Esperanza Aguirre, un vers lliure al programa de Jordi Évole

La càmera la segueix en una tarda plujosa pels voltants del carrer Génova. Va cantussejant. Entra a la cafeteria on l'espera Jordi Évole. Comença una nova tanda de capítols de Salvados. Esperanza Aguirre és l'estrella de la rentrée.

El primer dubte que sorgeix quan es mira el programa és el de si el desvergonyiment pesa més que la desimboltura en el caràcter de la presidenta del PP de Madrid, o viceversa. Té l'espontaneïtat de qui està acostumada a manar des del bressol, però –i aquí sorgeix la perplexitat– aquesta constància en els càrrecs sembla que li ha dinamitat la línia divisòria entre la realitat i la ficció.

Aguirre està tan acostumada al fet que ningú li repliqui que no distingeix els fets de les quimeres. Un exemple: es tanca en banda quan sent parlar de retallades en Sanitat i Educació a la regió. És més, la presidenta del PP afirma que hi ha "possiblement més professors" i "més personal sanitari" a Madrid. Al seu parer, l'estalvi es deu al fet que "s'han retallat les despeses que eren innecessàries". I quan Évole mostra la seva estupefacció, la comtessa consort de Bornos remata el que s'ha dit amb un "li puc assegurar que la gent de la Marea Blanca està d'acord amb el que dic" que fa tremolar el misteri.

La seva fixació amb Podem permet entrar en aquest complex territori en què l'amor i l'odi es barregen i es confonen. Si el presentador treu el tema de la corrupció, i, de fet, ja són a la seu central del PP, la de les obres de rehabilitació pagades amb diner negre, la presidenta del PP parla de Podem. Si se li recorda que va nomenar Mercedes Rojo com a consellera de Caja Madrid sense tenir cap coneixement financer i que es va gastar 120.000 euros amb la targeta black, la lideressa respon amb un "doncs miri, Iñigo Errejón té una beca black". Un vers lliure (maverick, prefereix ella, des del seu cosmopolitisme), tot i que no sabem si aquest desvergonyiment guanya la desimboltura o si són fifty-fifty.