La passió dels Mossos d’Esquadra per la lectura i l’escriptura

“Tots tenim un costat fosc, alguna cosa recargolada a dins. Qualsevol ésser humà pot arribar a fer qualsevol cosa si les condicions són propícies”, defensa Agustí Yñiguez. Està parlant de la novel·la El psicoanalista, del nord-americà John Katzenback. Sabeu de què va? Ricky Starks, un psicoanalista avorrit, rep una carta anònima d'un psicòpata, potser un pacient seu. Li dóna 15 dies perquè descobreixi la seva identitat i si no ho aconsegueix el commina al fet que se suïcidi. En cas contrari les conseqüències seran terribles. “No és recargolat”, rebat Patricia Vidal. “És un llibre molt optimista. Ens explica que el canvi a la vida és possible”.

Aquests dos professionals debaten enèrgicament amb altres col·legues i amics sobre el llibre de Katzenback al Club de Lectura de Novel·la Negra dels Mossos d'Esquadra, a la comissaria barcelonina del carrer de Bolívia. El debat el dirigeix el llibreter de la Negra y Criminal Paco Camarasa. Hi assisteixen els mossos Montserrat Viñuales, Agustí Yñiguez, Carlos Otamendi i Carles Vallès; l'administratiu Ramon Soriano; la psicòloga Patricia Vidal; les magistrades Zita Hernández i Míriam de Rosa; la tècnica judicial Rosa Torada i el metge Valentín del Río.

“Som uns freakys”, admet un dels participants al club, que dura prop de dues hores i es va crear el 2009

Probablement els nom d'algun dels participants us resultarà familiar, però tots tenen molt clar que hi assisteixen com a lectors i punt. La graduació o la situació professional de cadascun es queda fora de la sala de reunions de la comissaria. És una colla molt diversa. “Som uns freakys”, bromeja Otamendi. Estan relacionats professionalment i comparteixen la seva passió per la novel·la negra. “Alerta, que també llegim altres coses”, diu Yñiguez, que està llegint Ricard III. De tant en tant, després de la reunió, que dura entre una hora i mitja i dues, se'n van a sopar junts per continuar parlant de llibres i de l'actualitat. “Tots treballem molt, però el club és enriquidor”, diu Torada.

Són bons lectors, exposen molt bé les seves conclusions. “El psicoanalista gairebé fa que et psicoanalitzis a tu mateixa”, afirma Hernández. “Està ben plantejada, primer la víctima es converteix en caçador i després va a totes. Té un final justicier. Hi estic a favor”. “És una venjança refinada. Té pocs personatges i fa que dubtem de tots”, afegeix Torada. “És una metàfora de la felicitat. El psicoanalista té una vida ordenada i confortable i no és feliç, però quan fuig a Haití no té res i és feliç”, opina Vallès.

Otamendi s'apunta a la idea del canvi de vida: “La vaig llegir com un bòfia per veure com ho feien. El doctor Stark era un tipus pesat, un mort en vida, fins que el psicòpata fa que tot canviï”. Del Río la defineix com una “novel·la Ikea”, “perfectament travada”. “Planteja l'etern triangle: què som, què volem ser i com ens veuen els altres”.

Soriano és gairebé l'únic que El psiconalista no li ha agradat. “És completament inversemblant”. La va abandonar a la pàgina 80, però, en un sopar a BCNegra, els seus companys el van convèncer que l'acabés, la va acabar i va continuar sense agradar-li. “Utilitza la tècnica del continuarà, amb capítols curts, que és una bona eina d'entrenament. Ideal per llegir als aeroports i vols llargs”, conclou Camarasa.

Al final, una mica de tafaneria. Tots s'interessen pel futur del jutge Santi Vidal i riuen  amb el sumari perdut dels ordinadors de Bárcenas a l'Audiència de Madrid

Al final, una mica de relax i tafaneria. Tots estan molt interessats pel futur del jutge Santi Vidal, el de “la Constitució catalana”, i tots es fan un fart de riure pel sumari perdut dels ordinadors de Bárcenas a l'Audiència de Madrid. “Si deixéssim un llibre a la comissaria o al jutjat no duraria ni un segon, però si deixem un atestat no se l'emporta ningú”.

El Club de Lectura dels Mossos es va crear el 2009. El primer llibre que van llegir va ser Echo Park, de Michael Connelly. Al principi, els interessaven novel·les protagonitzades per policies, detectius i fins i tot periodistes, però ara el ventall és més ampli. En aquest curs, han llegit, entre d'altres, 1280 ànimes, de Jim Thompson; Lennox, de Craig Russell o Testigo involuntario, de Gianrico Carofiglio. Trien, a més, al final de curs, cada any, la novel·la que els ha agradat més: El poder del perro, de Don Winslow; Cabaret Pompeya, d'Andreu Martín; o La playa de los ahogados, de Domingo Vilar.

El que els agrada més és que l'autor del llibre assisteixi a les sessions i després sopen tots junts. Hi han passat, per exemple, Andreu Martín, Lorenzo Silva o Marc Pastor. “A nosaltres ens agrada parlar amb ells del llibre que hem llegit i a ells els interessa saber detalls de com treballem els mossos i els jutges”.

