València ‘a la mexicana’

De petit, Ferran Torrent (Sedaví, València, 1951), per engreixar les seves narracions orals, feia servir fragments d'històries de Jules Verne que la seva imaginació maquillava i que la poca profunditat lectora de la família feia indetectable. Ja com a novel·lista conspicu, la imaginació li ha fet falta d'una manera relativa perquè la realitat valenciana, des dels ulls d'un murri observador com ell, generalment camuflat darrere d'un periodista i/o un detectiu, ja li ha proporcionat material de sobres. Una de les millors proves va ser la multipremiada Societat limitada (2002) i a aquesta estela respon ara Un dinar un dia qualsevol (Columna), un esgarrifós retrat sociopolític d'una València d'avui que va “cap a la mexicanització: la corrupció ho envaeix tot”. Com si es tractés d'una paella, una València a la mexicana.

Torrent va rebre fa uns anys l'encàrrec de fer un llibre-reportatge sobre la corrupció a València. Ho va començar tal com s'han de fer les coses, almenys en aquella ciutat, diu: quedant per dinar amb gent influent. “Un amic em va dir que hi havia algú que s'havia llegit Societat limitada i que volia explicar-me extraoficialment algunes coses. Per què? No ho sé. Vam quedar. No va voler passar-me el seu telèfon i em va dir que ja ens aniríem trobant pel centre de la ciutat. No amb mi, però sembla ser que vivia de cobrar per favors i passar informació; pel que em deia, es notava que havia estat molt a prop del poder”, relata l'escriptor. En qualsevol cas, el 90% del que li va explicar no ho podia utilitzar “perquè era pràcticament impossible obtenir-ne proves”. Resultat: Torrent va aparcar el llibre periodístic sobre les 60 pàgines i va decidir, sí, com altres vegades, però potser mai amb tanta profunditat i un cert desencís, novel·lar la seva mirada sobre la societat valenciana i la seva corrupció.

L’autor va acabar aparcant un llibre de reportatge periodístic sobre la corrupció perquè “el 90% del que vaig esbrinar era molt difícil documentar-ho”

L'escriptor vol desvincular aquest episodi de la seva 19a novel·la, que arriba quatre anys després de l'última, la de tipus històric Ombres en la nit, però en Un dinar un dia qualsevol –“els dinars, a València, són més importants que una investigació policial”, assegura des del restaurant barceloní La Camarga, el de la famosa gravació de la conversa entre Alicia Sánchez-Camacho i l'exparella de Josep Pujol Ferrusola— és fàcil identificar el seu misteriós informant amb el del seu protagonista en la ficció, l'Albert, el Negociador.

La intrincada especulació urbanística sobre les instal·lacions del València Club de Futbol, i que havia de traduir-se en vuit edificis altíssims que havien de convertir Mestalla en el “Little Hong Kong”, com es coneixia amb humor l'operació Mestalla, és el que vol explicar el veterà –i, per tant, ja “desnonat” del seu diari i precaritzat laboralment— Marc Sendra. El confident li passa, a més, una nota que va aparèixer en un diari que no va tenir seguiment informatiu: l'aparició d'un adolescent mort en un abocador amb el cos intacte, cosa que, crim a banda, demostrava que l'empresa que tractava els residus no ho feia. “És un cas real que la premsa no va seguir”, apunta Torrent, només relativament sorprès quan se li fa notar que aquestes irregularitats en el tractament de residus són denunciades per Roberto Saviano en el seu llibre sobre la màfia Gomorra o en la sèrie televisiva Los Soprano. “Són empreses concessionàries molt potents i misterioses”, deixa anar Torrent.

