El procés és una gran tertúlia

George Steiner va escriure que l’ànima d’Europa són els cafès. Hi anem a llegir el diari, a beure, a jugar o hi quedem amb els amics. El cafè com a plaça pública té més de mediterrani que no pas de centreeuropeu. Als cafès d’Alemanya s’hi passen la tarda amb l’ordinador, fent intercanvi d’idiomes en parelles o llegint una novel·la negra; al Mediterrani, al bar s’hi va a fer soroll, amb el futbol, la màquina escurabutxaques o amb les columnes de plats bruts del migdia. Sembla com si no poguéssim estar en silenci. L'horror vacui se supera amb una canya assegut a la barra, i també escoltant les infinites tertúlies que es reprodueixen cada dia a Catalunya.

No hi ha ràdio o televisió al nostre país que no inverteixi hores de la seva programació diària a tertuliejar. Són tantes hores de tertúlies que sovint es confon el debat sobre la pluralitat dels mitjans amb la pluralitat d’aquests programes de debat. “És que TV-3 i TVE no són plurals”, diuen alguns, i de seguida el focus se centra en les seves tertúlies. La pluralitat informativa d’un mitjà va molt més enllà d’una taula rodona amb els opinadors de capçalera sermonejant el poble.

La tertúlia poques vegades és informativa, sobretot és opinió, i com més blanc o negre siguin els arguments, millor. El cambrer que mentre neteja uns vasos t’assegura que han fet penal a Messi no t’informa de res: exposa uns sentiments i el coneixement d’haver vist un fet durant uns pocs segons. A les tertúlies dels principals mitjans de comunicació no s’hi va a raonar com si fóssim al Moral Science Club de Cambridge. A una tertúlia s’hi va a ser vehement i a defensar les teves idees peti qui peti, siguin sobre un atemptat, una llei o un escàndol sexual.

A les tertúlies no s’hi va a raonar com si fóssim al Moral Science Club de Cambridge. A una tertúlia s’hi va a ser vehement

El procés sobiranista ha disparat les audiències de les tertúlies i ha refermat la figura del tertulià professional. Al tertulià professional l’escoltes un dia a RAC1 i l’endemà als Matins de TV3 mentre llegeixes el seu article al diari. A la nit potser repeteix a 8TV, a BTV o al 3/24, i el cap de setmana el passa en un plató de La Sexta. Si no en tens prou, a Internet publica tuits cada hora o penja un post provocador al blog. De tertulians n’hi ha molts. En un estudi del 2013, Media.cat en tenia registrats 502, 50 dels quals formen el grup dominant, aquells que determinen el crit de guerra de la tribu. Els professionals de la matèria no són professionals perquè es guanyin la vida perorant, són professionals perquè ascendeixen a icona popular com a opinadors.

Als tertulians professionals els reconeixeràs no només perquè te’ls trobes a diversos mitjans, també perquè flirtegen amb els polítics per mirar de marcar l’agenda. Alguns llueixen aquesta presumpta influència, fins i tot participen en la seva propaganda o en mítings. Si hi ha algun dia que el procés no fa història, l’angoixa els envaeix. Per a ells el procés és com una droga, mai n’hi ha prou, i faran el possible perquè la clientela hi estigui enganxada com més temps, millor. Els partits i els mitjans hi surten guanyant, els tertulians hi surten guanyant i el públic veu satisfeta la seva necessitat d’omplir el buit amb soroll.

Elpais.cat m’ha sol·licitat una sèrie de perfils sobre els principals opinadors de Catalunya, independentistes i nous conversos a la fe, espanyolistes, unionistes i el que busquen altres vies. Els perfils són de col·laboradors dels principals mitjans de comunicació, tot i que hem volgut no incloure articulistes d’EL PAÍS a la sèrie com a gest de neutralitat, per evitar conflictes a la família o caure en la lloança interessada. No hi poden ser tots però els que hem escollit són personatges que ens trobem cada dia als mitjans i a Internet. Són part de l’ADN d’aquest teatre que anomenen el procés.