El museu de Figueres compra un Dalí sobre la Guerra Civil

Violetes imperials, un quadre descrit com a “prodigiós i ple de misteri” pel director del Teatre Museu Gala Salvador Dalí, Antoni Pitxot, és l'última adquisició de la Fundació Dalí. Amb la compra d'aquesta obra del 1938, la Fundació clausura els actes del 40è aniversari de la inauguració del Teatre Museu i alhora incorpora uns fons que s'han anat ampliant des del 1991 amb més de 300 peces, la primera d'aquesta època surrealista que mostra la preocupació de Dalí per la guerra. Enfosqueix la gamma cromàtica de les seves pintures en les quals el protagonista passa a ser un telèfon, “símbol d'incomunicació”.

El geni empordanès va pintar aquest oli sobre tela de gran format en un moment convuls. Espanya està immersa en la Guerra Civil i s'acosta la Segona Guerra Mundial. Per fugir d'aquest conflicte, els Dalí deixen Portlligat i visiten amics entre Itàlia, Anglaterra i França. Completen el seu periple instal·lant-se a casa de Coco Chanel a la Costa Blava. Allà, Dalí va batejar aquesta obra “fosca i nostàlgica” amb el títol d'una pel·lícula de Henri Russell. Així, es pot dir que Violetes imperials es va crear en una sèrie de residències provisionals que, de manera esporàdica, van ser també tallers efímers de l'artista.

Violetes imperials contrasta amb la lluminositat de les creacions anteriors inspirades en el Mediterrani. Hi predomina un cromatisme lúgubre poc freqüent. És una pintura en tons sèpia i blau Prússia, poc esperançadora i de difícil interpretació. “No és una pintura senzillament enfosquida, detalla Pitxot. "Dalí aconsegueix aquest to fosc a força d'acumulació de capes que se sedimenten d'una pintura molt diluïda, gairebé sense pigment, amb els mitjans que ell feia servir, barreja d'oli amb resina d'ambre que es feia portar d'Holanda”, afegeix. També és poc freqüent, encara que usual en l'època, la incorporació a la seva firma del nom de Gala.

Al fons de la imatge apareixen unes muntanyes esquematitzades que podrien ser la serra de Verdera. A baix, una barraca de pescadors i l'esquelet d'una barca. A mà esquerra, un adult de la mà d'un nen, un detall que segons la directora del Centre d'Estudis Dalinians, Montse Aguer, seria “autobiogràfic”. També apareix una ombra negra que recorda la tapa del piano que Dalí reprodueix en moltes de les seves obres, barreja “de paisatge i objecte”.

Els protagonistes indiscutibles són un telèfon en un plat de ceràmica i tres sardines fregides. “Dalí juga a deconstruir la realitat per sorprendre”, assegura Pitxot. Va fer servir en aquella època el telèfon, ple de malenconia, com a element central del discurs d'aquestes obres que té a veure amb l'acord de Munic, un pacte firmat el 1938 amb l'objectiu d'aconseguir una pau que no va arribar. “Dalí parodia aquest modern aparell del moment que no va aportar cap resolució efectiva”, detalla Pitxot. En sis quadres apareix amb la seva funció informativa invalidada, entre els quals El moment sublim o L'enigma de Hitler. Segons els experts, també és “una anticipació del Pop Art”.

Les sardines fregides, en primer pla, hi són presents per un doble motiu: “li agradaven com a nutrició i plàsticament admirava la seva gran bellesa, tant per la seva riquesa cromàtica com plàstica”, assegura el director del museu.

El primer propietari de Violetes imperials va ser el col·leccionista Edward James, que el 1941 el va donar al MoMA de Nova York. Anys més tard va ser subhastat i adquirit per un col·leccionista al qual li ho ha comprat la Fundació. A partir d'aquest dimarts i fins després de l'estiu es podrà veure al Teatre Museu Dalí.