca i determina –ep! si volem– la nostra actitud. Qui ressegueixi atentament aquesta bibliografia que esmentàvem veurà les diferents i diverses respostes que ell va donar: uns inicis com a medievalista, un crític compromès amb la literatura del seu temps, un acadèmic que obre espais i camins de reflexió nova, que reelabora el discurs de la poesia del segle XIX, que reinterpreta Verdaguer, que construeix el discurs de les avantguardes i construeix un cos literari fins aleshores inexistent entre el modernisme i el noucentisme, una relectura i dignificació de la cultura popular i de les classes treballadores, una reinvenció de Salvat-Papasseit i una defensa de la nova literatura, la literatura compromesa del realisme dels seixanta. També, esclar, Riba, Foix, Espriu, Pere Quart, Rodoreda, i els més joves: Porcel, Benet i Jornet, M. Roig o Pere Gimferrer, entre altres aportacions.

Però qui analitza aquesta bibliografia amb més atenció també trobarà la tasca d’un editor, d’un director de col·leccions que, col·laborador eficient d’Edicions 62, projectà, amb Josep M. Castellet, l’ordenació i la modernització dels referents històrics de la literatura i la cultura contemporània, i construí un discurs i una interpretació de la història de la literatura catalana. Una primera col·lecció que intentava recuperar i construir un fons de referència quasi inexistent fou "Antologia Catalana". Se n’editaren 100 títols entre els anys 1965 i 1984. Molas la dirigí fins al 1972 i la codirigí amb Jordi Castellanos fins al final. A més dels títols recuperats de base històrica però també títols ben militants de present, com Poesia, realisme, història (1965) de Josep M. Castellet, la col·lecció, avui, té un aval més perquè les introduccions i els estudis que precedien cada títol fou una escola de formació per a tota una generació d’historiadors i crítics, la majoria alumnes de Molas, que entraven i renovaren la historiografia catalana. Arribats al número cent, la col·lecció "L’Alzina" la substituí i en fou la continuació. Del 1984 al 1992 publicà 28 títols.

Un dels grans projectes editorials de Molas fou el ‘Diccionari de la literatura catalana’

Un projecte anterior presentat per Molas i que, en el seu moment, no va ser possible, ho fou quan l’ensenyament del català s’oficialitzava i entrava a les escoles i es necessitava un material que possibilités un nou ensenyament de la literatura. Així sorgí “Les Millors Obres de la Literatura Catalana” (MOLC), que publicà 100 títols entre el 1978 i el 1983 i que tingué una ampliació amb 25 títols més entre el 1994 i el 1996. La seva germana MOLU, “Les Millors Obres de la Literatura Universal”, amb assessorament de Castellet i Gimferrer, publicà 50 títols entre el 1981 i el 1986. Aquesta col·lecció arribava fins al segle XIX, motiu pel qual quan es tancà sorgí la MOLU/Segle XX que, des del 1986, està oferint el millor de la literatura d’aquest segle en català.

Però els dos projectes editorials més importants de Joaquim Molas foren el Diccionari de la literatura catalana, que començà a dirigir en un any tan inicial pel que eren els estudis literaris d’aleshores com fou el 1965 i dirigí fins al 1971, i fou continuat el projecte per Massot del 1977 fins que es publicà el 1979. Meravella encara avui veure com en aquells moments, amb els límits que existien, es pogué construir un diccionari com aquest plenament vigent, en la majoria d’entrades, avui dia. Quant a la Història de la llengua catalana, d’Ariel, Molas no pogué reordenar un discurs històric –sobretot sobre la Decadència– que li venia donat pels llibres de Riquer i Comas però establí, amb els autors de cada capítol, les bases d’interpretació de la literatura catalana fins als anys vuitanta, quan foren publicats, entre el 1986 i el 1988, els cinc volums del segle XIX i XX.