El negoci del tràfic de dones a Mèxic

Diana Angélica era una nena alegre i optimista. De cos menut, ulls grans ametllats i cara angelical. El 7 de setembre de 2013 la seva mare es va acomiadar d'ella com cada matí quan se n'anava al col·legi… I mai més la va tornar a veure.

Històries com aquesta amplien cada dia l'enorme llista de nenes i dones desaparegudes a tot Mèxic. Un drama silenciat que esquinça la societat del país. Aquestes desaparicions formen part d'un entramat de tràfic de persones amb finalitats d'explotació sexual. Els feminicidis de Ciudad Juárez són només una part d'aquest gravíssim problema que colpeja profundament milers de famílies.

Segons l'Observatorio Ciudadano Nacional del Feminicidio, han desaparegut en només nou estats del país 9.200 dones i nenes. Entre el juny de 2011 i el juny de 2012 només a l'Estat de Mèxic van ser 955, de les quals el 60% eren menors de 17 anys. María de la Luz Estrada Mendoza, presidenta d'aquesta organització, puntualitza, malgrat tot, que no existeix una xifra oficial fiable de desaparegudes, perquè els governs, diu, maquillen les dades. L'Estat de Veracruz va reconèixer de manera extraoficial que al seu territori hi ha 6.000 desaparegudes. La resta d'estats, en canvi, es neguen a donar informació sobre aquest tema i les poques xifres que aporten a les estadístiques de les entitats són ridícules, molt inferiors a les que aquestes mateixes aporten. És un problema invisibilitzat socialment i políticament.

En els últims anys, el tràfic de dones amb finalitats d'explotació sexual ha passat a ser el segon negoci més lucratiu a Mèxic, després de les drogues. Així ho indica un informe sobre les condicions de vulnerabilitat que propicien el tràfic de persones a Mèxic, elaborat per la Comisión Nacional de los Derechos Humanos i el Centro de Estudios e Investigación en Desarrollo y Asistencia Social. Però el que més preocupa els autors és que alguns militars han entrat a formar part de la xarxa de segrestos i explotació sexual, així com els narcotraficants, que veuen en aquest negoci tan rendible una forma de diversificar els seus ingressos. Al sud del país, a l'Estat de Oaxaca, la persona que controla el negoci del tràfic i l'explotació sexual és un “militar d'alta graduació”, assegura Elvira Madrid, presidenta de la Brigada Callejera de Apoyo a la Mujer, Elisa Martínez, A.C, una ONG que treballa a favor dels drets de les prostitutes i en contra del tràfic de dones.

Levantones sexuals

Existeixen diferents formes de captar les dones i nenes. Una és la coneguda com a levantón. El crim organitzat té homes que controlen determinades zones o barris, es fixen en una possible víctima –gairebé sempre molt jove i de complexió prima–, la vigilen uns dies per conèixer la seva rutina i, quan poden, la pugen de manera violenta a una camioneta. I desapareix. De vegades, no hi ha ni vigilància prèvia. Simplement veuen una noia que els agrada, aturen el vehicle i la pugen a l'acte.

Un altre dels sistemes és a través de falsos anuncis d'ocupació. “La meva filla Fabiola va veure un anunci enganxat en un fanal en què es buscava una dona per cuidar una persona gran. Va trucar per telèfon i la van citar l'endemà a les deu del matí, al mateix lloc on l'havia vist. Ella em va demanar que l'acompanyés i així ho vaig fer, però no es va presentar ningú. Fabiola va tornar a trucar i li van dir que havia sorgit un problema amb la persona que hi havia d'anar i la van tornar a citar l'endemà. En aquesta ocasió, no la vaig poder acompanyar perquè havia d'anar al metge…i ja mai més va tornar”, relata Rosa María, mare d'una víctima. Va ser el 10 de gener de 2012.

