Pilar Rahola, la mare carbassera

Tinc una veïna a Sarrià que sempre vol que la gent balli fent rotllana entorn seu. És bona persona, es preocupa per tu, però sobretot vol que la segueixis. És la mare carbassera que t’indica el que et convé malgrat que no li hagis demanat el seu parer. Normalment el que et convé és el que a ella li agradaria fer. Està tan segura d’ella mateixa que la seva mesura de les coses és la mesura de tot plegat. Si li dius que tu no calces un 42, que el teu peu és un 40, se’n riu, com si estigués parlant amb un nen de teta. A la meva veïna, no és casualitat, també li agraden les columnes de Pilar Rahola.

Tòtem de la dreta

La meva veïna i Rahola s’assemblen d’allò més. Fins i tot comparteixen els cabells daurats i ondulats per miracle de la perruqueria, i s’engalanen com si fossin un perpetu arbre de Nadal. La meva veïna no és independentista, però l’estil de “la Rahola”, sobretot en temes socials o en el debat esquerra-dreta, la fascina. A ella i a milers de lectors de La Vanguardia. Quan “la Rahola” escriu de la independència, la meva veïna gira full; però quan escriu d’altres coses, és una lectura obligada. Quan escriu sobre el procés, la frueix la massa convergent; quan escriu d’altres coses, la té en compte tota la ciutadania d’ordre de Catalunya.

Rahola s’ha erigit com un tòtem de la dreta catalana, sobretot de la que vol creure en la independència. El seu cas és fascinant perquè la seva trajectòria s’assembla més a la sobtada deriva dretana i animalista de Brigitte Bardot que al seny ordenador dels pares de la Lliga Regionalista o de Pujol. Podria ser la nostra baronessa Thyssen, un monstre de la premsa rosa encadenant-se a un plataner de la Diagonal o a la gossera de Collserola, però ha preferit ser un far del procés, i ho ha aconseguit gràcies a la seva abraçada de mare carbassera.

La campanya del 2010

Rahola es mou bé entre les rotllanes del poder catalans. El moment “abraçada de la mare carbassera” que enceta el seu esplendor actual es va produir durant les eleccions catalanes del 2010. Rahola acompanyant el candidat Mas. Catalunya sencera la va veure en un documental de TV3 dinant a casa de la família Mas, o a la sala de màquines de CiU a l’hotel Majestic, seguint la nit electoral, mentre les càmeres filmaven la nova cúpula convergent, la dreta nacionalista desacomplexada que ara governa.

Els fundadors d’aquesta nova Convergència, Mas i David Madí, eren les estrelles, i un dels planetes més grans que girava al seu voltant era i és Rahola. Avui Rahola és membre del Consell Assessor de la Transició Nacional, la condecoren a Israel, és l’assot de l’islam i és un dels noms intocables del grup Godó.

Rahola és l’opinadora més versàtil del procés: escriu una columna diària, escriu tuits, enceta la setmana de RAC1 i cada vespre llença una de les seves fàtues des del plató de 8TV. És una bèstia mediàtica malgrat que ella no vulgui ser classificada com a tal quan ven les seves novel·les per Sant Jordi. Però ho és. Els seus discursos de breus minuts al programa de Josep Cuní són una lliçó de comunicació audiovisual: com transita del somriure més esmolat al cabrot més haddockià; com se solidaritza amb certa persona o col·lectiu per carregar tot seguit contra una altra persona o col·lectiu, cridant i gesticulant com si fos un molí de vent. Cuní li dóna corda, la provoca perquè sap que és un actiu imprescindible, un diamant televisiu en el seu vessant propagandista o en el personal. Rahola va ser àvia aquesta setmana i va dedicar el seu espai a 8TV, deu minuts, a descriure el part: la criatura va néixer per cesària, les besàvies van reaccionar de tal o qual manera, la filla expressava aquesta o aquella emoció. La càmera s’acostava, a poc a poc, a Rahola, fins aconseguir un primer pla de les seves llàgrimes. La mare carbassera frueix exhibint que al seu matriarcat, les emocions també són importants.

A la ràdio llueix igual, sobretot quan l’oposició és ferotge. Si la deixes sola en un debat a Tele5 vols ser del seu equip. Si l’escoltes a RAC1, només els sobiranistes més proactius xalen mentre tracta de ximplet el rival. Per a ells, Rahola sempre guanya perquè la seva veu és la que retrona més i l’eco acaba concedint-li l’última paraula.

Fugida del Caire

Un dels seus moments delicats va ser el viatge el 2011 al Caire com a enviada estrella de La Vanguardia i de TV3 durant la revolució àrab. Potser tota aquesta confiança en ella mateixa va convèncer els que la van destinar al conflicte que també podia fer ballar els egipcis entorn seu. Però l’aventura va durar 24 hores, sense sortir de l’hotel i com a única font citada el taxista de l’aeroport. La seva fugida d’Egipte no va ser tan èpica com la de Moisès: va ser exprés, per la porta del darrere, gràcies a la seva relació amb José Bono i Duran i Lleida.

Un altre error, més des del punt de vista de l’espectacle, va ser la marxa de Paco Marhuenda de la tertúlia que compartia amb Rahola a RAC1. La presència del director de La Razón era un atractiu d’audiència de primer ordre. Rahola, en comptes de posar el fre, accelerava tot el que podia per ridiculitzar-lo. Els companys de tertúlia, i sobretot els oients, s’apuntaven cada dilluns al linxament del friqui de la classe. I Marhuenda, per moltes barbaritats que pugui dir o publicar, no té necessitat d’haver d’aguantar aquell assetjament.

El moment més excepcional de Rahola, des del punt de vista de la història del periodisme, és l’entrevista que va fer a Javier Godó amb motiu de la sortida de La Vanguardia en català. El comte de Godó va cedir a la seducció de Rahola: va parlar sense embuts de les seves relacions amb Mario Conde, amb Jesús Polanco, de Manuel Aznar i de les seves conviccions més personals: “Y entonces desgrana el patrón básico de su manual ideológico: liberal en las ideas, tradicional en las costumbres, trascendente en lo religioso, catalán en lo catalán. ¿Independentista? “¡No, por Dios! Eso es un gran esnobismo”.

L’independentisme, un gran esnobisme que ha projectat la seva ràdio a rècords d’audiència històrics. Jugar amb diverses baralles de cartes és clau per triomfar, i en cadascuna d’elles, sigui la de la política, o la dels afers socials, o la de l’esport, o la de la religió, sempre hi és Rahola com la sota de bastos.

Pilar Rahola ha fet algunes aclariments sobre aquest article:

Nega que només estigués 24 hores al Caire durant la revolució del 2011. La periodista ha assegurat a Twitter que va passar tres dies a Egipte. A les seves connexions per a TV3 el febrer del 2011, Rahola va informar que va arribar al Caire el dia 2 de febrer al migdia i que en va marxar el dia 4 al migdia. Per tant, Rahola hi va ser prop de 48 hores.

Rahola també vol deixar constància que va contactar amb José Bono i Josep Antoni Duran i Lleida per tal de facilitar que ella i tots els periodistes espanyols que eren al seu hotel poguessin fugir de la ciutat.

Finalment, Rahola afirma que sí que va sortir de l'hotel per fer la seva feina com a periodista: en concret va fer una visita a la plaça Tahrir "agafada del braç de Tomás Alcoverro", segons va explicar a TV3.