La vena artística del Barça

Encara m'emociono quan recordo José Félix Pons recitar l'Oda a Platko al programa de Pere Escobar a Ona Catalana: “Ni el mar, ni el viento, Platko / rubio Platko de sangre, guardameta en polvo, pararrayos / No nadie, nadie, nadie”. Assegurava el locutor que abans dels partits llegia poesia per trobar el to i la pausa de la transmissió, i almenys una vegada es va avenir a elogiar a la ràdio els versos que Rafael Alberti va compondre amb motiu de la final del Campionat d'Espanya que el Barça i la Reial Societat van disputar el 1928.

Narcís Comadira també va escriure una Oda a Guardiola. Encara que mai no ha estat un aficionat al futbol, el poeta de Girona va mostrar la seva admiració el 2002 pel futbolista del Futbol Club Barcelona, a qui considerava un “pagès radical, llaurador impenitent”, excel·lent per la seva lucidesa i interpretació del futbol: “Teixeixes les jugades / del teixit en fas veles que s'inflen / i en sostens l'entramat”, glossa l'artista català. “Salut, símbol del goig mental / de les ciències exactes”.

Hi ha multitud de cançons dedicades al club i a les seves figures des dels temps de Samitier, amic de Chevalier i Gardel. Més d'un aficionat barcelonista posa el vídeo amb els gols de Maradona i un tango —jo prefereixo Calamaro— per combatre la nostàlgia i evocar Diego per després comparar la seva gambeta amb la de Messi. Ningú no dubta tampoc que Temps era temps és un excel·lent homenatge a Kubala i a l'equip de Les Cinc Copes.

Serrat és futbolista i barcelonista i la seva música ajuda a estirar el temps en un moment en què s'imposa la cultura instantània i al Barça li canten bons i dolents, oportunistes o no, hereus alguns de La Trinca i Guillermina Motta. Cap himne no és més reconfortant en qualsevol cas per renovar la fe culé que El cant del Barça, lletra de Jaume Picas i Josep Maria Espinàs i música de Manuel Valls.

El Camp Nou exigeix sentit d'equip mentre que la llar abona el recolliment i els experiments més sorprenents en el seguidor del Barça. Em consta, i participo de la idea, que diferents entesos han comparat les millors bandes amb l'equip campió d'Europa a Roma (2009) i Wembley (2011). “El Barça de Guardiola és en el futbol modern el mateix que el Kind of Blue al món del jazz”, va escriure Toni Molla el 6 de desembre del 2010 a El Periódico. I continuava: “Davis i Guardiola han trobat un so eclèctic i personal que remeten a la memòria dels mestres però els superen en versatilitat i atreviment”.

Sergio Torres va abundar en la mateixa idea en un article publicat a El País quan l'entrenador era Tito: “La sintonia, la coordinació i el temps que té l'equip són pur jazz”. Molla recordava que quan viatjava i no podia veure el partit també posava l'àlbum de Kind of Blue i Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, Cannonball Adderley, Paul Chambers i James Cobb el transportaven al Camp Nou.

No hi ha pel·lícules en canvi que recreïn el joc del Barça, potser perquè el cinema i el futbol no es porten bé, malgrat les pel·lícules catalogades per l'il·lustre periquito Carlos Marañón. Tampoc no va funcionar l'intent de l'anglès Paul Greengrass (L'ultimàtum de Bourne i United 93) de filmar un documental amb guió de John Carlin sobre l'equip de Guardiola. No passa el mateix amb el teatre: sé de l'obra Culékulé, protagonitzada per Miquel Cors i l'autor de la qual és Xavier Bosch, estrenada el 1996.

I s'expliquen fins i tot assajos científics com el del físic Jorge Wagensberg sobre l'efecte de la passada multiplicadora del futbol blaugrana: “La perfecció no existeix perquè és inimaginable, però no és perfecta perquè és inassolible, no obstant això aquest Barça persegueix la perfecció”, va escriure el 2010. Hi ha hagut molts llibres i relats sobre el futbol, algun il·lustre, com el de Pier Paolo Pasolini a Il Giorno: “Il calcio è un linguaggio con i suoi poeti e prosatori”, que em va facilitar l'escriptor Josep Maria Fonalleras.

No només no és una frivolitat, sinó que el text figura al programa de mà de l'espectacle Foot-Ball de Cesc Gelabert que es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya. La relació de la dansa amb el futbol és manifesta i resulta fascinant en l'obra del coreògraf català, soci de el Barça, exjugador històric del CP Sarrià, admirador de Benítez i de Kocsis, de Cruyff i de Puyol, encara que per la seva concepció de la dansa i la seva manera de pensar s'assembla més a Sergio Busquets.

La Sala Tallers reuneix aficionats a la dansa que semblaven barallats amb el futbol amb seguidors blaugrana que mai no havien presenciat un espectacle de dansa. La barreja ha funcionat igual de bé tant a la sala com a l'escenari perquè Gelabert ha demostrat que futbol i dansa són manifestacions culturals. El diàleg entre les imatges gravades de jugadors i ballarins amb l'actuació en directe de la companyia resulta commovedor en moments com el gol de Messi al Getafe.

El treball videogràfic i el dels intèrprets permet observar que el 10 només mira una vegada a la porteria en la seva llarga carrera (55 metres, 12 segons), musicalment diferenciada amb dos sons, un per quan trepitja la pista i l'altre pel moment en què toca la pilota, rematada amb un xut ajustat al pal de Luis. Hi ha una mirada amb lupa sobre el joc i el ritme és tan intens com depurada la tècnica, d'acord amb la velocitat d'execució del joc del Barça.

El cos i la ment s'associen fins a compondre una funció atlètica i emotiva, exigent, preciosa per la manera com els protagonistes perceben i es mouen en l'espai, amb i sense pilota, amb o sense moviola. Una fusió artística, allunyada de les tàctiques defensives d'aquells equips que no necessiten la pilota per jugar. Foot-Ball certifica la sensibilitat del Barça, el seu bon gust i relació amb les manifestacions artístiques —fins i tot Messi és una obra d'art com s'ha vist a Sothbey’s—, també amb la dansa. No hi intervé cap àrbitre, sinó que el criteri queda a la mercè d'un públic divers, encara que majoritàriament aficionat al Barça. Ja ho va escriure Manolo Vázquez Montalbán: “A les graderies del Barça hi ha la Catalunya industrial, la tarragonina, el barceloní de fires i congressos, els penenes, els gurmets d'endívies, els gurmets de cant flamenc, Alberti fins i tot, malgrat la seva exiliada distància, amb el seu poema sobre Platko, gegantesc porter llegendari”.