Fabiola és del municipi d'Ecatepec, un dels llocs d'on més dones desapareixen de tot l'Estat de Mèxic, com coincideixen a afirmar l'Asociación Mexicana de Niños Robados y Desparecidos A.C., la Coalición Contra el Tráfico de Mujeres y Niñas en América Latina y El Caribe, i la Brigada Callejera de Ayuda a la Mujer Elisa Martínez A.C. Aquestes organitzacions que treballen contra el tràfic de persones i l'explotació sexual tenen clares evidències que alguns policies locals del municipi participen en aquestes xarxes. La família de Fabiola sap amb certesa, per diferents pistes i testimonis, que ella està sent explotada com a esclava sexual. No obstant això, la negligència, desídia i en alguns casos la connivència de la policia, fa que el cas de la jove es trobi en una via morta.

“Vius se'ls van endur i vius els volem”, cridava Rosa María durant la manifestació que va tenir lloc a Ciutat de Mèxic el Dia de la Mare, organitzada per les diferents associacions de familiars de desapareguts, i que va convocar persones arribades de tots els estats del país. Al seu costat hi havia Tadeo, fill de Fabiola de set anys, que, amb un gran cartell de la seva mare penjat al pit, repartia incansablement fullets en els quals s'oferia una recompensa de 300.000 pesos (uns 17.500 euros) a la persona que aportés informació útil per trobar-la. La seva expressió d'esperança mentre corria com un boig d'una banda a l'altra, donant impresos a tothom, no deixava indiferent els assistents.

Setmanes més tard, a casa de la seva àvia, preguntat per què diria a les persones que tenen retinguda la seva mare, el petit va respondre així: “Em dic Tadeo. A les persones que se la van endur, tornin-me-la. Perquè a mi em fa més falta que a vostès, així que tornin-me-la. És el que jo tinc dins del meu cor, i no tinc res més que el meu pare. Que quan veig totes les famílies juntes, em poso trist perquè la meva família encara no està junta. I dir-los que si em poden donar la seva adreça perquè la vagi a buscar”.

El tercer sistema de captació de dones és més sofisticat i retorçat. És el dels anomenats padrotes, homes que es dediquen a enamorar les menors d'edat, fins que aconsegueixen allunyar-les de les seves famílies –tenen estipulat un temps de tres mesos de mitjana per aconseguir-ho–, per endur-se-les després a un altre estat. És allà quan el seu nòvio canvia radicalment i li mostra la crua realitat. Immediatament, la posa a treballar. Alguns fins i tot les deixen embarassades i, quan neix el nen, l'hi treuen per fer-los xantatge amb la vida de la criatura. Pels padrotes les dones són objectes de la seva propietat que han de proporcionar-los beneficis. Així ho ha corroborat Elvira Madrid, sociòloga amb 27 anys d'experiència en el treball de camp amb víctimes. Molts d'aquests homes no consideren que això sigui un delicte, sinó simplement una forma de guanyar-se la vida. La cultura masclista té aquí el seu màxim exponent com es desprèn dels testimoniatges de les dones explotades entrevistades.

Víctimes d'explotació sexual

Alejandra va ser venuda amb 10 anys a la propietària d'un dels molts tables dance (locals de ball eròtic) que existeixen a Mèxic. Ella va anar a parar a la ciutat de Toluca, Estat de Mèxic. Les seves ties, que es dedicaven al tràfic de drogues i altres activitats il·legals, van arribar un bon dia i li van dir: "Tu ja estàs bona per treballar". A la seva mare li van assegurar que la portaven a treballar a una fàbrica. Agobiada pels deutes, no va donar crèdit a les queixes de la seva filla pensant que eren excuses per no anar a treballar.

“Treballava de dilluns a diumenge, de nou de la nit a set del matí, cada dia, cada dia, cada dia…”, relata, ara ja alliberada, Alejandra. Durant dos anys la van obligar a ballar i prostituir-se. Fins que va ser violada per un besoncle i es va quedar embarassada. La seva mare la va forçar a tenir la criatura i, després de donar a llum, la nena va fugir i mai més tornaria a veure el bebè. Amb 12 anys va arribar a Michoacán, on va conèixer un padrote que la va enamorar i la va deixar embarassada. Va tenir un nen que el pare li va arrabassar per fer-li xantatge (i a qui mai va poder criar). Temps després tindria una nena.

