Els canvis a Cuba que no van esperar els EUA

Assegudes en una de les taules del cosmopolita Café Madrigal, un grup de joves conversa animadament mentre fa glops dels còctels preparats acuradament pel bàrman. Una mira de reüll el seu telèfon intel·ligent, mentre que dues joves més, vestides a la moda i amb pentinats també a l'última tendència dels dictats internacionals, decideixen què demanaran d'un menú que ofereix una selecció bastant àmplia de tapes. L'escena no cridaria l'atenció en gairebé cap barri acomodat –o de moda– del món. Sí que ho fa quan el barri és El Vedado i la ciutat és l'Havana.

La capital cubana, i la resta de l'illa tot i que en una escala més petita, no són ja la fèrria Cuba comunista contra la qual els Estats Units van dictar un embargament mig segle enrere, que ara tracta de revocar a poc a poc. No és, ni tan sols, la Cuba de fa cinc anys, quan Raúl Castro encara caminava assentant-se en el poder que durant tant de temps havia ocupat el seu germà Fidel i les seves reformes econòmiques eren encara incipients i observades amb suspicàcia dins i fora de l'illa.

La Cuba que avui negocia amb els Estats Units cara a cara i de forma pública per veure com recompon les seves relacions és una illa que encara no ha fet –i si fos pel seu Govern, no el faria– el pas cap a la transició econòmica i democràtica total que desitja Washington. Però tampoc ja no és aquella illa entossudida a tancar-se a tota concepció de l'economia que no sigui sota control estatal.

Un simple passeig pels carrers de la capital –on més clarament es concentren els canvis– mostra que l'impacte de les reformes cubanes és més profund del que els crítics en el diàleg acabat d'encetar bilateral volen reconèixer.

Entre el dens fullatge de barris com el d'El Vedado o Miramar, brillen cases acabades de pintar i moltes d'altres en plena renovació –algunes per primera vegada en mig segle– darrere de nombroses bastides.

Cada vegada es veuen menys, i estan més atrotinats, els cartells de propaganda com el que, juntament amb les imatges del Che i de Camilo Cienfuegos, proclamen encara aquell històric “Tot per la revolució” als peus de l'hotel Habana Libre. Aquesta va ser, per cert, una de les primeres propietats nord-americanes expropiades, tema que Washington i l'Havana hauran d'afrontar, també, en un futur no gaire llunyà.

Cada vegada es veuen menys els cartells de propaganda amb les imatges del Che o els que proclamen aquell històric “Tot per la revolució”

Per contra, abunden cartells lluminosos anunciant cafeteries, perruqueries i fins enlluernadors salons de spa que anuncien fins i tot per Internet –un altre servei encara escàs però creixent– les seves ofertes de manicura, maquillatge, massatges i pentinat a l'estil dels salons capitalistes.

Els escassos paladares (restaurants privats) de fa temps, proliferen ara de tal manera que fins i tot als gurmets més empedreïts els costa seguir el ritme d'inauguracions de locals que atenen no només estrangers. Ara també intenten respondre als gustos cada vegada més diversos que sembla que estan adquirint els cubans amb més poder adquisitiu de l'illa. I el seu nombre augmenta de forma ràpida, cosa que fa cada vegada més visible una divisió social creixent, que potser Cuba hauria de començar a abordar.

No obstant això, no tot és glamur en aquest nou esperit emprenedor cubà. També hi ha negocis del carrer, oberts en porxos i terrasses d'habitatges, i fins i tot en sales d'estar de les cases.

Com la barberia que Luis ha obert al pati de casa seva amb la família o la pizzeria ­–amb preus mòdics per al cubà de carrer– de Maite, a la terrassa coberta dels baixos on té casa casa seva.

Tots dos van aprofitar per dedicar-se a l'economia privada com a activitat per compte propi, arran de l'obertura progressiva, a partir del 2010, de l'economia, que fins llavors agafava amb mà fèrria l'Estat. Des de llavors, el nombre de treballadors per compte propi –petits emprenedors– que poden exercir els seus negocis privats en 200 categories ja arriba gairebé al mig milió. Hi ha gairebé 13.000 negocis privats a l'illa, més de 1.600 dels quals són serveis de restauració. El nombre de cubans que fan servir mòbil a l'illa supera el milió, segons xifres oficials.

Darrere les xifres hi ha les realitats, i aquestes no són sempre tan prometedores. Aconseguir les matèries primeres per exercir la professió escollida –productes de perruqueria en el cas de Luis, ingredients per a les pizzes en el de Maite– són sovint una tasca difícil i costosa per a aquests emprenedors que no tenen, com sí que aprofiten molts d'altres, l'ajuda d'un familiar a l'estranger.

Això és una cosa que la flexibilització de les restriccions comercials que acompanyen el canvi de rumb dictat per Barack Obama i Raúl Castro a mitjan desembre podria alleujar. Però el pas fonamental que va propiciar els canvis, afirma Maite, ve de més enrere. “Això no va començar el 17 de desembre, els canvis a Cuba ja fa uns anys que s'estan produint i van bé”, sosté desafiadora.