Sobreviure a l’ictus

Tot va començar amb un lleu mareig en ple carrer. Després l'UCI, la immobilitat, el balanç de danys... L'escriptor Jorge M. Reverte relata la seva batalla esgotadora contra un infart cerebral

El periodista Jorge M. Reverte a casa seva, a Madrid.
El periodista Jorge M. Reverte a casa seva, a Madrid.BERNARDO PÉREZ

El millor regal que se li pot fer a un periodista és una bona xifra estadística. Per exemple, que hi ha prop de 120.000 espanyols que pateixen cada any el que es coneix com a ictus. En altres paraules, un accident vascular al cervell. Un bon percentatge d'aquests incidents –gairebé el 30%– desemboca en la mort. Per exemple, l'ictus és la primera causa de mortalitat entre les dones a Espanya, segons la Societat Espanyola de Neurologia.

L'ictus és, per tant, més que una moda. És una forma freqüent de les que adopta la malaltia per resoldre el nostre maldestre instint d'immortalitat.

El reporter subjecte d'aquest article no va rebre cap encàrrec per escriure sobre l'ictus. Simplement li va passar.

Al migdia del 9 de setembre del 2014, passejant per la plaça de San Ildefonso, al centre de Madrid, i amb un quilo i mig de tomàquets penjant de l'espatlla en una bossa, una sensació de lleu inestabilitat va portar el reporter a recolzar-se i seure en unes bigues que anunciaven alguna obra pública. El lloc ja estava ocupat per tres indigents que anaven bevent llaunes de cervesa.

L'intrús, que ja va reconèixer els símptomes d'un mareig inusual al cap, va demanar ajuda a un vianant, que no va poder evitar el comentari despectiu dirigit cap enlloc:

—Està fi, aquest!

Un dels ocupants genuïns del carrer no va poder tampoc evitar respondre:

—Aquest no és dels nostres. Està marejat de debò.

El comentari va tenir una gran eficàcia perquè el cambrer d'una terrassa es va interessar per la víctima i el va ajudar a asseure's en una taula. En aquell moment, els danys del presumpte mareig anaven creixent d'una manera considerable. Ja no només no podia controlar l'estabilitat, sinó que la cama i el braç drets no obeïen les ordres. Calia prendre mesures serioses.

El cambrer, mentrestant, que havia tornat a la seva mentalitat mercantil, va servir al reporter una coca-cola inútil que —va anunciar— costava 2,50 euros.

No era gaire difícil arribar a un diagnòstic desolador. El que passava al periodista era que tenia un atac cerebral, i això s'anomena ictus. Va trucar per telèfon al seu fill, que no va necessitar gaire per convèncer-se que havia d'anar a ajudar el seu pare.

Trenta minuts després, pagada ja la coca-cola, i clarament avançat l'atac cerebral, el fill va arribar i va acompanyar el pare fins a la casa on guardava els papers sanitaris i personals que pensava que necessitaria.

La trucada al 112 va ser d'una professionalitat encomiable.

—El meu pare té un ictus i cal portar-lo a l'hospital.

—Com sap vostè que és un ictus?

El jove va fer un repàs ràpid dels símptomes i es va engegar tot el mecanisme de rescat. Mitja hora després, l'ambulància dels serveis mèdics parava a la porta d'urgències de l'hospital clínic San Carlos.

—Està marejat?— va preguntar un dels sanitaris al malalt.

—No— va respondre just abans de posar-se a vomitar com un sortidor.

A continuació va tenir lloc un desplegament d'eficiència d'un ballet format per personatges uniformats de verd, de blanc o de samarretes de coloraines, i que va acabar fent els últims passos al voltant d'una llitera de qualsevol instal·lació mèdica sense identificar.

Els danys del presumpte mareig anaven creixent de manera considerable. La cama i el braç drets no obeïen

El reporter ja havia perdut tot el control possible sobre la seva història. Radiografies, anàlisis, controls de mostres de tot tipus, temperatura, tensió i vés a saber què més passava mentre el canviaven d'una llitera a una altra al voltant de les quals s'acumulava el personal que pretenia salvar-li la vida.

El fill i la dona de la víctima havien quedat enrere, fora d'aquest enrenou ben orquestrat en què no pintaven res.

