Tornar la democràcia als ciutadans

Els ciutadans, quan senten que se'ls arrabassa el poder de decisió, reaccionen i, sovint, amb contundència. El que va passar a Grècia el mes passat no és un fet aïllat. Es tracta, en realitat, d'un fantasma que recorre gran part del sud d'Europa, inclòs el nostre país. L'asfíxia democràtica imposada per les institucions europees als països deutors de l'eurozona ha provocat que els governs es vegin incapaços d'atendre les demandes de la societat. I girar l'esquena als ciutadans té les seves conseqüències. En el cas d'Espanya, l'enuig ciutadà s'ha traduït en dues grans crisis: una crisi de confiança política i una crisi del model territorial a Catalunya.

D'una banda, Espanya viu avui un preocupant procés de desafecció. Els polítics, els partits i les principals institucions democràtiques estan obtenint els últims anys suspensos sonats. Inicialment alguns crèiem que aquesta crisi de confiança política responia essencialment a la severitat de la crisi econòmica. Durant la segona legislatura de Rodríguez Zapatero, el creixent descrèdit de les institucions no tenia un caràcter excepcional en comparació amb l'entorn europeu. En efecte, l'augment de la desafecció a Espanya s'ajustava raonablement a la magnitud de la crisi econòmica que sofríem.

No obstant això, després de l'arribada del PP al poder, la crisi de confiança va derivar en una crisi democràtica. Igual que en altres països del sud d'Europa, l'alternança de poder no va significar els canvis de polítiques que desitjaven els votants. La incapacitat del Govern de Rajoy de plantejar polítiques alternatives va posar de manifest fins a quin punt les decisions venien imposades des de fora i d'esquena a la ciutadania. Així, es va constatar que, governés qui governés, les preferències dels espanyols serien igualment desateses.

Potser sigui per aquest motiu que als països deutors de l'eurozona la insatisfacció ciutadana no ha derivat tant en l'emergència de partits xenòfobs d'extrema dreta com en l'auge de moviments d'esquerres el principal objectiu dels quals és tornar el poder als ciutadans. L'èxit de Syriza, M5E o Podem només pot entendre's si es pren en consideració la sensació de molts ciutadans que els partits tradicionals han fallat en la missió per a la qual van ser elegits: representar els interessos de l'electorat.

A Espanya, aquesta crisi democràtica ha tingut com a conseqüència un segon fenomen polític: l'auge del sobiranisme a Catalunya. No és casual que l'independentisme es disparés el 2012, just després de l'arribada del PP al poder. El nul marge que va oferir l'Estat als governs regionals durant la crisi del deute va acabar per convertir-se en una derogació de facto de les autonomies. A Catalunya, aquesta agressió a la seva capacitat d'autogovern es va traduir en un ascens sense precedents del suport a l'independentisme.

Tot intent de solucionar qualsevol problema passa intrínsecament per analitzar quines en són les causes. En el cas de la crisi de confiança política que viu Espanya, molts analistes i experts han plantejat com a solució reformes en el si dels partits, com llistes obertes o primàries per elegir els candidats. Malgrat la bona premsa de què gaudeixen aquestes mesures, no n'hauríem d'esperar gaire. En efecte, qualsevol intent de potenciar la democràcia interna dels partits pot acabar sent innòcua si no solucionem primer el principal repte al qual s'enfronta la nostra democràcia: l'aprimament del principi d'autogovern. I és que de què ens serveix poder triar els candidats en primàries obertes si després no tenen marge de maniobra i es veuen incapaços de dur a terme les polítiques que desitgen els ciutadans?

La solució al “problema català” també passa per superar aquesta crisi democràtica. El Govern central, partint d'un mal diagnòstic, va creure que podia desactivar el desafiament sobiranista per mitjà de desacreditar les elits polítiques. El temps ha demostrat com d'innocu ha resultat el cas Pujol per al procés sobiranista. L'auge de l'independentisme s'alimenta de greuges i molt especialment de l'atac a l'autonomia d'un Govern regional ja molt afeblit a causa dels seus problemes per finançar-se. El suport a la independència pot revertir-se, però requereix retornar la capacitat d'autogovern a les institucions catalanes.

En definitiva, Espanya no viu només una crisi econòmica, sinó que també sofreix els envits d'una alarmant crisi democràtica. Qualsevol solució als reptes polítics als quals s'enfronten Catalunya i Espanya ha de passar per potenciar una vegada més la capacitat dels ciutadans de decidir les polítiques que més desitgen. Agradi o no, aquesta crisi política només amainarà quan la democràcia sigui retornada als seus legítims propietaris: els ciutadans.