Quan la seva filla tenia un any, Alejandra va intentar escapar, però el seu explotador la va trobar i la va amenaçar a punta de pistola de matar la nena. Durant 18 anys va treballar per al pare dels seus fills i la família d'aquest com una esclava sexual. Finalment, va reunir les forces necessàries per fugir amb la seva filla, encara que lamentablement va haver de renunciar al seu altre fill. Alejandra continua exercint la prostitució, ara de manera lliure, al barri de la Merced de Ciutat de Mèxic, el barri tradicional de prostitució de la ciutat. Com ella, hi treballen unes 1.500 prostitutes al carrer, però la quantitat podria ser més alta perquè no estan comptabilitzades les que ho fan en locals interns, subratllen des de l'ONG Brigada Callejera de Ayuda a la Mujer Elisa Martínez, A.C.

El cas de Rebeca no és gaire diferent. Ella va ser explotada amb 11 anys pel seu pare i tres socis seus que tenien una xarxa de tràfic de dones als Estats Units (Miami i Tampa, Florida). La seva àvia la va enviar amb el seu progenitor perquè escapés dels abusos dels quals era víctima per part del seu padrastre a Mèxic. Però no sabia que l'estava enviant a l'infern. Amb 17 anys va aconseguir escapar i tornar al seu país. Va arribar a la capital i, desesperada per trobar una feina, va pensar que la fortuna per fi s'havia recordat d'ella, en trobar un anunci a l'estació d'autobusos, en què se sol·licitaven noies joves com a assistents domèstiques.

Rebeca va acudir a la cita amb l'ocupador. Es va trobar dins una camioneta amb 17 noies més, però mai va sospitar que la seva destinació final seria un edifici al barri de prostitució de la Merced, ni que durant tres anys i mig estaria tancada sense veure la llum del dia, sent explotada sexualment una altra vegada. “Em va tocar veure com mataven a cops una noia perquè no va donar tots els diners que havia guanyat un dia. Em va tocar veure que a una altra la van assassinar perquè no va voler sortir a treballar al carrer, a aquesta sí a sang freda. La van matar”, recorda. “Si treballaves més, et tocaven dos menjars; si no, no menjaves… Si no treies prou [diners] de vegades et deixaven amb la mateixa vestimenta i no et banyaven fins que tornaves a treballar bé; si estaves amb la regla, et posaven un tap i així havies de seguir treballant. Si un client es queixava que no t'havies deixat fer alguna cosa, entrava la dona o l'home encarregats i et pegaven”, continua, endinsant-se en la seva memòria.

Rebeca va ser rescatada per un policia federal que durant tres mesos va estar investigant què passava en aquell hotel. Cada vuit dies, la visitava fent-se passar per client fix. Ella li va facilitar tota la informació que va poder. El federal va acollir Rebeca i la seva companya d'habitació a casa seva els primers dies, fins que declaressin i reconeguessin els detinguts. La seva esposa els va facilitar menjar i roba. Però el segon dia, a les set de la tarda, van trucar a la casa de l'agent per notificar a la seva dona que ell havia estat assassinat. Rebeca rememora aquell tràgic moment que va presenciar.

Rebeca segueix exercint la prostitució després de ser alliberada. Té al seu càrrec la seva mare i dos nebots petits, que va abandonar un dels seus germans després de quedar-se vidu. Rebeca és una lluitadora nata: té moltes ganes de deixar aquesta vida i, gràcies a Brigada Callejera de Ayuda a la Mujer Elisa Martínez, i molt especialment a Elvira Madrid, està estudiant per a infermera. És un dels seus somnis.

Mentre explicava la seva truculenta història, el seu rostre rodó esbossava en tot moment un bonic somriure de serenitat. Relatava la seva història com si fos la d'una altra persona. S'esforçava per mostrar fortalesa, els seus ulls negres s'omplen de llàgrimes i se li trencava la veu quan deia: “És difícil quan veus que hauries pogut tenir un altre tipus de família i no és així. Però aprens que com més a baix estàs és quan més amunt t'has de sentir. Com més et trepitgin, més has de tirar endavant. I si segueixo aquí és perquè tinc una cosa a fer i m'he de superar".