El so d’una vida que s’apaga

Li han dit que tanqui els ulls, però Miguel Ángel del Pozo no n'és capaç. La seva mà esquerra descansa sobre el cos sinuós d'un violoncel i amb la dreta agafa fort la mà de la seva dona. L'arc arrenca a l'instrument les notes més boniques que, possiblement, s'hagin sentit a l'habitació 105 de l'Hospital Centre de Cures La Laguna. La vibració recorre les gemmes dels dits de Miguel Ángel, un pessigolleig que li puja pel braç i li travessa el pit. Oblida que té càncer, oblida el dolor, oblida el patiment. Obre els ulls i cerca amb els seus llavis la mà de la seva dona. La sessió de musicoteràpia està al punt àlgid.

"Tinc un càncer de pàncrees que no té marxa enrere", sentencia estoic Miguel Ángel, de 67 anys, per qui la seva malaltia no és un tabú. Els dolors que sent són intensos i no aguanta gaire estona assegut sense regirar-se a la butaca de la seva habitació. Però la música l'ajuda, almenys, a deixar de pensar-hi. És la segona vegada que ell i la seva dona, Carmen Portada, de 63 anys, participen en una sessió de musicoteràpia, un tractament que des de fa tres mesos l'hospital ofereix als seus pacients. Aquest centre està promogut per la Fundació Vianorte-Laguna i hi poden acudir persones sense recursos.

Als hospitals de cures pal·liatives espanyols no és una teràpia habitual, a pesar que els beneficis d'aquesta pràctica són molts i estan contrastats científicament, segons explica Javier Rocafort, director mèdic del centre. El 66% dels pacients adults que han participat en les sessions disminueixen la intensitat del dolor i el 83% redueix el seu nivell de cansament, segons un estudi desenvolupat a l'hospital. "Està perfectament demostrat que disminueix la depressió, l'ansietat, redueix l'estrès i el dolor" assegura el doctor. Encara que aclareix: "Sempre ha de ser una teràpia afegida. Es tracta de millorar els resultats clínics, que ja de per si mateix han de ser bons amb l'activitat sanitària normal". 

Mery Martínez, de 39 anys, i Carla Navarro, de 31, són les musicoterapeutes. Martínez amb la seva guitarra i Navarro al violoncel. Juntes recorren les habitacions del centre a la recerca de somriures en un lloc on regna la tristesa. "La nostra funció és aportar qualitat de vida i benestar al pacient en l'últim moment de la seva vida, captant totes les capacitats que encara existeixen. A pesar que estem parlant de malalties terminals hi ha moltes coses que encara poden fer", assegura Martínez mentre obre al màxim els seus enormes ulls blaus.

Està demostrat que disminueix la depressió, l'ansietat, redueix l'estrès i el dolor Javier Rocafort, metge

La mateixa passió per la seva feina transmet Navarro. "És més dur veure-ho des de fora. Nosaltres no veiem el final de la vida, veiem la vida", afegeix. I de la vida parlen amb Miguel Ángel i Carmen. Les dues musicoterapeutes acompanyen amb música la parella en un passeig entre records. Gràcies a les notes, caminen per Malasaña (Madrid) i entren a El Franco, el bar on fa 48 anys ella el va conquistar ballant. Esclaten en riallades quan ho recorden. "I això que som d'esquerres!", exclama Carmen.

Una vegada a la setmana Martínez i Navarro acudeixen a l'hospital amb dues maletes vermelles plenes a vessar d'instruments a fer les seves sessions, no només a adults, també als nens amb malalties rares de la unitat de pediatria. "La diferència és que els adults saben que estan al seu final de vida. La gran majoria dels nens, tanmateix, no en parlen i no són capaços de verbalitzar allò que senten. Amb ells no sabem en quin moment estem", explica Navarro.

"Em sento com surant en un núvol", murmura Miguel Ángel en acabar la sessió. Les emocions han estat intenses i el passeig llarg. Es queda adormit i Carmen es relaxa quan observa que el seu marit descansa tranquil al llit de l'hospital, potser amb el so del violoncel encara ressonant al seu cap.