El federalista que cau simpàtic

Xavier Sardà és un progre pragmàtic. No és el tipus de progre que t’inunda el correu de peticions de Change.org per salvar l’Àrtic o per reconèixer els drets dels sahrauís. És periodista, és empresari i és showman. Ha fet tots els papers de l’auca, potser per això defensa els tòpics de l’esquerra com qui endrapa per inèrcia un dònut de camí a la feina. És un dels pocs gegants mediàtics que s’ha mantingut fidel al federalisme en un moment en què ser federalista és com cantar Sergio Dalma en un bar de heavys. Sardà és hiperactiu i ho utilitza per portar-se bé amb tot l’espectre ideològic català. És el federalista que cau simpàtic a la Catalunya del procés.

A les tertúlies de RAC1 és conciliador. Fa de contrapunt simpàtic de l’independentisme militant de Pilar Rahola o del conservadorisme de Màrius Carol. També assumeix el paper de comediant, improvisant acudits per rebaixar la gravetat del debat. Sigui en castellà a les tertúlies de La Sexta i d’Onda Cero, o en català a RAC1, Sardà parla amb veu engolada. Sovint s’atura per buscar la paraula que podria ser més elevada, expressions de construccions que a vegades acaben sent massa recargolades. A les tertúlies espanyoles el seu paper és el del català moderat. Al setembre, al programa Al rojo vivo de La Sexta, Sardà es definia així: “Sóc inequívocament del que s’anomena a la meva terra, no sense comicitat, tercera via, amb vocació que Espanya algun dia sigui federal. I això per a un pare és una vergonya: ‘Papà, sóc federalista'. 'Nen, no ho diguis!’”. El presentador, Antonio García, li va respondre: “Però si jo t’he vist el dia de la Diada dient que ets federalista. I la gent t’abraçava”.

Zapatero i Navarro

Sardà cau bé, potser perquè sap per quin canal cal transmetre cada missatge. A la ràdio conté la seva loquacitat, res a veure amb el seu programa d’entrevistes que emet BTV. Per El pla Sardà desfilen personatges de primer ordre, però ells no són l’estrella, ho és ell. En això són idèntics amb la seva nèmesi televisiva, Ferran Monegal: el programa comença i acaba en la personalitat d’ambdós. És memorable el xoc que el juny del 2012 van mantenir tots dos a Telemonegal. Crónicas marcianas, que era la mina de Monegal per fer les seves anàlisis sobre la televisió sensacionalista, sembla alta cultura comparat amb el que circula actualment per Tele-5.

D’El Pla Sardà va ser especialment clarificadora l’entrevista amb José Luis Rodríguez Zapatero l’octubre passat. Sardà renyava i trepitjava sistemàticament les explicacions de l’expresident. Aquestes confiances amb un líder socialista tenen un precedent el 2013, quan el mateix Sardà va confirmar que Pere Navarro l’havia sondejat per ser candidat del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Sardà ho va esbombar amb un punt foteta, com qui està per damunt de les ocurrències d’un polític.

Adaptar-se a la Corposecessió

La munició de gran calibre la reserva Sardà per als seus articles de la contraportada d’El Periódico. Al seu darrer article, per exemple, defineix el procés així: “Gairebé nou mesos més no, per favor. Seran nou mesos més de la Corposecessió impartint doctrina. Gairebé nou mesos més d'informatius ensinistramonogràfics sobre estructures d'Estat. Nou mesos més de les persistents teresines anant, venint, fent, exigint i portant”. A Rac-1 no llueix aquest contundència, potser perquè l’audiència és diferent; tampoc ho fa a La Sexta, potser perquè ja hi ha d’altres personatges que estomaquen l’independentisme més durament que ell.

Malgrat definir el procés com un calvari de dogmatisme, Sardà forma part del circ i és estimat per la Catalunya institucional. Manté una relació de molts anys amb un neoalmogàver tan destacat com Josep Maria Mainat; ha passat pel programa d’El convidat i va tenir una intervenció estel·lar a la sèrie El crac de Joel Joan en la qual hi va participar perquè se’n riguessin d’ell: “Que foscos són els federalistes, hòstia”, diu Joan. Aquesta escena d’El Crac i el personatge de Sardà, tot en ell, em recorden els anys quan els independentistes eren quatre gats i eren ells els qui entomaven les conyetes. Hi ha d’altres que s’esveren i que se senten víctimes dels nous temps; Sardà s’hi ha adaptat.