L’ideal republicà francès s’estavella a Marsella

Al centre de Marsella, les fronteres són subtils, però constants i molt marcades. El barri més pobre de França, el districte tercer, es troba a uns quants centenars de metres dels iots atracats al Port Vell, de tota la renovació impulsada durant la capitalitat cultural europea de la ciutat. N'hi ha prou travessant uns quants carrers per passar d'un mercat àrab, que podria estar a qualsevol ciutat del Magrib, a topar-se amb les botigues de les marques de roba més cares. A cada espai la població és diferent. Quan se surt des de centre cap als grans barris populars del nord de la ciutat, els límits són molt menys subtils. El teixit urbà és aquí insòlit: petits pobles de cases baixes, la majoria habitats pels anomenats gals —descendents de francesos que no provenen de l'emigració— on es produeix una forta concentració de vot ultra al Front Nacional. Aquests nuclis estan envoltats per tremendes torres d'habitatges socials, les Cités, guetos de pobresa i atur, habitats majoritàriament per famílies provinents de la immigració, encara que en molts casos fa diverses generacions que són a França.

“Aquí es produeix una fractura terrible. Diem que no existeix la identificació per comunitats, però és una hipocresia”, explica Haroun Derbal, imam de la mesquita de l'atrotinat mercat de les Puces, situat en un pàrquing, entre autopistes i els vells magatzems portuaris. El mar és a prop, però és inaccessible. “És més que una fractura, és un cràter però crec que és més econòmic que ètnic, el gran problema és la desigualtat”, assenyala per la seva banda Samia Ghali, senadora socialista i alcaldessa d'un dels sectors populars de la ciutat, el vuit. Fabian Pecot, investigador social de 30 anys, autor del blog sobre Marsella lagachon.com, afirma: “Parlar de la Marsella mestissa i multicultural és un pecat d'optimisme”.

L'ideal republicà francès es basa que els valors ètnics o religiosos es deixen enrere per identificar-se amb la República, la força gravitatòria de la qual és tan intensa que anul·la els altres signes d'identitat. Però tot això sembla molt llunyà a Marsella, segona ciutat de França, la més desigual del país (té la diferència més gran d'ingressos entre el 10% més pobre i el 10% més ric) i la que té més població musulmana (uns 280.000 dels seus 850.000 habitants).

Malgrat la forta presència d'emigració, en un d'aquests barris populars del nord, el setè, va ser triat alcalde a l'abril Stéphane Ravier, del FN. “Va ser com si haguessin aixecat murs amb els seus vots”, assegura Ghali, una política molt respectada, que va saltar als titulars nacionals quan va demanar que l'Exèrcit entrés a les Cités per desarmar les bandes. “Crec que la ciutat està agafada amb pinces. Estic molt inquieta i espero equivocar-me”, agrega aquesta dona de 46 anys, que es va convertir el 2008 en la primera alcaldessa d'origen àrab d'una gran aglomeració francesa —Marsella, com altres ciutats d'aquest país, té un alcalde central, en aquest cas des de fa 20 anys Jean-Claude Gaudin de la UMP (centredreta), i alcaldes de barris, amb molt poder local—.

Aquests dies, molts marsellesos es pregunten per què la manifestació contra l'onada de violència terrorista que va començar amb la matança de Charlie Hebdo va ser la menys concorreguda del país. Per a molts aquesta baixa assistència reflecteix una divisió política profunda, però també el profund malestar d'una població musulmana que se sent oblidada, estigmatitzada i, després de l'horror gihadista, amenaçada.

“Per a nosaltres és un doble càstig, perquè hi ha uns bojos que assassinen en nom de l'islam i Charlie Hebdo que es riu del profeta”, assegura l'imam Haroun Derbal per explicar la baixa participació de musulmans a la marxa. Omar Djellil, un conegut activista de la comunitat musulmana que ha passat per tots els colors polítics —va arribar a ser amic del fundador del Front Nacional, Jean-Marie Le Pen— i que va combatre a Bòsnia als noranta, explica davant un te verd: “La comunitat musulmana està cansada de justificar-se. A l'escola, el meu fill va trencar el cartell de 'Jo sóc Charlie' i la mestra em va trucar. Vaig donar suport al meu fill. Nosaltres condemnem el terrorisme més que ningú, però no es pot insultar el profeta una vegada i una altra”.

Situat al costat del port, el districte tercer resumeix la història de la ciutat. Durant segles va ser la zona on s'establien els treballadors del port però, amb la decadència econòmica a partir dels setanta, se'n van anar. Ara mateix un 55% de les llars estan per sota del llindar de la pobresa (ingressos inferiors a 977 euros al mes). La població és, en una immensa majoria, d'origen immigrant. En aquest barri, un grup de mares espera els fills a la porta d'una escola, situada al peu d'uns blocs de cases socials que descriuen “com mercats de tot tipus de tràfics”. Tot això passa al costat de la nova Marsella, de la ciutat que atreu un milió de passatgers de creuers a l'any.

Les mares posen com a exemple de l'abandonament dels barris populars una història sobre la qual Le Monde va escriure un reportatge titulat “La ciutat costanera on els nens no saben nedar”: l'absència de piscines. Als barris del nord, 285.000 habitants es reparteixen quatre centres esportius. “El pitjor”, explica Hinda, una mare de família de 45 anys, “és que és obligatori aprendre a nedar”.

“Republicanisme? Busqui els nens que no siguin de famílies immigrants en aquesta escola. Vivim braç a braç, però no junts”, prossegueix Hinda. Louise, professora de 40 anys, agrega: “El seu camí està totalment traçat”. “Quan nosaltres érem joves estàvem molt més barrejats. La nostra preocupació era la integració”, afirma una altra mare. “Ara això ha desaparegut, però crec que és volgut”. Preguntada sobre les impressions d'aquestes dones davant la falta d'oportunitats dels seus fills, la senadora Ghali respon sense dubtar-ho: “Hi ha un racisme molt profund en aquest país”.