La vacuïtat de totes les coses

A l’últim episodi de L’educació sentimental, Gustave Flaubert construeix un dels moments més cèlebres de la història de la literatura: els dos amics de província que havien desembarcat a París amb l’ambició d’aconseguir un gran amor i els beneficis de l’art, el poder i la riquesa, la glòria, que havien viscut intensament i que havien lluitat sense miraments, es tornen a trobar al cap dels anys i, amb melancolia i frustració, només saben recordar des de la nostàlgia un episodi trivial de la seva adolescència —la visita al prostíbul de la Turca—, i conclouen que aquella aventura era el millor que havien tingut mai. A L’àguila negra, premi Sant Jordi 2014, Joan Carreras (Barcelona, 1962) sembla homenatjar aquest passatge perquè, a la vellesa, el protagonista de la novel·la i el seu amic, a l’hora de desmuntar la clínica dental que han compartit durant dècades, també recorden una anècdota viscuda en un “local gens misteriós” de París durant el viatge de final de carrera. És una altra manera de dir amb una tristesa glacial que fa anys que ja no són joves, que després de tantes coses vistes són incapaços “de traçar un recorregut més o menys entenedor del temps que han viscut”, que “el temps històric ha desaparegut de la seva vida”, i que “el temps autèntic, l’íntim, ha quedat trossejat per la veritat dels fets privats”, ben tràgics en el cas de Marià Solvell i simplement anodins en el de Tomàs Brau.

A L’àguila negra Carreras narra les vides paral·leles d’aquests dos personatges, que tenen més de 30 anys el dia que Franco mor i que es van fent grans aliens als canvis polítics i socials que s’esdevenen al seu voltant, com si tot el que succeís més enllà de la família i la seva activitat professional fos una nebulosa llunyana de la qual només en poguessin atrapar unes vagues referències incomprensibles. L’àguila negra —títol també d’una cançó de Maria del Mar Bonet que aquí funciona de frontera entre el passat i el present— podria ser una bona novel·la sobre la inacció, el tedi i el temps immòbil, i sens dubte els passatges més brillants són justament aquests, quan el que adquireix el protagonisme és l’espai buit del no-res, el temps que transcorre sense cap avís, i els fets sense ànima del dia a dia —“les rutines es repetien, els aparells s’assemblaven, els pacients feien la mateixa ganyota”— s’acumulen malignament com si volguessin ofegar el bri de vida que els acompanya.

L’àguila negra podria haver sigut la crònica d’una trivialitat desolada i àcida, però l’objectiu de l’autor —tal com passava a Carretera secundària (2012) i a Cafè Barcelona (premi Ciutat de Barcelona, 2013)— pretén enlairar-se cap a unes regions més nobles, allunyar-se de la vulgaritat i assolir unes altituds més sublims, encara que s’hagi de recórrer a uns mecanismes grotescos —en el mal sentit de la paraula— o a la invocació del patetisme, com si calgués explicar els forats vertiginosos dels desenganys juvenils del protagonista a partir dels infortunis tràgics que va acumulant: la seva primera dona avorta i se suïcida després d’haver-se separat; la seva filla és violada; el seu fill ataca el culpable, l’empresonen i, al cap de quinze dies, es penja; una empleada fa un desfalc a la clínica —molts d’anys després, coincideixen a la manifestació d’un Onze de Setembre—; tanta desgràcia acaba afectant les relacions amb la seva segona dona i es divorcien i, al final, com a conseqüència d’una venjança que es va forjant al llarg dels capítols que actuen de contrapunt de la història principal, en un poble nudista de la costa es produeix una mena de duel mortal inversemblant amb un got ple de verí. Si Marià Solvell no s’ha assabentat de res del que s’esdevenia al carrer potser és perquè ja tenia prou feina entomant el que li passava a casa.

Carreras posseeix prou perícia per lligar tants d’accidents fatals, però això no exclou que el lector tingui la certesa que ha triat una fórmula errònia per dotar de cos, solidesa i emoció narrativa el curs de l’argument, com si la presència de tanta tragèdia majúscula fos una argúcia per embellir la novel·la i ocultar que el misteri del drama íntim del protagonista és que el contagi del mediocre l’ha devorat, i que tots els anys viscuts només li han servit per constatar la vacuïtat de totes les coses.