L’odissea cristiana del Diego

El Diego va néixer nena. Va venir al món fa 47 anys a Plasencia (Càceres) però amb un cos oposat al seu, incompatible, rival i fins i tot enemic. Tors d'una altra en la mentalitat d'un altre: transsexual. Fa vuit anys que va decidir operar-se. Afirma que va rebre insults i que un matí un sacerdot de la seva ciutat li va dir: “Ets la filla del diable”. Aquell dia no va anar a treballar. Tornar a néixer i rebre insults va suposar que es replantegés la seva fe cristiana, molt arrelada a la seva família. Tip, va decidir escriure una carta al Papa per preguntar-li si encara hi havia lloc per a ell a la casa del Senyor. El 8 de desembre, el papa Francesc li va trucar per telèfon. I dissabte passat al costat de la seva parella, el va rebre. “La conversa al Vaticà quedarà entre nosaltres. És un secret que guardaré per sempre”, explica somrient des d'un racó d'una cafeteria, amb vistes a la Plaza Mayor, en aquesta localitat de 45.000 habitants.

Amb “set o vuit anys” Diego Neria Lejárraga notava que la seva ment no lligava amb el seu cos. Amb 11, el director del col·legi privat on estudiava el va cridar al seu despatx i li va dir: “No pots seguir aquí”. I se'n va anar. Amb 12, mentre el seu cos es desenvolupava, va canviar d'escola, de professors i d'amics. “He tingut clar com sóc des de ben petit. Jo jugava amb el meu Madelman i em vestia com qualsevol noi de la meva edat… Però amagant els pits com podia”.

Les persones transsexuals, segons l'últim estudi de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGTB), són una minoria poc coneguda; se'ls relaciona més amb l'espectacle i la pornografia que amb els problemes d'exclusió social que viuen. En la majoria dels països en què s'ha estudiat, s'observa una incidència que oscil·la entre els 0,14 i el 0,26 casos per cada 100.000 habitants i any. A més, aquest mateix informe apunta que la mitjana d'edat a la qual s'és conscient de la pròpia transsexualitat se situa en 10,8 anys i, tot i això, no es comunica a terceres persones fins als 18.

En el cas del Diego, la seva família li va donar suport de seguida, malgrat que va haver-hi una “breu època” en què van pensar que era una “ximpleria” pròpia de l'edat. “I no, no ho era”, subratlla. El seu entorn més proper el va ajudar tant que “gairebé sempre” s'emociona en recordar-ho. Com ara. A la seva família el van emparar de manera incondicional: el seu pare, un enginyer ja jubilat; la seva mare, una mestressa de casa que col·laborava amb el diari Hoy —diari que va explicar en primícia la reunió amb el Papa—; i la seva germana, infermera que ha fet possible que ara el Diego sigui oncle, gràcies a una neboda a la qual adora. Tot i això, encara avui té “algun o altre” parent proper que el considera “una xacra per a la família”.

Però el problema per al Diego no era al menjador de la casa. El seu viacrucis es trobava al carrer. Un dia se li va acostar un veí i li va dir: “Aviam si tens el que cal tenir, que sé que no ho tens”. La seva mare, amb qui sentia una química molt especial, tenia por d'aquest rebuig social que podria patir el seu fill i, més encara, en el cas que decidís operar-se. Un dia va arribar i li va murmurar: “Fill, com bé saps, estic malalta del ronyó i duraré poc, només et demano que no et sotmetis a cap intervenció quirúrgica mentre jo estigui viva”. El Diego ho va respectar. “I ho faria mil vegades per ella”. El 2006 la seva mare va morir i va ser llavors quan, amb 40 anys, va emprendre el procés de reassignació de gènere en una clínica privada de Madrid.

- Què va sentir quan va veure créixer la barba?

- Una alegria immensa. Vaig anar a veure al meu metge i li vaig dir que volia més pèls. Ell em va somriure i em va contestar: “Espera't i ja veuràs, que te n'atiparàs”.

Al Diego el canvi de veu li va venir als 40 anys. “Recordo el primer gall. Mare meva, quina alegria!”. Segons la FELGTB, el 88% dels transsexuals s'ha sotmès a tractament hormonal, molts sense control mèdic; el 55,6% a intervencions quirúrgiques menors i només el 15% a la reconstrucció genital. Diego recorda que, just abans de la reassignació de gènere i, després de sopar amb la seva exparella en un restaurant de Madrid, va anar al lavabo de dones en veure que el d'homes estava ocupat. “Se'm va acostar una senyora amb un bastó i em va dir: ‘Que fas aquí, depravat!”.

En el seu cas, després de la reassignació de gènere, tot va ser molt ràpid. Els tràmits per obtenir el nou carnet d'identitat amb el seu nom van durar tres mesos, encara que segons la Llei de Gènere del 2007 aquest procés pot allargar-se fins als dos anys. “Quan el vaig palpar va ser un moment únic”.

Ja era oficialment Diego. Això va suposar que iniciés els canvis de nom amb la seva companyia telefònica, amb la seva entitat elèctrica… i també la seva targeta de treball de l'Agència d'Informació i Control Alimentaris de Madrid. Al cap de pocs dies, va recollir de la seva bústia la primera carta amb el seu nom de debò, es va comprar un banyador per nedar per primera vegada en una piscina pública i, “per fi”, es va agradar al mirall.

- Tornaria a viure la vida que ha viscut?

- No. He patit molt.

Malgrat que no el coneixien, per a la FELGTB i per a la fundació Triángulo de Extremadura el Diego és un exemple a seguir. A la seva ciutat, la notícia va circular per totes les cases i les seves dues catedrals han estat objectius de les càmeres de la CNN aquests dies. El seu alcalde, Fernando Pizarro (PP), se n'enorgulleix. El Diego diu que ara està en el millor moment de la seva vida, i que, entre altres somnis pendents, li agradaria casar-se, escriure un llibre i ser germà de la Hermandad de la Macarena de Sevilla.

- Què pensaria la seva mare ara?

- Tot això que m'ha passat ha estat gràcies a ella. Crec que el dia en què em mori em rebrà allà amb els braços oberts i em dirà: “Què maco que estàs, que orgullosa que estic, potser hauríem d'haver fet això junts i abans”.