El reporter involuntari es va sentir sol, però va tenir una petita espurna d'humor privat:

—Crec que això, efectivament, és un ictus.

D'aquest anar i venir en va haver de sortir una primera decisió transcendent. La víctima va quedar a mans d'un metge solista que va encarregar una arteriografia i va procedir, amb les dades a la mà, a dur a terme una arriscada (per al malalt) maniobra. Amb el reporter estirat a la llitera, el metge, amb l'ajuda d'algun instrument, va intentar eixamplar el forat per on passava cap al cervell el flux sanguini per recuperar-ne l'activitat.

Les maniobres del radiòleg anaven acompanyades d'un fenomenal seguici d'imprecacions, renecs i malediccions prohibits per l'Església, que denotaven el fracàs dels diferents intents. Tip d'intentar salvar la vida a algú tan aparentment reticent a permetre-ho, el metge va concloure:

—No hi ha res a fer!

El pacient, que tenia un fil de veu, va gosar afirmar:

—Doctor, crec que dóna massa informació als seus clients. No tranquil·litza gaire.

Manual de l'infart cerebral

  • Què és l'ictus? El 80% dels accidents cerebrovasculars es produeixen per una disminució del flux sanguini que rep una part del cervell (un coàgul, per exemple, que bloqueja una artèria). L'altre 20% són hemorràgies, originades pel trencament d'un vas cerebral. A Espanya es produeixen a l'any entre 110.000 i 120.000 ictus. La mortalitat és del 30%; un més 40% pateix seqüeles de més o menys gravetat.
  • És fonamental actuar amb rapidesa davant els primers símptomes: pèrdua de força a la cara, al braç o la cama d'un costat del cos; sensació que es perd sensibilitat a la cara, el braç o la cama d'un mateix costat del cos; pèrdua sobtada de visió; alteració sobtada del parla, dificultat per expressar-se; mal de cap sobtat d'intensitat no habitual i sense causa aparent; sensació de vertigen o desequilibri si s'acompanya de qualsevol símptoma anterior.
  • Com s'activa l'alerta? A Espanya hi ha un codi ictus: quan hi ha sospita d'un cas, es dóna preferència a aquest pacient, es fixa què s'ha de fer i què no en el trasllat en ambulància, entre altres coses. Si hi ha un hospital amb una unitat d'ictus propera (n'hi ha 55 a Espanya), se'l trasllada allà. Si no és possible, al servei de neurologia més proper.
  • El 70% dels casos són evitables si es controlen els factors de risc: portar una dieta baixa en sal i greixos; fer exercici moderat; controlar el pes, la pressió arterial, el nivell de colesterol i el sucre en sang; deixar de fumar; consum moderat d'alcohol; control regular del pols.

No és segur que el missatge arribés a la seva destinació. Una mica després, el metge va comunicar a la família el seu intent infructuós, agitant entre els dits àgils les claus del cotxe:

—Sóc el doctor López Ibor, el que millor fa això, tot un expert a Espanya. Però no ha estat possible.

De manera que l'únic tractament viable per a l'obstrucció arterial ja detectada i calibrada (completa en una branca i al 80% a l'altra) era mantenir alta la tensió per proporcionar prou reg al cervell.

La primera nit a la unitat de crítics d'accidents vasculars és qualsevol cosa menys tranquil·la. Una vigilància intensa que no va impedir la visita de la dona i el fill del pacient. Sabien que el seu estat era crític i veien amb certa malenconia com es feia fosc a les muntanyes del Guadarrama, de les quals hi ha una vista privilegiada des del capçal del llit.

El neuròleg es distingeix sempre dels altres metges perquè crida l'atenció del seu malalt amb espetecs dels dits que pretenen dirigir la seva mirada cap a diferents angles de l'espai. Satisfet aquest instint estrany, va comentar que confiava en una evolució més pacífica de la malaltia.

Però a més de capvespres privilegiats, l'UCI va veure altres símptomes nous: febre altíssima, tos, desassossec, vòmits. El malalt va empassar alguna cosa inconvenient cap als pulmons i va desenvolupar una pneumònia important que posava la seva vida, una vegada més, en perill. Això només es podia tractar amb dosis llargues d'UCI plenes d'antibiòtics i altres fàrmacs.

