Els colors de la mort

La virtut d'apartar-se del camí, de deixar de caminar per l'inexpugnable camí de rajoles grogues. Intentar ser únic, i no un més. Ric, fins i tot a costa de la trompada. O potser, no. El libro de la vida inspira aquest reguitzell de reflexions quan abandona els models d'animació habitual, això d'intentar imitar Pixar, DreamWorks i Disney i les princeses de sempre, els contes tradicionals els animals parlants i Ghibli. La pel·lícula, amb finançament nord-americà, de Fox, però d'essència eminentment mexicana, dirigida per Jorge R. Gutiérrez, nascut a Ciutat de Mèxic, criat a Tijuana i format artísticament als EUA, i produïda per Guillermo del Toro, enfonsa les seves arrels en el folklore i les tradicions del país asteca, en la seva música, en el seu moment dels morts, en el seu ventall de colors vius i en els seus dissenys. I ho fa a través d'un esplendorós feix de llum i color que, tot i que no convenci del tot en qüestió de ritme i de narrativa, més per falta de control que per tedi, acaba contagiant el públic amb el seu esperit de conte intemporal per a les noves generacions allunyades de la tradició oral.

Amb animació digital en tres dimensions, però amb models de personatges que simulen ser figures articulades de fusta, fins i tot amb els encaixos a la vista, i moviment d'aparença propera a l'stop-motion, El libro de la vida destaca pels seus dissenys preciosos i pel malbaratament de color, amb lúcides aportacions, potser una miqueta tretes de context però molt lliures, com aquests nassos picassians que surten dels rostres. Pel que fa a la narrativa, en què de vegades es confon el ritme amb la pressa, domina el conjunt l'esquema clàssic de triangle amorós convencional (dos nois enamorats de la mateixa noia), on la naturalesa dels caràcters masculins no és, per descomptat, cap prodigi de modernitat (un torero i un militar carregat de medalles), però que es complementa amb un subtext que és d'agrair basat en la individualitat dels joves al marge del mite dels pares.

I, tot i que no sigui el millor del film, ja que ho és, sens dubte, els seus dissenys, l'apartat musical requereix una explicació a part, perquè la seva presència és essencial. I en aquesta qüestió la figura de Gustavo Santaolalla s'imposa, com a artífex i com a ment pensant, amb una selecció aclaparant de temes, a la qual és difícil trobar cap coherència (des d'una ranxera en versió de Plácido Domingo fins al pop de serrell de One Direction, passant per Guiseppe Verdi i Georges Bizet), però que conté sorpreses tan agradables com els interessants tocs de sampler de les notes de spaghetti western d'Ennio Morricone per a Sergio Leone, o la curiosa versió endolcida del Creep de Radiohead cantada per un torero.