Tal com érem

A la gal·la dels Goya passada em va cridar l'atenció que les tres cançons que es van sentir a l'escenari, amb uns arranjaments actualitzats i interpretades per veus d'avui, eren cançons que no només van estar de moda durant el franquisme sinó que, en algun cas, van tenir èxit en les versions de cantants clarament identificats amb aquesta etapa (com l'inefable Raphael).

Em va sorprendre una mica, deia, però després vaig pensar que potser tenia un punt de saludable, després de tants anys d'identificació enganyosa entre tot el que va passar durant el franquisme i el franquisme mateix. No em desagradava fantasiar amb la hipòtesi que algú hauria dissenyat l'acte amb la intenció d'escenificar no tant una reconciliació amb aquella etapa com un retrobament. Un retrobament que perseguiria rescatar alguna cosa que l'enganyosa identificació assenyalada hauria intentat impedir, a força de propiciar-ne l'oblit. Em refereixo a les experiències viscudes per moltes persones durant aquells anys, àmbit que a Manuel Vázquez Montalbán li agradava denominar, unamunianament, la intrahistòria.

Part d'aquesta intrahistòria la podem interpretar, sens dubte, en clau gairebé política, com feia l'autor de Crónica sentimental de España quan, per exemple, analitzava els missatges ocults en les lletres de moltes de les cançons populars de l'època, com les cobles de Concha Piquer, en les quals, de contraclaror, podia trobar-se una descripció poetitzada de les dures realitats que la censura s'esforçava a ocultar. Però potser una altra part d'aquesta intrahistòria transcorria per lleres diferents, o la seva contaminació política era menys forta, o expressava, més que una conjuntura social concreta, la visió del món d'aquell moment històric.

Reconstruir de manera veraç aquesta altra regió de l'imaginari col·lectiu durant l'última etapa del franquisme, intentant reduir al mínim l'autoengany en qualsevol de les seves variants (inclosa l'èpica, obstinada a convèncer-nos, contra tota evidència, que vivíem en un país abarrotat d'antifranquistes), probablement tingui una tasca important pendent de fer. Ens juguem una mica més que el coneixement del nostre passat: ens juguem el coneixement de nosaltres mateixos, amb les contradiccions, incoherències i defalliments que ens constitueixen en éssers humans.

Com en altres àmbits, també en el de la necessitat del retrobament amb el passat, a Catalunya les coses s'han desenvolupat de manera peculiar: aquí hi ha més festes i celebracions oficials commemoratives del llunyà 1714 que memòria d'un passat recent, i del qual podríem aprendre molt, com la lluita antifranquista. Es diria que alguns s'han proposat construir, a més d'estructures d'Estat, estructures d'imaginari col·lectiu, concordes no amb el que va haver-hi sinó amb el que desitjarien que hi hagués hagut. Probablement per aquesta raó una de les primeres iniciatives del govern de CiU quan va tornar al poder va ser la de, amb l'excusa de la crisi, desmantellar el Memorial Democràtic impulsat per Miquel Caminal, perquè als nous governants els desagradava haver de confrontar-se amb el que va significar –i, sobretot, qui va protagonitzar i qui s'escaquejava sistemàticament– la resistència antifranquista a Catalunya.

I què hi ha de la regió de la intrahistòria relacionada amb la vida privada i les dimensions més personals? A Catalunya s'esmenta de manera escassa, entre altres raons perquè en aquella època encara no existia TV3, dipositària oficial i exclusiva de la narrativa del passat de la societat catalana. Fixeu-vos que dels anys seixanta i primers setanta amb prou feines se'n parla si no és per al·ludir a episodis relacionats amb les reivindicacions nacionals o lingüístiques, però gairebé mai per reconstruir la realitat completa i complexa de les nostres vides i experiències de llavors. Imagino que perquè caldria agafar la informació de determinades fonts documentals (l'arxiu de RTVE, pel·lícules, diaris i revistes de l'època, etcètera). I a molts dels implicats els incomodaria la imatge que els retornaria els miralls. Es veurien sens dubte molt més ben adaptats a aquell món del que ara els agradaria recordar.

I si algú creu que exagero, que acudeixi a les pàgines del número de primavera de 2014 de la revista L´Avenç, on trobarà una reveladora entrevista amb Artur Mas. Hi explica no només com va viure el franquisme el seu entorn familiar (“es van anar acomodant a aquelles condicions, que eren les que eren”) sinó també les raons per les quals ell mateix, lluny de prendre consciència política quan va ingressar en una universitat en plena efervescència el 1974, no ho va fer fins als noranta. Segons les seves pròpies paraules, perquè “s'hi feia gairebé de tot, excepte classes”, i ell pertanyia a un sector d'estudiants ben definit, el perfil de molts dels quals els lectors recordareu amb nitidesa. Eren els presumptes apolítics que solien repetir que ells anaven a la facultat únicament a estudiar.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.