L’amenaça del ‘totalisme’

Aldous Huxley va publicar Brave New World el 1932, pertorbadora profecia d'un món subjugat per un Estat hipertecnològic mitjançant l'enginyeria genètica, una despersonalitzadora instrucció i una droga universal, el soma, capaç de mutar en eufòrica estultícia tota percepció crítica de la necessitat, l'escassetat o el dolor. El preclar escriptor va concebre la seva rondalla mentre la utopia socialista es degradava en distopia col·lectivista a la URSS, i el paradís identitari del nazisme esdevenia un infern. Dotze anys abans que George Orwell escrivís 1984, ombrívola al·legoria de tots dos totalitarismes clàssics, Huxley va intuir l'adveniment d'una postmodernitat cada vegada més global, homogeneïtzadora i alienant, en la qual les noves formes de control serien —són— molt menys totalitàries que totalistes.

Trenta anys després, als anys seixanta, Marcuse va descriure la reducció economicista de l'ésser humà, i la progressiva absorció de totes les seves facetes per un sofisticat sistema de dominació. Amb els EUA i la seva indústria cultural capdavantera, el neocapitalisme reemplaçava el vell, aparatós totalitarisme per un totalisme de nou encuny, hegemònic a fuer de persuasiu i seductor. I va consumar el seu afany en la dècada dels noranta, quan l'ensorrament del sovietisme li va posar en safata la conquesta de l'economia, la política, la moral, la ideologia i el medi ambient, no només intramurs d'Occident, sinó al planeta sencer.

Pot dir-se que fins llavors, quan es va fer palès el trànsit de la modernitat a la postmodernitat, amplis sectors de la realitat havien escapat a aquesta absorció. Des de mitjan segle XIX, les arts havien reclamat l'autonomia que de fet anaven perdent, en oposició al realisme epidèrmic que el sistema tecnoindustrial encoratjava. La política era encara un àmbit d'aferrissada contesa, en el qual els partits i faccions defensors del statu quo havien de veure-se-les amb el marxisme i els seus contraforts, a més de la inquietant subversió anarquista. L'ètica i la moral bevien encara de fonts relativament autònomes, fossin laiques o sobretot religioses, molt poc abans que la secularització mutés la faç i l'entranya dels costums. I la lluita per les idees i les creences —l'àmbit ideològic— es nodria del fèrtil hiat entre allò existent i allò possible, engendrador d'utopies.

Durant la convulsa primera meitat del segle XX, última fase de la Modernitat, el capitalisme anava camí d'aconseguir l'“estadi més avançat de l'alienació”, en dir de Marcuse; de consumar, en ales del culte a la tecnologia i a una economia deshumanitzada, el procés de desencantament del món que Max Weber havia anunciat; i de piconar, a lloms de la globalització, no solament la naturalesa interior dels subjectes, sinó l'exterior del planeta sencer.

Fer un pas enrere per contemplar el bosc del món contemporani permet advertir una diferència transcendent entre ambdues formes de domini

La dissuasió armada continua sent empleada, per descomptat, encara que cada vegada menys en una societat il·lusa que ha convertit en colossal, inadvertida versió postmoderna de la caverna platònica la formidable diversitat d'imatges, relats i discursos que els mitjans i el ciberentorn difonen. Encara que pensem que hem bandejat els mites, vivim dins del que abasta més. Vivim en una era secular, en la qual la fe religiosa és optativa i ídols flamants substitueixen els vells: el del consumisme i la inassequible felicitat ara i aquí, gràcies al déu mercat; el de la identitat, enganyós antídot del vertigen que suscita la mundialització; el del desaforat individualisme, embriagat pel culte de tenir; el d'una tecnologia que ha deixat de ser mitjà per esdevenir un fi en si mateix; el d'un progrés suïcida en clau acumulativa i economicista, que ha posat en escac la biosfera.

És just celebrar les virtuts de la civilització occidental, amb la Il·lustració i la democràcia al capdavant, i defensar-la de les amenaces totalitàries, internes i externes. Però també obrir els ulls als danys que la deriva totalista infligeix, i a la cada vegada més feroç resistència que la seva maquillada arrogància desperta.

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor