Cal respectar els votants

Abans que el guirigall electoral ho inundi tot amb l'inici de les successives campanyes previstes, convé establir un grau mínim d'acord sobre la necessitat de respectar els drets dels electors a exercir les seves opcions amb ple coneixement de causa. I per descomptat no serveixen per aquesta finalitat les banalitats que s'han anat succeint aquestes últimes setmanes, molt poc interessants per ajudar els votants a moure fitxa en un tauler trencat per les conseqüències de la crisi econòmica i política.

Quan Pablo Iglesias llança aquest missatge a Mariano Rajoy: “tic-tac, tic-tac”, en senyal de compte enrere que ens remunta a la cultura de Peter Pan; o quan el socialista Antonio Miguel Carmona exhibeix “ davant del “tic-tac”, el “pim-pam de propostes”, les noves figures sembla que desitgen trobar un llenguatge que els connecti amb un electorat que reclama canvis i separar-se de les elits. No obstant això, aquest populisme expressiu només és una manera d'emmascarar la necessitat d'afrontar els problemes de fons.

S'ha criticat molt la política que prenia els electors per “clients” als quals se'ls havia de vendre alguna cosa com fos, cosificant d'aquesta manera el votant. Però canviar aquests mals hàbits per fórmules tan banals i frívoles degrada encara més el ciutadà, perquè se'l considera directament un beneit. Caldrà veure si la lluita per l'espai de centre-esquerra es desenvolupa d'ara endavant sobre la base d'idees i propostes bastant més serioses.

Tampoc és creïble l'estratègia d'argumentari amb què Mariano Rajoy i altres dirigents del PP semblen ocupar-se del distanciament ideològic de les seves bases més tradicionals i la decepció d'altres sectors dels seus seguidors amb els resultats de la política practicada. Cal dir-los que fan falta “idees clares”, que pel que sembla consisteixen a no perjudicar la recuperació econòmica o no moure la Constitució, vaguetats insuficients per pretendre que els electors els permetin continuar governant en els propers anys les múltiples institucions (municipals, autonòmiques, estatals) de les quals són responsables.

La simplicitat és una resposta inadequada a l'estat en què es troba el cos electoral. Enquestes reiterades han deixat clara la fragmentació del centreesquerra, el dubte suscitat en el centredreta i l'empipament ciutadà amb els resultats de les polítiques dutes a terme en els últims anys, que els porta a buscar noves opcions i fa lloc a l'emergència de fenòmens com Podem i Ciutadans. Amb un escenari tan volàtil, tant els nous actors polítics com els partits tradicionals s'han de plantejar projectes, elevar el to dels discursos, afinar els missatges i explicar clarament què volen fer.

No es pot passar per alt que aquest any electoral es desenvoluparà sota una desafecció aguda cap als polítics, amb la corrupció i el frau com els principals problemes del país, després de l'atur. Les dades de les enquestes sobre aquest tema augmenten des de fa anys, cosa que difumina la possibilitat que es tracti d'un fenomen temporal. La fermesa amb què amplis percentatges de ciutadans manifesten que no votarien mai el PP, el PSOE o Podem augura campanyes centrades més en la por o en el menyspreu als altres que en la construcció d'alternatives. Cal trencar la dinàmica de la política institucional concebuda com una rèmora, perquè sense ella no hi ha solució.

Tampoc no es tracta de destruir el que existeix sense saber què es construirà després. El cas de Grècia ho deixa força clar: els problemes en què es debat el Govern de Tsipras amb la Unió Europea demostren que fa falta molt més que un “tic-tac” o un “pim-pam” per afrontar les greus dificultats del present.