La novel·la negra ens obre la gana

Montse Clavé no està segura que el de la novel·la negra sigui el més culinari de tots els gèneres literaris. Ella va escriure el 2004 Manual de cocina negra y criminal perquè la literatura gastronòmica i els receptaris eren el seu món i, de sobte, es va trobar al capdavant de la llibreria Negra y Criminal, a la Barceloneta, amb l'ínclit llibreter Paco Camarasa. I una cosa va portar a l'altra. El llibre, mig guia literària, mig guia gastronòmica autoeditada per la mateixa llibreria, es va esgotar. En van fer més edicions i es van tornar esgotar... Ara, més de deu anys després, estava descatalogat i la jove Ediciones EK acaba de reeditar-lo.

Es tracta d'una sèrie de receptes inspirades en autors, novel·les o personatges de la literatura negra. En total, 45 receptes (“no contenen arsènic”, adverteix l'autora), que van des de la caldeirada gallega que ens explica Manuel Vázquez Montalbán en boca de Carvalho a Tatuaje, fins a un whisky irlandès calent en homenatge a Raymond Chandler, fill de mare irlandesa. “Marlowe [el detectiu de les novel·les de l'escriptor nord-americà] no menja, beu. Fins i tot beu molt”, ho justifica Montse Clavé.

La relació entre la cuina i la novel·la negra es consolida, segons Clavé, quan el belga Georges Simenon crea el comissari parisenc Jules Maigret, molt ben alimentat per la seva dona alsaciana, bevedor de calvados i de cervesa freda... “És el precursor dels detectius ben menjats”. Una "soupe à l’oignon gratinée" n'és l'homenatge en forma de recepta.

Però la llibretera no té cap dubte a assenyalar Vázquez Montalbán com a responsable d'aquest maridatge entre crims i plats. Llegint paraules de l'escriptor, tot un estudiós de les arts culinàries, podem entendre la relació entre aquests dos mons: “El gurmet mai no oblida el nom del mort (...). És més, mentre se'l menja, en fa expressa menció, sigui senglar o carxofa, i recorda altres assassinats i devorades anteriors perquè el plaer de menjar normalment va acompanyat de la memòria de passats festins”, escriu a Saber o no saber, dins de la col·lecció Carvalho Gastronómico.

“Vázquez Montalbán és un mite de la novel·la negra i de la gastronomia”, diu Clavé. “Amb Carvalho podem veure l'evolució de la cuina tradicional des dels anys 70 fins al 2000 i, per descomptat, és el personatge que menja millor de tots, i he revisat moooltes novel·les! La raó: que es cuina ell mateix els plats”.

L'altre gran mèrit de l'autor d'Els mars del Sud és la influència que ha tingut en el gènere contemporani: el sicilià Andrea Camilleri va crear el comissari Salvo Montalbano a imatge i semblança del mateix Montalbán... Li agrada menjar bé i, quan està de servei, passa per la trattoria d’Enzo a assaborir uns rogers per llepar-se'n els dits. Quan arriba a casa, va directe al forn per veure què li ha deixat preparat l'Adelina, experta cuinera (quins arancini, per cert!): el Manual de cocina negra y criminal recorda i detalla el coniglio alla cacciatora que Montalbano devora a la novel·la Un gir decisiu. “Però després de tot, Montalbano menja menys varietat que Carvalho, potser perquè viu en una illa...”, explica Montse Clavé.

Un altre gran sibarita del gènere negre actual és Kostas Jaritos, el comissari grec creat per Petros Markaris. No podien faltar en el llibre de Clavé els tomàquets farcits que Adrianí, la dona del policia, li prepara amb tot l'amor...

"Carvalho és, per descomptat, el personatge del gènere negre que menja millor de tots", assegura Montse Clavé

Carvalho, Montalbano, Jaritos, fins i tot Maigret, són sibarites però és que... són llatins! És com si ho portessin a la sang. “Els anglesos, en canvi, mengen fatal”, diu Clavé. “En els llibres de P.D. James descobrim que tots els anglosaxons mengen tan malament com el seu detectiu Adam Dalgliesh”. Però una guia sobre novel·la negra no pot obviar autors nòrdics, per molt malament que mengin. “El comissari Konrad Sejer, de la noruega Karin Fossum, ens fa adonar-nos de la mala relació que hi ha entre els escandinaus i la cuina”, escriu Clavé. “Però... tenen salmó, o el tenien, ara els crien en piscifactories”; una bona excusa per il·lustrar-nos amb una recepta de salmó. El mateix passa amb el reputadíssim Kurt Wallander, el personatge de Henig Mankell: “Posa de manifest la nul·la gastronomia que practiquen en aquelles terres”.

I els americans? “Els del nord beuen més que mengen”, proclama la llibretera. Per això, en molts casos, com el d’Erle Stanley Gardner, pare de Perry Mason, “més que un àpat mereixen una copa adequada, al gust”. La recepta d'un Manhattan, per exemple. Els americans del sud, en canvi, “mengen i beuen”. Per això ens trobem receptes com la de la caipirinha, en honor a Rubem Fonseca, o la d'un arroz amarillo con carne de puerco dedicat al cubà Leonardo Padura.

Aquest dissabte, la llibreria Negra y Criminal recordarà ni més ni menys que el “jefe de la banda”, que no era altre que el desaparegut Francisco González Ledesma, i el seu inesborrable Méndez, "policía endurecido por todas las cazallas del Barrio Chino barcelonés". L'homenatge no serà amb peix del Nil al sèsam (el que surt al llibre de Clavé, tot recordant la novel·la Historia de Dios en una esquina, en què l'inspector fa un periple per Egipte). Serà, com cada dissabte, amb musclos (ben negres) i vi negre. Un clàssic de la casa i de la banda negrecriminal de la Barceloneta.