Costa amunt

Diuen que fer cames és sa, així que aquest matí em calço les botes i surto de passeig. Tinc al cap la recent lectura de Montjuïc. La muntanya del poble, de l'historiador Ferran Aisa (Base), que fa un exhaustiu repàs als seus atractius, i que serà el meu GPS en aquesta ocasió. Surto del passeig de Montjuïc, en un dels establiments del qual (avui una clínica veterinària) funcionava un negoci dedicat a comercialitzar material de la sexta flota nord-americana. Segons em va explicar fa poc un veí, allí hi havia articles molt valorats per nens i adolescents de mitjan segle passat, com gorres de mariner, encenedors Zippo, xiclets i llaminadures ianquis, o còmics de superherois en versió original. No era estrany que aquell tram final del Poble Sec visqués abocat a tot el que arribava del port, ja que el paisatge encara segueix dominat per la propera presència del mar.

Grimpo pels jardins de Walter Benjamin, el filòsof que va reflexionar sobre el transeünt modern, el flâneur, l'home en la multitud, sempre atent a les sorpreses que li ofereix el seu passeig. Trescant pel passeig de les Bateries contemplo un horitzó marítim dominat per l'amenaçadora silueta del castell, protagonista de bombardejos i execucions, principal responsable de la mala imatge que durant molts anys va tenir Montjuïc. Les bateries a les quals al·ludeix aquest carrer eren uns emplaçaments d'artilleria que vigilaven Barcelona com dos rastrejadors. En aquest ambient no resulta estrany que el següent tram sigui un jardí amb punxes, el de Costa i Llobera, dedicat als cactus, potser un dels parcs més desconeguts pels barcelonins. Som en un territori d'antigues pedreres que han deixat petjades en la toponímia com les ferotges mossegades a la terra. Segons Aisa, l'any 1881 funcionaven vint-i-cinc d'aquestes grans explotacions, com les del Morrot i Antúnez, les de la Font del Gat, la Satalia, els actuals jardins Laribal o el llac de la Foixarda. Aquesta pedra d'excel·lent qualitat va servir per construir molts dels edificis de Barcelona (l'últim edificat amb aquest material va ser el Banc d'Espanya de la plaça Catalunya, durant la postguerra). Grans carreus d'obra, el transport dels quals fins i tot va obligar a urbanitzar un carrer excepcionalment ample per al seu pas, batejat com a Ample.

Sumit en aquestes reflexions, m'assec a prendre un cafè descafeïnat a la terrassa del restaurant Martínez. Després m'apropo a l'hotel Miramar, ara entorn de luxe per a turistes exigents, i anys enrere un dels bosquets on els barcelonins pujaven a buscar rovellons, espàrrecs i caragols. Potser la llegenda més coneguda sobre aquest tema sigui la de l'humil matrimoni que, buscant, va ensopegar amb una olla plena d'or, i va construir l'anomenada Casa dels Cargols a la intersecció dels carrers Tamarit i Entença. Pensant en tresors passo davant dels jardins Joan Brossa, on hi havia el parc d'atraccions. La veïna estació del funicular és davant dels pocs quiosquets que encara queden, des d'on baixo fins a l'estadi de la Satalia. Per aquí hi havia moltes fonts amb berenadors i horts, com el de la Font Trobada, el qual actualment reivindica un grup de veïns del Poble Sec. En llocs com aquest es reunien agrupacions comicofestives com la Colla de l’Arròs o la Colla de l’Esqueixada, que com totes les altres estava encomanada a sant Mus, patró dels camusos. Aquests desfilaven molt marcials pel Raval amb grans forquilles i culleres a l'espatlla, i pujaven a la muntanya per compartir un arròs amb conill o una costellada. La Font Trobada va estar oberta fins a finals dels anys vuitanta, després d'haver acollit el ball La Walkiria i posteriorment el restaurant Rías Baixas, punt de trobada per a la comunitat gallega a Barcelona.

Desfilaven pel Raval amb grans forquilles i culleres a l’espatlla, i pujaven a Montjuïc per compartir un arròs

Com un muntanyenc expert, ataco el passatge Antic de València i els seus carrers adjacents (com el passatge sense sortida de Serrahima, o els costeruts carrerons de Julià i de Martras), que recorden amb les seves casetes baixes l'època de la Agrupació d’Hortolans de la Muntanya de Montjuïc, un grup de ciutadans que durant els anys de la Segona República conreaven diversos horts per tota la muntanya. Ja una mica cansat, segueixo pel passeig de Santa Madrona i passo per davant de la Font del Gat, on era costum acudir per a l'enterrament de la sardina, o a celebrar les revetlles preceptives de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume. D'aquesta manera, arribo finalment a l'avinguda de l'Estadi, que al·ludeix a l'estreta relació entre l'esport i Montjuïc. Per aquest lloc, entre el 1955 i el 1986 es van celebrar les 24 Hores de Motociclisme (des de casa meva, sentíem el soroll tan fort que aquell dia no vam poder dormir). Passo per davant de l'estadi Lluís Companys, on el 1931 es van enfrontar els boxadors Paulino Uzcudun i Primo Carnera davant de noranta mil espectadors. Més amunt hi havia el barri de barraques de Can Valero, un dels que existien disseminats per tota la muntanya que a finals dels anys cinquanta albergava unes 30.000 persones. Per una via dedicada a Pierre de Coubertin baixo fins al carrer del Polvorí, que encara acull l'arsenal del 1773 que guardava la pólvora per als canons del castell. Acabo la meva caminada a la plaça Buenaventura Durruti i a la Gran Via vella. Vull pensar que la meva salut m'ho agraeix, mentre torno cap a casa amb ganes de repassar el llibre d'Aisa per saber més coses sobre tot allò que ha captat la meva atenció. Punt fundacional de la ciutat, presència constant i talaia única, la muntanya de Montjuïc ens explica una infinitat d'històries de la nostra història amb un simple passeig matinal.