El convidat s’acomiada al moment just

Tenir un convidat a casa és molt maco fins que la vetllada es comença fer llarga i el que havia començat com l’oferiment d’un gintònic acaba amb el moble bar buit i l’amfitrió perdent la paciència. Amb El Convidat aquesta sensació no hi ha estat perquè ha triat el moment just per marxar: abans que el format s’esgoti i el programa decaigui, mantenint el programa en un bon nivell, amb uns registres d’audiència notables i deixant un bon sabor de boca en l’espectador més fidel.

El Convidat s’ha acomiadat com tot bon convidat: amb aquell epíleg de la conversa que s’allarga en dos capítols, primer de peu abandonant la taula, després al llindar de la porta, fets els petons de rigor. Primer va dir adéu amb un programa que buscava tocar la fibra sensible i conéixer una realitat que de ben segur és totalment alieana als qui miren la tele calentets, al sofà: el dedicat a Jaume Marsé, El Convidat anant a casa d’algú que no té casa.

El final final, emès aquest diumenge, ha estat més clàssic: píndoles dels millors moments del programa, digue-li refregit o nostàlgic. Un repàs que ha servit per recordar capítols impagables: Joan Laporta anomenant “cigaleru” a Xavier Sala i Martín, una versió renovada del “Sue Ellen ets un pendó”; Pilar Rahola explicant les gestes sexuals amb el seu marit, o la feblesa dels tres llits que asseguren haver trencat; Quim Monzó buscant un matalàs prou cómode, només un dels molts moments de surrealisme que va viure Om a casa l’escriptor; o el futuròleg Jordi Pujol, dient que encara podia espatllar la seva biografia…vaja si podia! Un programa ideal per recordar que la visita d’El Convidat ha estat de les que s’han de repetir, però de moment s’acomiada amb un fins sempre. Tot va bé si acaba bé.