La recepta de Wert perquè les universitats millorin en els rànquings

Fa més d'una dècada que tothom parla dels rànquings internacionals que classifiquen les grans universitats del món. Lloats per uns i criticats per altres, en alguns països europeus i americans marquen les directrius internes dels campus, les polítiques externes dels governs i fins i tot les acadèmiques per repartir les beques. A Espanya, amb més d'un milió i mig d'universitaris i de 100.000 docents i investigadors, s'han contemplat sempre amb recel. El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, ha criticat en diverses ocasions que els campus espanyols no estan entre els millors del món, mentre que les universitats li repliquen que és difícil ser Harvard o Berkeley amb sis vegades menys de pressupost.

Després d'aixecar les universitats en armes amb un decret que escurça la durada de les carreres, el ministeri presenta ara una guia de bones pràctiques amb la qual pretén ajudar-los a sortir millor a la foto, però que no aprofundeix en qüestions financeres ni en canvis estructurals. La Guia de bones pràctiques per a la participació de les universitats espanyoles en els rànquings internacionals, que Educació presentarà dilluns als consellers autonòmics, analitza la presència espanyola en els principals rànquings del món –el de Xanghai o Arwu, THE i QS– i dóna claus formals per millorar.

“Si les universitats espanyoles dediquessin més esforç a controlar la informació que envien als rànquings i fos més exhaustiva, sortirien encara més ben posicionades”, resumeix Elías Sanz, catedràtic de Biblioteconomia de la Universitat Carlos III de Madrid i coautor de l'informe. Els principals rànquings analitzen entre 1.200 i 5.000 universitats de les 17.000 d'arreu del món i reflecteixen els resultats de 500, amb prou feines el 3% del total. “Hi ha moltes universitats espanyoles que estan situades poc després de les 500 primeres, de manera que n'hi hauria prou amb petits canvis per passar la barrera”, remarca Sanz.

Qüestions tan simples com que un investigador signi sempre de la mateixa manera –sense utilitzar inicials o incloent el guió d'un cognom en totes les rúbriques– als catàlegs de publicacions i citacions científiques, fet que conforma una part important de la nota final, ajuda a pujar la nota, com recull aquesta guia. Recomana també que s'ampliï la col·laboració amb organismes públics de recerca, com el Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) o els hospitals, per fer publicacions conjuntes i aprofitar la recerca del seu personal.

Però la veritat és que molts centres ni sintetitzen les dades ni les envien als classificadors. Per exemple, el ministeri va demanar per a l'elaboració d'aquesta guia la participació de 72 universitats públiques i privades, però va acabar comptant només amb les dades de 19.

L'estudi del ministeri dibuixa una situació de les universitats espanyoles més positiva que la que assenyala en públic el ministre Wert quan lamenta que els centres espanyols no estiguin entre els primers del món. “Espanya és dels països amb més nombre d'universitats ordenades en els rànquings universitaris internacionals (any 2012-2013), i se situa entre els 10 països amb més nombre d'institucions en els rànquings ARWU i QS i en la posició 14 en el THE”, recull l'informe. Comptabilitza “283 presències d'universitats espanyoles per àrees, matèries o disciplines” i 496 titulacions universitàries espanyoles amb algun tipus de reconeixement.

Diversos experts defensen que difícilment hi haurà un campus espanyol a l'altura de Harvard sense uns fons similars. “El seu pressupost limitat i, en conseqüència, la qualitat dels fitxatges de la seva plantilla només li permeten mantenir-se amb molt esforç i una mica de fortuna en la divisió d'honor del futbol espanyol”. El professor de la Universitat Politècnica de València, José Antonio Pérez, defensava amb aquest símil futbolístic la posició de les espanyoles en una sèrie sobre universitats recentment publicada per EL PAÍS. El finançament a Espanya ha caigut dràsticament durant la crisi –les partides de les autonomies van caure un 11,2% fins als 5.920 milions entre el 2010 i el 2012, últim any de pressupostos liquidats–.

Sanz admet que un millor finançament “és positiu i necessari, encara que en aquesta primera fase s'analitzen determinats aspectes que es podrien millorar sense que això suposi un cost”.

Els rànquings analitzen principalment dades de recerca –i un valor tan subjectiu com el prestigi– encara que s'utilitzin com a carta de presentació per captar alumnes. En aquest sentit, la guia alerta del risc de dissenyar polítiques “encaminades únicament a la millora dels resultats en aquests indicadors, cosa que pot produir efectes molt perversos, com podria ser la minusvaloració de les activitats docents enfront de les investigadores” o el perill de renunciar a part de les carreres d'humanitats i ciències socials “en estar més mal recollits els seus resultats de recerca en les bases de dades internacionals”.

La guia aposta per fitxar experts internacionals obviant les dificultats de contractació de les universitats espanyoles. Els demana una “identitat de marca de la institució” (una mena de marca Espanya) i que nomenin interlocutors davant els organismes que elaboren els rànquings. Els campus disposen d'un mes per enviar les dades, per la qual cosa se'ls recomana tenir-les unificades. Després de la publicació de la guia s'obrirà una oficina –coordinada per l'Institut de Recerca Avançada sobre Avaluació de la Ciència i la Universitat (INAECU) de les universitats Autònoma i Carlos III de Madrid– per ajudar les universitats a enviar aquestes dades.