_
_
_
_

Altre cop a casa i a la feina

Verónica, de 29 anys, torna a Barcelona amb ocupació després del pas per Alemanya Miguel Ángel (44) i Andrei (21) han aconseguit treballar en una consergeria i una xurreria

J. A. Aunión
Verónica García ha trobat feina a la seva Barcelona natal després de dos anys a Alemanya.
Verónica García ha trobat feina a la seva Barcelona natal després de dos anys a Alemanya.CONSUELO BAUTISTA

Verónica García, 29 anys: retorn a Barcelona des de Frankfurt

El 2009 va acabar la carrera de Traducció i Interpretació a Barcelona. Al cap d'un temps, les coses no li acabaven d'anar bé en un ofici dominat pel treball autònom, així que, el 2012, se'n va anar a Alemanya “amb tota la desbandada”, diu. Verónica García (29 anys) explica per telèfon que mai no es va arribar a adaptar del tot a la vida a Frankfurt, on treballava en el departament de traducció d'una companyia de videojocs. Però les coses, en qualsevol cas, anaven raonablement bé: “L'experiència en general ha estat bona; he après molt”.

Però l'estiu passat, la seva empresa va fer un ajust de plantilla que la va tornar a deixar a l'atur l'1 de setembre. Així que va intensificar una recerca d'ocupació que ja havia començat uns mesos abans i que va incloure l'enviament de currículums a països de tot Europa i els Estats Units. Però la resposta era una vegada i una altra que no; ella buscava un contracte com a treballadora de plantilla, no com a freelance, i semblava que no n'hi havia enlloc, almenys, per a ella.

Quan ja tenia el bitllet de tornada per a Barcelona, li van contestar d'una agència internacional de traducció, precisament a la capital catalana, per oferir-li participar en un procés de selecció. Després de diverses proves i entrevistes (l'última a final d'octubre), va començar el novembre passat a treballar com a coordinadora de projectes. Té un contracte temporal, de sis mesos, però amb la promesa que, després d'un altre contracte per mig any més, ja passarà a la categoria de treballadora indefinida.

Així, Verónica García va fer el camí de retorn poc abans que es publiqués una macroenquesta de l'Institut per a la Societat i les Comunicacions de Vodafone en sis països europeus que deia que un 58% dels joves espanyols de 18 a 34 anys planeja marxar a un altre país a la recerca de feina. L'estudi també presentava els joves espanyols com els més pessimistes: tres de cada quatre considerava que hi ha oportunitats laborals més bones a l'estranger.

García, d'altra banda, està contenta de tornar a Barcelona, tot i que cobra “una mica menys” que a Alemanya (prefereix no dir exactament quant, però no és, en tot cas, un gran sou). De moment, ha tornat a viure a casa dels pares: “Mentre miro com em van les coses”, explica. La seva mare, que va treballar durant molts anys en una fàbrica, ara està a l'atur. El seu pare, paleta, autònom, ha anat esquivant la crisi, amb períodes de més feina que han aconseguit compensar els d'inactivitat.

Miguel Ángel García Morcillo, 44 anys: canviar diners per qualitat de vida

Miguel Ángel García Morcillo, a l'escola de València on treballa com a conserge.
Miguel Ángel García Morcillo, a l'escola de València on treballa com a conserge.MÓNICA TORRES

Ha passat de cobrar 1.700 euros a 840. Entremig, 16 mesos d'atur durant una crisi tremenda. Miguel Ángel García, de 44 anys, tres filles (de 4, 10 i 17 anys), diu que mai no es va deixar vèncer pel descoratjament i que sempre ha pensat el que ara li toca pensar: que està bé tenir “més qualitat de vida a canvi de menys diners”. La seva dona, que sí que ha mantingut durant tot aquest temps la seva ocupació, opina igual, diu.

Ella treballa en la mateixa gran empresa d'equipament de la llar a València, en què ell també ho va fer durant 17 anys, primer com a venedor i després com a càrrec intermedi. Fins que el van acomiadar, a mitjan 2013. De seguida es va recuperar, assegura, malgrat que les coses eren “complicades”, i va decidir no quedar-se quiet: va enviar currículums, va trucar a amics, va estudiar… Buscava feina en un sector que no tingués res a veure amb el comerç —aquest acostuma a tenir horaris més sacrificats—, per una qüestió de qualitat de vida.

I per fi el va trobar el setembre del 2014: treballa com a conserge en una escola, amb un contracte de 31 hores que li permet organitzar-se molt bé amb l'horari de la seva dona, de tal manera que sempre un dels dos està lliure (matí o tarda) per atendre les seves filles. El seu contracte és de relleu, a temps complet i indefinit, és a dir, el que se signa per compensar la jubilació parcial d'un treballador que pot reduir-se jornada (i sou) fins a un 75% durant els últims anys de vida laboral. Durant quatre anys, les condicions de Miguel Ángel seran les de rellevista; a partir d'aquest moment, amb el seu company ja retirat, passarà a ser indefinit i a fer la jornada completa.

García ha passat d'una feina absorbent i estressant a una altra de “tranquil·la, amb tasques més senzilles”, que a més li permet continuar atenent els seus dos blogs(un sobre motivació i autoestima i un altre sobre comerç i vendes) i continuar amb l'escriptura d'un llibre.

Andrei Uta, 21 anys: d'un curs de formació de Creu Roja a la xurreria

Andrei Uta té 21 anys, set més dels que tenia quan va arribar a Espanya procedent de Romania per reunir-se amb els seus pares a Guadalajara. Va acabar l'institut, però mai va arribar a acabar el títol de FP d'electrònica en què es va matricular després: "No m'agradava gaire", diu. Així que es va llançar al mercat laboral amb el títol d'educació obligatòria com a única credencial, en uns temps en què la precarietat de les feines no qualificades s'havia disparat.

Una de les últimes ocupacions que va trobar era de cambrer en un bar. "El cap no em pagava, així que al final ho vaig deixar", explica. En aquell moment, li van parlar d'un curs de cuina que oferia la Creu Roja de Guadalajara a través de la seu pla d'ocupació. Era el desembre del 2013. "Va ser com un mes i una mica més, i amb pràctiques en un restaurant". En acabar, va començar a repartir currículums per tot arreu, però la resposta positiva no va arribar fins al març; des de llavors treballa en una xurreria, "fent xurros, truites, portant comandes a domicili...".

Els seus caps li fan, des de llavors, contractes temporals. L'últim, de tres mesos, signat l'octubre passat, està a punt d'expirar. "M'han preguntat que si vull renovar i els he dit que sí, esclar". Cobra 1.000 euros al mes i diu que està "molt content".

De fet, aquest sou ha estat fonamental durant els últims mesos: el seu germà petit segueix estudiant (té 14 anys), la seva mare neteja cases, però ara mateix només treballa en una, i el seu pare ha estat molts mesos a l'atur, tot i que acaba d'aconseguir una feina nova com a paleta.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

J. A. Aunión
Reportero de El País Semanal. Especializado en información educativa durante más de una década, también ha trabajado para las secciones de Local-Madrid, Reportajes, Cultura y EL PAÍS_LAB, el equipo del diario dedicado a experimentar con nuevos formatos.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_