La mida del Gaudí
La gala va començar mostrant que l’estatueta catalana és més gran que la de l’Oscar
Fa quinze anys, un conseller de Cultura va provocar el gremi dient que un dels problemes del cinema català era que les actrius no tenien glamur. Emma Vilarasau li va respondre que la idea de glamur va per barris i que no cal agafar-se forçosament a la que exporta el Hollywood més classicot. Quina mena de glamur tenen Candela Peña, Juliette Binoche i Susan Sarandon?, es preguntava. I tenia raó. Per això mateix és un misteri que el cinema català, i l’espanyol, persisteixin a donar els premis amb un format de cerimònia que és una imitació empetitida de la nit dels Oscar.
La festa dels Gaudí va començar a la tarda a la xarxa local de televisió. La seva gent va haver de superar l’obstacle que el vent va tombar l’entrada glamurosa dels convidats sobre una catifa vermella i un anunci de la cervesa patrocinadora. El trio presentador va fer una bona feina informativa si s’exceptua l’entrevista, prescindible, al president de la Diputació de Barcelona, que encara no sap ben bé perquè hi estava convidat. A la nit, i amb TV3, va començar la gala pròpiament dita. I es va fer amb una simptomàtica comparació de la mida entre l’estatueta de l'Oscar i la del Gaudí. Resulta, si algú vol trobar-hi consol, que la primera és més petita. La mida del Gaudí va ser objecte d’una altra al·lusió, aquesta vegada directament fàl·lica, a càrrec del presentador, Àngel Llàtzer, que va haver de sostenir un pobríssim guió que, a més, el feia cantar. La locució de TV3, amb Gorina i Figueras, va tenir la gentilesa poc habitual de deixar escoltar la gala.
En general, els premiats van recollir els premis amb una disciplinada brevetat. Qui ho va fer més llarg, potser perquè no tenia obligacions de minutatge, va ser la presidenta de l’acadèmia catalana, Isona Passola. Esclar que va ser un productor, Edmond Roch, qui va pujar més vegades a l’escenari. Ho va fer per recollir el seu premi i dues vegades més en nom d’absents de l’equip d’El Niño. Els dos millors moments no eren al guió. Un va ser quan l’actor Eduard Fernández es va confondre i va agrair que li donessin un Goya. Després de dir-ho… ja es va veure protagonista sense fi de l’APM. L’altre va ser quan Belén Fabra, de forma inesperada, va portar el cas 4-F (Ciutat morta) a la gala i va demanar justícia. De seguida va tenir piulades de suport a Twitter on, per cert, la periodista Rosa Pascual es preguntava perquè s’havia donat un Gaudí 2014 a La gran bellesa…si és del 2013.
Al director Albert Serra li van donar una oportunitat de reconciliació amb els Gaudí, ja que va presentar un premi i va proposar candoroses reformes de la cerimònia. L’any passat va intervenir desitjant que l’acadèmia expulsés tots els actors i els enviés a Guantánamo. Hi va haver al·lusions polítiques, més o menys explícites, a una futura independència i les càmeres de TV3 van recordar-nos més d’una, i de dues, i de tres vegades… que el president Artur Mas era a la platea. Ventura Pons, que va rebre el Gaudí honorífic va ser, en un discurs en rima assonant, qui va treure el tema del glamur. “Una gala glamurosa en una situació paorosa”, va dir.
