Un parell d’hores més amb Castellet

“El sentimentalisme còsmic que ens embolica és un dels xantatges gratuïts més insuportables”, sostenia Josep Maria Castellet, el mateix que admetia: “M'he construït amb els altres”, recordant, sobretot, la generació dels cinquanta (els García Hortelano, Barral, Gabriel Ferrater...), però també els que havien treballat o lluitat o pensat o discutit, o simplement compartit, algun moment amb ell. Uns 150 d'aquests altres van aconseguir ahir al Teatre Romea a Barcelona, gairebé un any després de la seva mort, el 9 de gener del 2014, l'exercici espiritista (davant el qual hauria esgrimit la seva dentadura blanca  sota el nas aguilenc) de convocar-lo un parell d'hores i provocar la il·lusió que seguia un temps més entre ells.

Potser la primera culpa era la d'aquesta fotografia d'un Castellet amb barba, sense bigoti, amb el puny a la barbeta, somrient, com donant la benvinguda als assistents. Hi havia col·legues editors, des de veterans (d'entre els —ai— pocs, Jorge Herralde) fins als que es van formar sota la seva ègida filiforme (Pilar Beltrán, Isabel Obiols, Eugènia Broggi, Josep Lluch...); gestors del métier (Xavier Mallafré, exdirector general del Grup 62; Núria Cabutí, directora general de Penguin Random House...); gent de la cultura (Robert Saladrigas, Xavier Rubert de Ventós, Ventura Pons, Carles Canut i Borja Sitjà, director de la fundació i del Teatre Romea, respectivament...); llibreters (Lluís Morral, de Laie), i d'aquesta societat civil sobre la qual tantes vegades va reflexionar (Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural).

Potser el primer encert va ser escoltar la ironia britànica (i el gran estil literari) de Castellet, qui, en la veu de l'actor Joan Carreras, va evocar l'episodi en què Espriu va haver d'absentar-se de la taula després de contemplar, horroritzat, com Dámaso Alonso aixafava una mosca a la seva pròpia calba amb un precís cop de tovalló, episodi que va recollir en un críptic vers. Va ser a Gandia, el 1959, i Castellet ja havia donat senyals de ser “un dels intel·lectuals de més projecció internacional i crític de referència d'avantguarda”, segons el va retratar l'estudiós Jordi Amat. I això que li quedaven cinc anys per entrar a Edicions 62 i “crear el catàleg més complet i universal potser del món”, com va plasmar el president del consell d'administració del grup, Josep Ramoneda, un patrimoni i una herència “cultural, política i moral que el Grup 62 té l'obligació de conservar ”, va deixar anar en un tàcit missatge al Grup Planeta, avui accionista majoritari del segell.

“No, Castellet no estava en la resistència cultural catalana dels anys quaranta i cinquanta, la seva oposició la va fer des d'incubadores oficials però la seva aportació al sistema literari català encara no es valora prou”, va reivindicar Amat; com també va reclamar Michi Strausfeld, amiga alemanya des del 1972, representant de l'editorial Suhrkamp a Espanya, amb el seu universalisme (“li semblava indigne que la cultura catalana es tanqués en si mateixa”) i el seu somni no confés de “ser conseller de Cultura de la Generalitat, impossible perquè no tenia el tiquet del partit guanyador”.

Mentre Castellet s'autoretratava a partir d'entrevistes televisives (“L'insomni m'ha fet llegir, molt, massa”; “la cultura catalana serà pluriforme”; “hi ha poc pont, poca curiositat mútua, entre Catalunya i Espanya”) o apuntava el seu perfil a partir de les seves lectures preferides (Riba, Gabriel Ferrater i Rodoreda, des de la veu de l'actriu Àngels Bassas), un que sí que té tiquet, el conseller Ferran Mascarell, es va mostrar afectat: el coneixia des del 1976 i d'ell va aprendre, va dir amb paraules de l'editor, “que la cultura vertebra una nació i que és més important el pacte que el sectarisme partidista”. Tenia, va dir, la sensació que Castellet era allà. Aquest, des de la pantalla, comentava referint-se a amics ja desapareguts: “La pèrdua d'ells també ho era de mi mateix”. La mateixa sensació que va deixar ahir ell en aquests altres.