La memòria de l’ésser

Potser Siempre Alice no pretén ser més del que és, que no és poc: el terrible retrat d'una dona intel·ligent, culta i de forta personalitat que deixa de ser autosuficient, que deixa de ser ella (o potser no). La pena és que al voltant del procés de degradació s'apunten uns quants temes de gran interès, i mentre alguns s'exposen amb contundència —l'obstinació d'una persona amb molt de caràcter, tancada en ella mateixa i en la seva presumpta fortalesa, per no revelar els seus problemes ni tan sols a la gent més propera; l'eterna confiança en un mateix i en la pròpia lucidesa, fins i tot més enllà de la raó—, altres subtextos es deixen escapar després d'alguns apunts interessants, com ara la naturalesa hereditària de la malaltia, que gairebé no es desenvolupa en cap dels dos vessants: la por dels fills i el complex de culpa de la mare.

I encara que segurament la seva falta de grans pretensions formals i narratives és, al mateix temps, la seva virtut i la seva barrera, Glatzer i Westmoreland acompanyen el seu relat d'algun detall subtil, senzill i lúcid de posada en escena, com aquest primer examen mèdic que va revelant els seus oblits incipients, amb el pla fix a la cara d'ella, sense contraplans del metge, que se sent però no es veu. Una delícia tràgica per a l'espectador i un regal per a la intèrpret.