Prohibit eludir Carl Schmitt

Fa unes quantes setmanes Enrique Gil Calvo assenyalava en un article publicat en aquest mateix diari, "Plebiscits", l'error que havia comès el nou ministre de Justícia en una intervenció recent en comparar la disjuntiva entre legalitat i legitimitat que planteja el president Mas amb el debat entre Kelsen, el filòsof de l'Estat de dret, i Schmitt, el jurista del nazisme. Encara que a Rafael Catalá l'assistís en teoria la raó, argumentava el nostre analista, l'hauria perdut en incomplir la cèlebre llei de Godwin que resa: "Una discussió caduca quan un dels participants esmenta Hitler o els nazis".

Si s'interpreta de manera restrictiva la suposada llei —cosa que no feia Gil Calvo però que sí que fan molts des de fa un cert temps a Catalunya— ens podríem trobar amb la situació, tan paradoxal com poc desitjable, que cap participant en una discussió política esmentés ni Hitler, ni els nazis ni, per extensió, cap teòric del nazisme per no córrer el risc que el debat en qüestió acabés de mala manera. Examinada amb una mica d'atenció, l'ocurrència (parlar de "llei" sona una mica excessiu) de Godwin té una aroma a conversa enginyosa i relaxada entre aristòcrates britànics a l'hora del te. En cert sentit, es diria el revers de la frase pronunciada per Stephen Daedalus a l'Ulises, de Joyce: "Ja que no podem canviar el país, canviem de conversa".

Però val la pena preguntar-se si el valor suprem de la discussió teòrica ha de ser mantenir les formes en el sentit que cap participant pugui sentir-se incòmode o, en canvi, es considera molt més important aconseguir objectius com la clarificació dels arguments o fins i tot una correcta descripció dels fets. Facilitarà la resposta imaginar-se què podrien pensar en un futur aquells que reconstruïssin els debats actuals i constatessin que va haver-hi qui en el seu moment va percebre perills tan greus com el de la deterioració de la democràcia o la relliscada cap a actituds poc respectuoses amb l'Estat de dret, però es va abstenir de denunciar-ne la gravetat amb l'argument que... no volia que la discussió acabés abruptament.

Més raonable sembla, en lloc d'utilitzar aquestes etiquetes com a armes llancívoles, mostrar de manera argumentada i clara en quina mesura determinades propostes, actituds, iniciatives o valors tenen alguna connexió amb aquelles nefastes ideologies i, per això, han de ser criticats a la plaça pública precisament per advertir la ciutadania del seriós perill que en constituiria la tornada, per maquillada que fos.

En aquest sentit, té molt de farisaica l'actitud escandalitzada amb què reaccionen molts sobiranistes quan se'ls assenyala la proximitat d'alguns dels seus plantejaments als de Carl Schmitt. Si el seu genèric decisionisme sempre va semblar inspirat en aquest autor, el comportament concret d'Artur Mas en determinats moments es diria que l'ha pres com a model en algun aspecte que val la pena destacar. Així, per Schmitt el sobirà és aquell que imposa l'estat d'excepció, qui deixa en suspens les lleis, perquè, en el fons, no hi està subjecte. Artur Mas, a qui no suposo lector de Schmitt (ni de cap pensador, posats a dir-ho tot), sembla estar duent a terme el que bé podríem anomenar una lectura postmoderna de les tesis del teòric del nazisme.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona