Enyorança de dies històrics

Quatre mesos ja sense el moviment ampul·lós del pèplum de Clio, la senyora musa de la Història. És ben difícil de portar quan un s'ha acostumat un dia rere l'altre als seus sobresalts i té el núvol ple de fotos de família i fins i tot de selfies amb fons èpic, banderes al vent i multituds com a testimoniatge dels dies que ho van canviar tot. I més encara quan al 'mono' de la història l'acompanya un altre cop la incertesa sobre què passarà a continuació, si és que per ventura passa alguna cosa.

Hi havia pressa; hi havia molta resolució; hi havia una idea d'irreversibilitat obtinguda per la tècnica de la insistència, del mantra per atreure la pluja; i ara tot ha quedat sec, sense pols, en una nova espera desconcertant. Serà difícil que es repeteixi aquella agitació, entre l'11 de setembre i el 9 de novembre de 2014, quan un dia rere l'altre el procés tacava les primeres pàgines de la premsa espanyola i fins i tot de la internacional. Ni tan sols l'actual marcatge obsessiu des del Govern Rajoy aconsegueix intensificar el feble batec sobiranista.

Si s'ha de jutjar per l'actualitat, és legítim dubtar de la solidesa històrica de certs esdeveniments. Unes manifestacions, per nombroses que hagin estat; l'aprovació d'una llei transcendental, després suspesa pel Tribunal Constitucional; la signatura solemne de la convocatòria d'una consulta, suspesa també a continuació; l'intrigant regateig entre el govern català i l'espanyol, l'un per posar les urnes i portar la gent a votar i l'altre per impedir-ho; la celebració, per fi, d'un procés participatiu, tot això, com serà valorat en el futur i quin pes efectiu tindrà en la configuració del futur de Catalunya i d'Espanya?

Si tinguéssim en compte l'actual flux mediàtic, hem entrat en un profund sot en el procés sobiranista. No és el monotema des de fa mesos. La solidesa i envergadura de l'independentisme no necessiten demostració, però l'èxit del procés en el creixement de l'independentisme tampoc garanteix l'encert en els seus plans ni l'obtenció del resultat volgut.

Per a cert soberanisme, tot s'ha jugat en un registre subjectiu. Al final, la democràcia és la suma de subjectivitats o el poder de la subjectivitat majoritària. Quan es projecten els desitjos sobre la realitat, qualsevol crítica del procés es presenta com una fe que flaqueja o fins i tot un desig de fracàs. Així es fa inconcebible que algú sense una posició decantada intenti raonar en veu alta, argumentar i criticar lliurement sense fer-se sospitós d'unionisme o de dependentisme, dos de les invencions més perverses de l'última temporada per la seva voluntat de partir en dues meitats contraposades la societat catalana, sense espai per a matisos. O a favor o en contra.

Ara, quan molts dubten i uns altres emmudeixen, correspon seguir parlant de la tardor històrica. I això és el que fa Joan Tapia, amb distància i equilibri, sense subjectivismes, en el seu llibre ¿España sin Cataluña? Crónica personal de sesenta días de discordia: del Once de Septiembre al 9-N (Península).

No descobriré qui és Joan Tapia, però de vegades cal recordar obvietats. Tapia escriu ara comentaris polítics a El Periódico, però va ser director de La Vanguardia durant 13 anys, des del 1987 fins al 2000, en un moment crucial per al primer diari de Catalunya. En la seva etapa, el diari va fer la transformació professional, tecnològica i gràfica més important de la seva història i va escapar de la vigilància d'un banquer com Mario Conde. Abans havia treballat com a braç dret periodístic de tres personatges de màxim nivell: Josep Pallach, el malaguanyat fundador de Reagrupament Socialista; Josep Vilarasau, l'home que va modernitzar La Caixa, i Miguel Boyer, el ministre liberal de Felipe González. La seva és una mirada autoritzada i rellevant per a aquests dies històrics.

La crònica de Tapia és un dietari que comprèn des de l'11 de setembre fins al 9 de novembre, en què analitza els fets del dia, centrats naturalment en el procés sobiranista, batejat per Tapia com a consultista; una bona troballa lèxica a contraposar a l'unionisme i al dependentisme dels intel·lectuals orgànics d'Artur Mas. Segueix el fil del procés, però no oblida els esdeveniments econòmics i polítics de més substància, especialment els que tenen a veure amb la corrupció, i fa, com és habitual en les seves anàlisis, una lectura perspicaç de les enquestes.

El resultat és equilibrat, és a dir, n'hi ha per a tothom. Artur Mas s'està sortint amb la seva, ja que ha obtingut “un èxit parcial que referma la seva posició”, però de moment està fracassant en el seu objectiu, que era recuperar “el poder i el lideratge del catalanisme” que Pujol va obtenir el 1980. L'independentisme, malgrat la força acumulada, no en té prou per arribar al cim. De manera que no quedarà més remei que asseure's a negociar quan canviï el mapa polític a finals de 2015. Però el diàleg és improbable sense un acord previ entre PP i PSOE. Al final tot haurà de desembocar en un nou pacte constitucional, que serà més difícil ara que el 1978 perquè “no tenim les esperances ni les pors d'aleshores”. No seran dies tan històrics com s'esperava, ni els actuals ni els que s'acosten, però no seran menys transcendents ni menys interessants.