El neuròleg va informar la família que desistiria definitivament de maniobres sobre l'artèria afectada i optaria per la solució conservadora: que el mateix organisme s'ocupés de mantenir el flux sanguini. La respiració era la prioritat. La complicació que suposava la pneumònia obligava a fer una traqueotomia, o sigui, un tall net per sobre de la tràquea per garantir que l'aire arribi als pulmons.

El malalt, quan es va despertar d'un son de 30 hores, va conèixer aquesta agressió amb arma blanca. Gairebé al mateix temps, la seva família li llegia els diaris i es va assabentar de l'assassinat de dos nord-americans degollats per militants islàmics.

La paranoia no és estranya en els malalts interns en una UCI, i encara menys si estan sotmesos a tractaments amb tranquil·litzants, analgèsics o somnífers, que n'hi ha de sobres a qualsevol hospital.

La coincidència entre la matança a Orient i la pròpia no li va semblar casual al reporter.

En aquest moment confluïen en el seu pensament, i en la realitat que s'havia anat fabricant dins de l'UCI, molts elements que haurien vençut algú menys decidit. El repte sobiranista d'Artur Mas, que l'havia implicat com a informador, i els problemes amb l'Estat Islàmic es van tornar personals amb l'ajuda de les drogues. Va viatjar en plena nit a Nicòsia, i va intentar escapolir-se d'una caserna de la intel·ligència israeliana, amb un resultat frustrant. Tan frustrant que a l'UCI de l'hospital on era, li van posar vigilància extra perquè no tornés a llançar-se del llit i arrossegar-se amb una sola mà cap a la porta de sortida, esquivant els sentinelles armats amb subfusils Uzi.

L'ordre públic espanyol es va veure afavorit per la seva frustrada denúncia de la infiltració d'un comando d'Estat Català per fer un cop d'Estat. Per sort, ningú se'l va prendre seriosament.

En canvi, la seva agitada vida de denúncia ciutadana no va tenir tanta sort. Un zelador, el nom del qual l'heroi del relatja no recordarà mai, va cometre l'abús d'amenaçar-lo amb càstig si no obeïa les seves ordres. El reporter, coneixedor dels seus drets, li va cantar les quaranta i li va dir que com a ciutadà d'una democràcia no podia tolerar coaccions de part d'un funcionari públic.

La vida a l'UCI no transcorria, per tant, plàcida. Sense moure's del seu llit estret, sense allunyar-se dels eficients i amables professionals que l'atenien, el reporter tenia una activitat gairebé frenètica.

La família i alguns amics contribuïen a mantenir amb vida el protagonista. En una de les moltes ocasions en què es va haver d'enfrontar a l'elecció entre deixar-se endur a l'altre barri o quedar-se en aquest, va resoldre el dilema optant per la vida gràcies als seus amics i familiars, que el van animar a fer-ho.

La paranoia no és estranya en els interns en una UCI, molt menys si estan sotmesos a tranquil·litzants

En realitat, la decisió no era gaire fàcil, perquè morir resultava molt senzill i no feia cap por. Viure, en canvi, exigia feina i un esforç moral i, sobretot, d'humor. La sortida dels llençols declarant-se una víctima del terrorisme nacionalista li va permetre aconseguir alguna notorietat a la sala, on les hores del dia i de la nit es confonien. Ningú no sabia mai quina hora era. Però tots sabien que aquell tipus, que sorgia de la roba de llit amb el puny aixecat per reclamar mà dura contra els combatents xenòfobs, era només una víctima més de la síndrome de l'UCI.

Ningú en tots els dies de l'UCI, que van ser unes tres setmanes, va mostrar cap mena de pietat pel patiment del periodista, que va ser privat des del principi de menjar i beure en el seu estat natural. El reporter es queixava, malgrat que no tenia ni un fil de veu, i reclamava caritat:

—Si us plau, algú em podria portar un gintònic doble i carregat de gel, i si no, un got d'aigua com a mínim?

No hi havia resposta, excepte alguna rialleta extemporània.

Els dies van seguir passant en aquesta penúria i deliri, fins que va arribar la primera de les amnisties. Un neuròleg envoltat de neuròlegs li va fer la prova de petar els dits, i va sentenciar:

—Passaràs a planta.

Una nova vida començava per al malalt d'ictus, que ja havia assumit que aquesta era la seva condició.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS