Dues qüestions palpitants

Ciutat morta. És probable, com enuncia el ministeri fiscal, que el documental emès dissabte passat al Canal 33 sobre els fets esdevinguts el 4 de febrer del 2006 no pugui aportar proves concloents sobre la culpabilitat o no de les persones que es van veure involucrades en els mateixos fets. Però que això sigui així no vol dir que el documental no hagi creat entre els que el vam veure una inquietud propera a l'incomprensible, per no dir també al pànic, atès que qualsevol de nosaltres o dels nostres fills es podrien haver vist compromesos en aquesta pel·lícula de terror.

El documental Ciutat morta, a part del seu valor intrínsec, ens va emocionar i també va copejar la nostra consciència de ciutadans molt còmodes a la vila idealitzada en la qual vivim. Ciutat morta és un exemple de versemblança artística, però no hauríem d'oblidar que si això és així, a més de la competència del seu director i guionista, és perquè aquesta versemblança es basa en una veritat històrica i humana incontestable: el 4 de febrer va passar una cosa molt trista i gairebé irreversible (com el fet, entre d'altres, que un policia va quedar discapacitat per sempre per obra d'una agressió de culpabilitat, de moment, ignota) i va ser l'inici d'un assumpte tenebrós, que no s'hauria hagut de produir mai, primer policial, després judicial i al final polític.

La intransigència judicial que va succeir als fets, recolzat sobre atestats replets de llacunes, inexactituds i confirmacions policials sospitoses, no fa res més que alarmar-nos amb fonament. I per si tot això no fos prou, acampa en el si de la policia local, amb rampant determinació, una impunitat indigna d'un cos de proximitat creat per posar-se al servei de la comunitat i no per venjar-se'n quan alguns dels seus membres incorre en una falta, delicte o fins i tot crim. Molt de corporativisme mal entès, molta fúria venjativa de connivència amb alguns membres del cos judicial i el silenci injustificable dels caps polítics han acabat amb gent innocent a la presó, sense comptar amb la poeta madrilenya Patricia Heras, que destrossada anímicament, no va saber sinó trobar en el suïcidi la millor solució per escapar del kafkià assumpte en el qual es va veure fatalment implicada.

El cos policial de l'Ajuntament de Barcelona ha demostrat en aquest i en altres casos no tan extrems que practica la filosofia de la “mala pinta”, una llei que es va treure de la màniga Sarkozy quan era ministre de l'Interior de França. Si portes arracades, si el color de la teva pell resulta altament sospitós, si fas mostres de simpatitzar amb moviments alternatius o de sexualitat inclassificable per a la moral pública, si tot això aflora desfigurant la teva condició de ciutadà lliure de tota sospita, ets mort. I és possible que algun jutge que participi del mateix decàleg moral s'avingui a rematar la feina.

El cas Charlie Hebdo. Fa uns dies, una escriptora espanyola de reconegut prestigi va afirmar que hem de defensar el dret a riure’s del poder i de la religió. I dilluns l'escriptor francès Michel Houellebecq va sentenciar que “tothom té dret a escriure una novel·la islamòfoba si vol”. Davant de tanta seguretat, jo m'inclino pel dubte. I el meu no és un dubte retòric. Ara que se cita tant a Voltaire, i no sense raó, jo apel·laré al matemàtic i pensador francès Blaise Pascal. Però abans vull explicar-vos una petita història que té a veure amb la meva reflexió. Fa uns quants anys vaig tenir l'oportunitat de compartir taula amb els familiars d'un amic meu americà. Això va passar a Nord-amèrica. El meu amic em va avisar que els seus pares tenien per costum beneir la taula. En el moment del ritual, que va durar amb prou feines uns segons, amb el cap cot mirant el plat, vaig recordar una frase de Lenin que sempre em va fer pensar: “Quan escolto Bach m’agafen ganes de creure en Déu”. Això em va fer entendre algunes conversions espirituals, des de sant Agustí fins a la famosa conversió del poeta francès Paul Claudel una nit de Nadal a Notre-Dame. El ritual de la taula al qual vaig assistir em va semblar alguna cosa més que la rutina religiosa, que també; vaig entendre que darrere d'aquest acte s'hi amagava un dubte existencial: no saber exactament a qui devem, a banda de la nostra composició genètica i a la nostra estructura bioquímica, la nostra realitat espiritual. Hi ha gent que té aquest dubte i que també té dret a portar-lo. I que té dret a portar-lo sense que vingui ningú a dir-li que la seva creença és una pallassada digna d'escarni i ja no diguem digna de ser interpretada com una fe de ramat o de masses alienades.

Ara torno a Pascal. Molta gent viu com si Déu existís. Pascal en els seus Pensaments explica la seva famosa prova de l'existència de Déu, que no és res més que una arriscada aposta existencial. No sabem si Déu existeix, i si existís? Davant d’un dubte tan transcendent, quin dret tenim a riure’ns de les religions? I quin dret tenim a odiar-les?