“Mentre dinava amb Carlos Fabra [president de la Diputació de Castelló entre el 1995 i 2011], em deia coses del tipus que havien comprat la millor màquina per operar pròstata d'Espanya o davant meu va trucar al director de l'Hospital de Castelló perquè l'endemà acompanyés el cambrer que ens servia a traumatologia perquè va veure que anava coix. Esclar, el cambrer ens va dir: ‘Per això el voto’”, recorda Torrent. L'escriptor fixa l'origen de la corrupció valenciana en les eleccions del 1996, quan Eduardo Zaplana li va dir a José María Aznar que ompliria l'estadi de Mestalla pel míting final del PP. “Es va comprometre amb empresaris, que el van ajudar a muntar i pagar 1.000 autocars carregats de gent; la bombolla del deute de favors amb aquells va arrencar llavors”, diu l'escriptor, que assegura que el que els polítics han espoliat a la Comunitat Valenciana “són, segons em van explicar uns economistes, almenys 12.000 milions d'euros, però en deuen ser més”.

L’origen de la corrupció a València, apunta, va començar el 1996, quan Zaplana va demanar ajuda a empresaris per omplir l’estadi de Mestalla per al míting final del PP

“València està patint una desnaturalització brutal: les caixes d'estalvis ja són de La Caixa o del Banc Sabadell; el València, d'un magnat de Singapur, i els tarongers, deficitaris, s'arrenquen per conrear kiwis i magranes, mentre pots fer un recorregut sociològic brutal per totes les urbanitzacions i edificacions institucionals fantasmes, inacabades o inutilitzades després de la crisi”. Constructor de novel·les amb un fort retrat social i personatges carismàtics, Torrent ha incrementat la denúncia. I en un to més agre: el primer fris que retratava aquesta València en fase de descomposició –Societat limitada, Espècies protegides (2003) i Judici final (2006)— mantenia un desemmascarament amb una ironia humorística que ara sembla que hagi mudat en un pur desencís o fàstic.

“Un té la sensació que és una batalla perduda, és molt pesat denunciar això tant de temps; tinc 63 anys i ja no tinc l'esperit per canviar jo segons qui… Miri, al poder li importen una merda les manifestacions i tot; la societat valenciana tampoc respon com caldria, com es va veure amb els de l'accident del metro que va costar la vida a més de 40 persones; quan enxampen gent com Bárcenas o Fabra ningú aixeca la catifa, per pactes?… Què s'ha de fer? Doncs potser no votar i deixar que el sistema caigui… Sí, potser estic empipat i fastiguejat i quan vaig escriure el llibre no n'era conscient”. L'episodi faller del valencià inintel·ligible de l'alcaldessa Rita Barberà durant la Cremà del passat diumenge el reafirma. “És una dona indignant: representa la València elitista, castellana, que no és tan majoritària, però bé...; potser és psicològic i resulta que la gent necessita pares enèrgics”, etziba.

Rita Barberà és una dona indignant: representa la València elitista, castellana, que no és tan majoritària, però bé...; potser és psicològic i resulta que la gent necessita pares enèrgics

Observador fi, en el seu afany costumista Torrent es fixa en el creixent minicultiu (gent a l'atur que acaba llogant uns pams de terra per plantar hortalisses i sobreviure) o rescata paraules del viu valencià de l'interior (estralejar per discutir; la figura de l'alfarrasser, que avalua les collites a ull nu… “L'arquitecte Calatrava sembla que en tenia un per avaluar el cost d'una obra, sense plànols ni res”, apunta). I també deixa caure que el periodisme combatiu, d'investigació i de carrer “escasseja cada vegada més; en la novel·la intento reivindicar-lo, però si es vol denunciar segons què cal recórrer a la novel·la per trobar una tribuna on dir-ho i perquè pots fer servir informació que no podries demostrar”.

En resum, el mal de València, “però també d'Andalusia, per exemple”, són “les majories absolutes, que són dictadures, distorsions de la democràcia”. Guillem Frontera, l'autor mallorquí, denuncia també en el seu recent Sicília sense morts (Club Editor) la corrupció política a les Balears. València podria ser també Sicília sense morts? “Sí, però si no hi ha morts és només per falta de tradició; però ja arribarem si deixem que les coses vagin fent com ara…”.