Els fa molta gràcia que alguns dels seus col·legues escriguin novel·les policíaques, “una cosa més que atestats”, i, encara que no ens diuen noms, saben que almenys la novel·la d'un mosso “va mosquejar els caps” perquè era una mica crítica amb el cos.

La passió per les lectures negres dels Mossos és gairebé paral·lela a la d'escriure. Paco Camarasa diu que acumulen tanta experiència que molts desitgen transcendir-la literàriament. La veritat és que hi ha bons autors i bones novel·les. Víctor Ruiz del Árbol i Marc Pastor, sense anar més lluny, són excel·lents. Van començar gairebé al mateix temps i tots dos han creuat fronteres.

Els fa molta gràcia que alguns

Ruiz del Árbol (Barcelona, 1968) va entrar als Mossos d'Esquadra el 1992, després d'haver estat policia municipal. Va debutar amb El peso de los muertos (2006). Dos anys després, va quedar finalista del Premi Fernando Lara amb El abismo de los sueños, que no es va publicar. La tristeza del samurái (2011), va ser el seu enlairament definitiu. La novel·la, com bona part de les seves té una doble trama que es desenvolupa de forma paral·lela, a Extremadura el 1941 i a Barcelona el 1981. Un crim comès durant la postguerra tindrà conseqüències en tres generacions d'una família.

Després de l'èxit d'aquesta novel·la, que va obtenir, entre d'altres, el Prix du Polar Européen el 2012 i que ha estat traduïda a nombrosos idiomes, Ruiz del Árbol va deixar els Mossos i es va dedicar a escriure. Fins ara, ha publicat Respirar por la herida (2013) i Un millón de gotas (2014). En general, les seves històries, molt treballades, es mouen entre el present, el passat i la memòria, el bé i el mal i el suspens.

Marc Pastor (Barcelona, 1977) treballa a la policia científica dels Mossos. Com a escriptor, es va donar a conèixer el 2008 amb La mala dona, que va obtenir el primer premi Crims de Tinta, i s'inspira en el cas d'Enriqueta Martí, la vampira del carrer de Ponent. “Quan la vaig escriure estava investigant el cas de l'assassina d'ancianes i quan vam detenir la Remei, el seu perfil em va ajudar a recrear la personalitat de l'Enriqueta”, va explicar a aquest diari.

Abans havia publicat, Montecristo (2007), un thriller d'aventures sobre nazis malvats i republicans que fugen de Mathausen. Aquestes dues i la següent, L'any de la plaga (2010) –terror, ciència ficció i aventura urbana en una Barcelona de la fi del món—conformen una trilogia sobre històries que fascinen l'autor. Bioko (2013), una nova mostra de fusió de gèneres: novel·la negra, terror i aventura, és ara com ara l'última que ha publicat.

La passió per les lectures negres dels Mossos és gairebé paral·lela a la d'escriure

Eduard Pascual (Barcelona, 1965), resident a Llers (Girona) va ser especialista en investigació criminal dels Mossos fins al 2005, en què va deixar el servei per una malaltia auditiva, encara que segueix en actiu a l'administració. Còdex 10 (2009), és una de les primeres aportacions del subgènere conegut com a procediment policial al treball dels Mossos. Policies, delinqüents, víctimes i testimonis desfilen per aquests relats protagonitzats pel sergent Francesc Montagut.

En el umbral de la muerte (2010) és un original homenatge a Manuel Vázquez Montalbán: un assassí en sèrie escull casos de Carvalho i els recrea en cadascun dels seus crims.

Més mossos escriptors: Rafa Melero (Barcelona, 1972), cap de la comissaria de Ponts (Lleida) i 12 anys a la policia judicial, és autor de La ira del Fénix (2014), que anteriorment va autoeditar en català. Tracta de les dificultats del Grup d'Homicidis de Barcelona per atrapar un psicòpata. Apareixen tangencialment en la novel·la alguns dels casos en què va intervenir, com el de l'assassinat de les dues policies en pràctiques que van ser assassinades a l’Hospitalet.

Ivan Llambí (Barcelona, 1979), mosso a Vilafranca del Penedès, va aprofitar els llargs torns de nit, per escriure la seva primera novel·la, Els hereus del Tercer Reich, en la qual enllaça l'aparició del cadàver d'una dona al pantà de Foix amb descendents de coneguts personatges del nazisme.

Daniel Santiño, mosso adscrit a l'Àrea Bàsica Policial de l’Hospitalet, ha guanyat el Premi de Novel·la Negra L’H Confidencial, convocat per l'Ajuntament de l'Hospitalet, Roca Editorial i la Biblioteca la Bòbila, amb Los crímenes del opio, que es publicarà al març. El jurat ha considerat en aquest thriller de procediment policial “l'excel·lent estructura de la trama, la tensió tan forta que desenvolupa la novel·la i l'habilitat de l'autor en el proveïment i la dosificació de detalls i dades de la investigació que arrossega el lector a un final sorprenent”. És la primera vegada que un mosso guanya el premi L’H i també la primera vegada que la trama es desenvolupa a l’Hospitalet, la ciutat que el convoca. Caldrà llegir la novel·la.

Mossos apassionats per la lectura i mossos apassionats per l'escriptura. És una imatge diferent de la qual ens acostumen a donar i solem tenir.