Grècia assumeix compromisos per les pressions internacionals

Pren força la pressió perquè Grècia assoleixi un acord amb els seus creditors (els socis europeus i l'FMI) o s'atingui a les conseqüències. Atenes va ajornar dimecres unes hores la seva proposta a l'Eurogrup –els ministres de Finances de l'euro– en una jornada marcada per la tensió. En plenes negociacions, els EUA i diversos líders europeus van comminar el Govern d'Alexis Tsipras a sol·licitar una ampliació del rescat actual. Grècia insisteix que prefereix un “acord pont de deute”, una fórmula política que li permeti passar els propers sis mesos –fins a negociar un nou rescat– complint el gruix dels compromisos adquirits, però deixant de banda altres per la dramàtica crisi que travessa el país. Atenes, conscient que no disposa de suports, es va atrevir amb una dosi d'inesperada transparència: el seu ministre de Finances, Iannis Varufakis, va publicar un sucós paquet de documents en els quals detalla les seves peticions i, sobretot, algunes de les seves concessions als socis en honor d'un acord. Varufakis replica així l'allau de crítiques de diverses capitals que han acusat Atenes una vegada i una altra de no especificar la seva oferta.

Malgrat que Brussel·les treballa amb el dramatisme de les grans ocasions en una solució de compromís, Berlín imposa duresa: abandera un nodrit grup de països que volen que Tsipras es retrati i accepti les línies mestres del rescat actual, malgrat els missatges –“la troica s'ha acabat; el rescat s'ha acabat”– que ha llançat el primer ministre grec. Europa només mostrarà generositat una vegada Atenes passi per l'adreçador, segons les fonts consultades a Brussel·les. I no sembla que Grècia pugui evitar-se el mal tràngol: malgrat el capital polític que atresora Tsipras, el país està en una situació econòmica, fiscal i financera cada vegada més feble, i reclama flexibilitat en conseqüència. Alemanya insisteix des de fa dies que el rescat exigeix reformes i condicions com a contraprestació, i que no té res més a oferir. I l'Eurogrup avala aquesta posició.

Washington, que fa uns dies va enviar missatges de suport al nou Executiu de Syriza, se suma ara a les pressions: el seu secretari del Tresor, Jack Lew, va advertir a Varufakis que un fracàs en les negociacions provocaria “dificultats immediates”. Aquest és l'espantall que agiten també els europeus, fins i tot els suposats aliats d'Atenes: “Sense acord entrem en aigües desconegudes, en què els riscos més elevats són per a Grècia”, va dir el ministre francès, Michel Sapin.

El BCE tenia dimecres al vespre una bala de plata per precipitar l'acord, però va decidir ampliar les línies de liquiditat d'emergència per a la banca grega. Aquesta és una alenada d'aire fresc per a Atenes. Però ni tan sols és del tot una bona notícia: la jugada del BCE indica que la fugida de capitals prossegueix, i alguns analistes veuen aquesta ampliació com una espècie de cuirassa per evitar mals majors si no hi ha acord. Grècia havia demanat encara més marge, conscient que demà, sense un pacte, la sortida de capitals s'intensificarà. Els inevitables apocalíptics no descarten fins i tot un corralito, malgrat que el més probable era i és un acord de compromís.

Varufakis va donar ahir informació abundant, detalls suculents de les negociacions. El que és essencial és que Grècia necessita aquest any 17.000 milions per pagar els seus creditors, i la incipient recessió, la caiguda dels ingressos públics i les estretors en la banca redueixen el seu marge de maniobra. Atenes demana un “acord pont” o un “contracte interí”, i a canvi assegura que pagarà religiosament i que farà reformes i retallades, però a un ritme menys sagnant. Demana 1.900 milions procedents dels beneficis obtinguts amb la compra de deute grec per part del BCE. Reclama un fons d'11.000 milions per estabilitzar els seus bancs. I exigeix que es permeti a les seves entitats ampliar el límit de bons del Tresor que poden adquirir. A canvi promet reformes (que continua sense detallar prou), posar fi als grups d'interès i aprovar mesures contra la corrupció i l'evasió fiscal. Demana una mica d'àrnica –despesa social per als problemes més urgents– i imposa diverses línies vermelles. No a retallar pensions. No a apujar el IVA. No als desnonaments. No al programa de privatitzacions a tota velocitat que volia la troica. No a superàvits fiscals “irrealitzables”. I no “a l'extensió de l'actual programa i a l'exigència de completar-lo amb èxit”.

Queda un últim acte d'aquesta negociació: en les properes hores se sabrà quantes d'aquestes negatives continuen dretes. I quant cal detallar les reformes promeses per obtenir el sí d'Europa.