Més fred que pressupostos

Precisament avui, que com tots els dimecres és dimecres, haurien d'haver-se aprovat d'una vegada per totes els Pressupostos. Precisament, aquí, en seu parlamentària (com tant els agrada dir als sedentaris diputats). Però no ha pogut ser, ja que ahir dimarts els va impugnar el Partit Popular. “Precisament, aquí, avui, que es podrien haver aprovat els Pressupostos, vostès han posat un recurs”, d'aquesta manera ho ha retret el president Artur Mas al grup popular. I com que no hi ha hagut lloc per a l'aprovació dels Pressupostos, durant aquesta sessió de control al Govern els parlamentaris han hagut de conformar-se amb parlar-ne (dels Pressupostos), i també de Grècia.

La sessió ha estat igual que el temps de fora: freda, tallant, destemperada i com si surés, inerta entre la boira dels dies de neu. Un no passa res d'una forma enutjosa. Hi havia moltíssims escons buits, perquè els parlamentaris trigaven a arribar a causa de les circumstàncies climàtiques (que és una manera cursi de dir que fa fred).

Vorejant l'entrada de l'hemicicle, com si no s'atrevís a passar, la diputada Marina Geli explicava aquest matí a tothom qui es parava a escoltar-la que estava “una mica trista” (acaba de deixar el grup parlamentari socialista i avui estrenava el seu solitari escó, el 128, confinat a l'últim seient de l'última fila de l'hemicicle). Fins aquí han arribat les retallades, i quan algú tenia dret a sentir-se trist en tota la seva capacitat, ara ha de resignar-se a estar-ho només una mica. “Mira, una mica trista. Però és una decisió política, no personal”, afegeix a qui l'atén i continua passejant políticament pel passadís la seva recentment estrenada i freda solitud. Ja ho diu el cançoner litúrgic: “Som errants pelegrins que busquen una destinació...”. Al final, la diputada Geli ha reunit el valor i ha remuntat les escales parlamentàries fins al seu nou escó, ha assenyalat amb el dit, en senyal de propietat més que de dubte, el seient que li corresponia i els seus veïns de fila, que són els de Ciutadans, han assentit rebent amb molta amabilitat a qui va estar en un temps de menys fred al capdavant de la salut pública catalana. Des de la bancada socialista, la diputada Rocío Martínez-Sampere li ha enviat una salutació afectuosa en forma de petó cohibit.

La veritat és que semblava que no sortiria el tema dels pressupostos al llarg del matí, fins que ha tocat el torn a Alicia Sánchez-Camacho, que sempre va uniformada amb aquests pantalons de cuir negre com els d'Elvis en el seu retorn al rock and roll el1968. Ha estat llavors quan el president Mas ha dit que podrien haver estat aprovant els Pressupostos en comptes d'estar-ne parlant, i ha titllat de “disc ratllat” la diputada popular, que prèviament l'havia acusat de “practicar el filibusterisme” i també el va advertir que no es fiés de Francesc Homs, conseller de la Presidència, ja que en les últimes eleccions li havia fet perdre diputats i “ara li farà perdre la cadira o el substituirà”. Llavors Artur Mas s'ha posat a un pobre per barret i ha manifestat que per culpa dels que obstaculitzen l'aprovació dels Pressupostos no es podrà lluitar contra la pobresa energètica. I, esclar, això dit precisament avui, amb aquest fred...

El cas de Grècia han coincidit a abordar-lo la diputada Isabel Vallet (CUP a jornada completa) i el diputat Oriol Junqueras (cap de l'oposició a temps parcial). Abrigada amb una bufanda a les fredes altures de l'hemicicle (les classes populars s'abriguen, els partits populars són d'abric), la diputada Vallet ha volgut saber si el conseller d'Economia ja havia parlat amb el nou ministre d'Economia grec, Iannis Varufakis, sobre el tabú del deute. I des d'una altra ironia que només donen el poder i els diners (i que tampoc no és la mateixa que la dels anys i els quilos), el conseller Mas-Colell li ha agraït la idea i li ha dit que se l'apuntava. Però no sembla que aquesta nit el conseller hagi de fer un Skype amb el ministre grec, ja que després ha afegit que a Catalunya no l'estan ofegant “ni el deute ni els mercats, el que més ens ofega és el ministeri” (en referència al ministeri espanyol d'Hisenda, i no a la pel·lícula El ministerio del miedo).

Oriol Junqueras ha començat la seva intervenció desitjant “Bon dia a tothom”, com es diu en entrar a l'adrogueria o al casino municipal (i com que feia tant de fred a tot el país només li ha faltat fer baf fregant-se les mans). Ha celebrat la força de la democràcia com a motor de grans canvis. Ha assenyalat que així ha estat a Grècia, i que aquí pot passar el 27 de setembre (si els factors climàtics no ho impedeixen). Oriol Junqueras fa mesos que carrega a les espatlles el menhir dels Pressupostos i sembla que no té manera de treure-se'l del damunt. Potser per això, és a dir, per cansament, en veure que els grecs estan prenent la seva poció màgica, ha mostrat aquesta empatia hel·lènica. No obstant això, en aquest afer tampoc no la seva aquesta completa. Amb més empipament que malenconia ha apuntat a continuació que “els grecs poden fer aquestes coses, i poden fer sentir la seva veu internacionalment, perquè tenen un Estat propi”. Semblava que el president Mas havia de sortir a consolar-lo quan ha pres el torn de rèplica, però ha posat certa distància entre els dos i ha manifestat aquest caràcter pragmàtic que té tanta gent quan cap raó profunda els sustenta. Així que ha desitjat bona sort als grecs, i també que aquest canvi provoqui una millora i no un empitjorament. Després ha recordat que França ja ho havia intentat i que no li va sortir bé. Artur Mas sempre respon els diputats de la mateixa manera, amb un gest idèntic: fa mitja volta per quedar enfrontat al respectable com un cantant líric davant el públic (estil Raphael), busca el cos a cos amb el destinatari i s'explica. El que és dolent és que algú amb vestit i corbata i un micro tan gran a la mà, per molt president que sigui, parlant dempeus, està condemnat a semblar el conferenciant d'un curs Carnegie d'eines per a l'èxit.

D'altra banda, les esquerres transitives (és a dir, les que poden portar un complement de Transició), s'han interessat al llarg d'aquesta sessió per les ambulàncies. I el conseller de Salut ha tingut comentaris de desatenció sanitària tant per als ecosocialistes com per als socialistes sense eco. Segons el conseller Boi Ruiz, això d'“enviar una ambulància és una cosa antiga, del segle XX, que ara al segle XXI el que es mana és un metge” (potser perquè acabi trucant a una ambulància). Però tampoc no cal jutjar severament l'Imperi, ni els seus consellers, senadors i cònsols. Des que el fantasma de Panoràmix i la seva marmita fumejant està recorrent els carrers i les places d'Europa, la vida no és fàcil per a les guarnicions de legionaris romans als reduïts campaments de Baborum, Aquarium, Laudanum i Petibonum... I menys a l'hivern.