‘Patchwork’ d’autors per al somni americà i el seu esfondrament

"He seguit els meus propis passos fins a les sorres espurnejants dels deserts de diamant", cantava Woody Guthrie. L'autor de This land is your land, que viatjava armat amb una guitarra matafeixistes és un dels vuit autors nord-americans dels quals s'han obtingut els textos que configuren Somni americà, l'espectacle que s'estrena avui (fins a l'1 de març) a la seu de Gràcia del Teatre Lliure de Barcelona i que parla del somni americà i la Gran Depressió, confrontant-los amb la nostra pròpia situació actual.

L'insòlit muntatge, del qual és autor i director Oriol Tarrasón, s'ha confeccionat com si fos un patchwork, a força de cosir textos variats d'un planter de grans novel·listes i dramaturgs clàssics dels EUA —a més de Guthrie—: Erskine Caldwell, Arthur Miller, Eugene O'Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennessee Williams. Els textos procedeixen de 18 obres diferents i constitueixen la base fonamental del que diuen els 11 actors de Somni americà, que interpreten personatges típics dels EUA dels anys vint (afegiu-hi un gos, que respon al nom de Tennessee).

11 personatges diuen textos de 18 obres diferents que formen una nova trama

La iniciativa és sorprenent i innovadora des de molts punts de vista: la mateixa confecció de l'obra, la barreja de dues companyies, la jove del Lliure (la Kompanyia Lliure, sis actors) i la del director Tarrasón, Les Antonietes (cinc), i el fet singular que tots els actors romanen en escena al llarg de tota l'hora i mitja de representació en la pell dels seus personatges. D'aquests personatges, un es reconeix directament: Annabel Castan interpreta la Blanche, la Blanche DuBois d'Un tramvia anomenat desig, que passa directament de l'obra de Williams a Somni americà, com una picada d'ullet de Tarrasón a l'espectador. Els altres personatges no són tan obvis; encarnen alguns dels grans estereotips dels EUA, aquests perdedors, somiadors, frustrats, que apareixen en la narrativa i el teatre. Aquests “nord-americans misteriosos que s'obren camí mentre tot s'enfonsa”, com escriu George Packer sobre els últims trenta anys de declivi en l'impressionant El desmoronamiento (Debate, 2015): la roda de somnis i decepcions mai s'atura a Amèrica (“ningú sap quan va començar a esfondrar-se tot, quan va cedir la corda que mantenia els nord-americans units i fora de perill, cenyint-nos amb una força de vegades sufocant”, altre cop Packer), ni al món.

“Era difícil trobar un text amb papers equilibrats per a tants actors com sortien d'unir totes dues companyies, i a més d'edats molt semblants", explica Tarrasón, amb una fisonomia, cabells curts i camisa de quadres (a més del tema) que li donen un aire que recorda Sam Shepard. “Així que vaig decidir construir-ne un amb material de tots aquests autors nord-americans que m'agraden i que entre tots han creat un univers simbòlic molt reconeixible”. El somni americà, aquest concepte encunyat el 1931 per l'historiador James Truslow i que es refereix a l'ideal de la igualtat d'oportunitats i la possibilitat de tots de progressar amb l'esforç, i té el seu revers en la Gran Depressió, continua el director, “connecta amb nosaltres, que hem viscut aquí el mateix, també una època de somnis en què tot era possible i hem despertat en una crisi salvatge". Així doncs, es tracta de parlar del somni americà, però també d'una manera propera de “la caiguda de les expectatives” i del revers d'aquest i tots els somnis.

“Construïm un text, prenem personatges estereotipats de la literatura dels anys trenta i quaranta i els col·loquem en la mateixa obra, junts. Un veritable patchwork d'autors nord-americans per explicar aquesta història. En alguns casos són petits fragments, de vegades només una frase de tota una obra”. Tarrasón assenyala, divertit, que es podria fer un concurs "a veure qui reconeix de quina obra prové cada text".

La trama reuneix una sèrie de personatges en un bar o drugstore al desert nord-americà, “símbol de la desertització de l'ànima, de la moral, de la política, del desig”. Aquí van arribant els personatges, típicament itinerants, en perpetu trànsit, amb els seus somnis, desitjos i frustracions. Laura Aubert, que interpreta un dels personatges, també hi posa banda sonora en directe amb el seu violí. L'obra inclou un petit homenatge, així mateix, al musical.

Entre els escriptors, Arthur Miller, O’Neill, Steinbeck, Saroyan i Tennessee Williams

Tarrasón, que es declara molt influït per Saroyan —l'autor més present—, recalca que es tracta d'una obra “sobre els somnis i la capacitat d'estimar de les persones”. A Saroyan (“la gent bona ho és perquè ha arribat a la saviesa a través de la caiguda”, “com més donis més tindràs per donar”, “recorda que tot home és una variació de tu mateix”), el director ha trobat una veu i una poètica per transmetre un missatge d'esperança i fraternitat.

"Em venia de gust dir coses sensibles i boniques, quan sembla que des de l'escenari només es poden dir coses tràgiques". Tarrasón, que matisa que es pot ser tendre "sense ser naïf", destaca la veu també de Woody Guthrie, "un senyor que va denunciar coses, com que els bancs acumulaven béns i terres, que podrien ser d'avui mateix, i que va afirmar que necessitem paraules boniques per explicar el que ens passa".