_
_
_
_
_
crítica | siempre alice
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La memòria de l’ésser

La seva falta de grans pretensions formals i narratives és, al mateix temps, la seva virtut i la seva barrera

Javier Ocaña
Kristen Stewart i Julianne Moore, a 'Siempre Alice'.
Kristen Stewart i Julianne Moore, a 'Siempre Alice'.

Som el que som perquè vam ser. Plens de virtuts i defectes, de joia i patiment, ens componem de nosaltres mateixos, de les nostres accions, dels nostres records. Però, si se'ns oblidés el que vam ser i fins i tot el que som, qui seríem? L'alzheimer és una malaltia endimoniada perquè ataca una de les essències de l'ésser humà, i aquí s'han endinsat Richard Glatzer i Wash Westmoreland a Siempre Alice, adaptació d'una novel·la de Lisa Genova sobre la demència senil precoç d'una dona de 50 anys. Una obra compacta i delicada, sostinguda per una intèrpret superlativa, Julianne Moore, que encara que mai arribi a l'excel·lència té el valor de l'honestedat.

Potser Siempre Alice no pretén ser més del que és, que no és poc: el terrible retrat d'una dona intel·ligent, culta i de forta personalitat que deixa de ser autosuficient, que deixa de ser ella (o potser no). La pena és que al voltant del procés de degradació s'apunten uns quants temes de gran interès, i mentre alguns s'exposen amb contundència —l'obstinació d'una persona amb molt de caràcter, tancada en ella mateixa i en la seva presumpta fortalesa, per no revelar els seus problemes ni tan sols a la gent més propera; l'eterna confiança en un mateix i en la pròpia lucidesa, fins i tot més enllà de la raó—, altres subtextos es deixen escapar després d'alguns apunts interessants, com ara la naturalesa hereditària de la malaltia, que gairebé no es desenvolupa en cap dels dos vessants: la por dels fills i el complex de culpa de la mare.

SIEMPRE ALICE

Direcció: Richard Glatzer, Wash Westmoreland.

Intèrprets: Julianne Moore, Alec Baldwin, Kristen Stewart.

Gènere: drama. EUA, 2014.

Duració: 99 minuts.

I encara que segurament la seva falta de grans pretensions formals i narratives és, al mateix temps, la seva virtut i la seva barrera, Glatzer i Westmoreland acompanyen el seu relat d'algun detall subtil, senzill i lúcid de posada en escena, com aquest primer examen mèdic que va revelant els seus oblits incipients, amb el pla fix a la cara d'ella, sense contraplans del metge, que se sent però no es veu. Una delícia tràgica per a l'espectador i un regal per a la intèrpret.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Javier Ocaña
Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_