Sopar amb els herois de Telemark

Havia de caminar amb molt de compte. Si em detenien em seria difícil explicar per què portava l'uniforme alemany sota la jaqueta caqui. Per menys d'això havien lligat a una estaca i afusellat diversos dels homes del comando d'Otto Skorzeny capturats a la batalla de les Ardenes. Em vaig consolar pensant en la cara que posarien els agents de la Guàrdia Urbana en descobrir que havien enxampat un tinent de la Wehrmacht que no havia passat la ITV. Efectivament, em desplaçava carrer de Marina cap a baix amb la meva motocicleta —una vella Scoopy i no la Zündapp KS 750 artillada que demanava a crits la circumstància— preguntant-me com se m'havia acudit posar-me la guerrera d'oficial de l'exèrcit del III Reich per anar a un sopar. La cosa, com veuran, tenia la seva lògica explicació.

El soroll de la moto, que havia decidit parar-se, va interrompre les meves divagacions. M'havia quedat sense gasolina. La vaig empènyer heroicament carrer amunt fins a la gasolinera Galp d'Almogàvers on vaig arribar suant la cansalada. Vaig cometre l'error d'obrir-me la jaqueta en anar a pagar i vaig observar com la mirada alarmada del dependent es desviava cap a les insígnies de l'uniforme. Vaig deplorar haver-me autoimposat, en un atac de supèrbia, les condecoracions, pintoresc regal de Nadal del meu cunyat (unes boniques imitacions de la botiga Veteran Militaria). Jo hauria volgut una sòbria Creu de Ferro, però Rogelio, més imaginatiu, havia optat per la insígnia d'or del partit —digna d'Albert Speer i fora de l'abast en realitat d'un simple tinent— i l'encara més extravagant Creu del 5è Regiment de Cosacs (voluntaris a la Wehrmacht), tota esvàstica i sabres. L'empleat de la gasolinera no em va deixar pagar amb targeta.

Vaig arribar tard a la meva cita a la Vila Olímpica, i encara més perquè em vaig perdre i em resistia a preguntar, per si m'enviaven al front de l'Est. Vaig arribar per fi a casa del Bjarne i la Teresa just a temps per a la cita amb els herois de Telemark.

El Bjarne i la Teresa m'havien convidat a sopar per assistir a la première, l'estrena a la televisió noruega NRK, que tenen connectada a casa seva, del primer capítol dels sis de la sèrie (titulada Kampen om tungtvannet, La guerra de l'aigua pesant), una passada que havia provocat la natural expectació no només meva sinó a tot el Nord (es calcula que 1.250.000 escandinaus van veure l'episodi). Els meus amfitrions es van mostrar molt comprensius amb la meva pelegrina idea de posar-me la guerrera feldgrau per a l'ocasió. El Bjarne fins i tot va somriure, pensant segurament dintre seu en el desastre dels destructors alemanys a Narvik. Vaig aprofitar per demanar-li que em llegís la nota en noruec que hi havia enganxada amb un imperdible a l'uniforme: no era un missatge d'Enigma sinó una indicació per escurçar les mànigues.

Vam continuar expectants al que mostrava la pantalla mentre sopàvem opíparament i el Bjarne anava traduint el diàleg del noruec a l'anglès, cosa gens senzilla si a més mastegues. La Teresa havia disposat uns simpàtics tovallons amb el mapa de Telemark imprès. Una vetllada sensacional!

La sèrie, que s'emetrà a Espanya, és molt més realista i fidel als fets que la inoblidable pel·lícula de Hollywood Els herois de Telemark (1965) amb Kirk Douglas i Richard Harris, i es contagia de la vocació documental (i en alguns plans de neu de l'estètica) de l'altra pel·lícula sobre els fets, del 1948, amb el mateix títol que ara rep la sèrie i interpretada en alguns papers pels mateixos valents que van protagonitzar els fets. La nova sèrie arrenca ja per anar fent boca amb unes escenes del famós atac dels comandos a la fàbrica en què es veu com tallen el coll a un radioperador alemany (una petita llicència —bé, potser no tant pel radioperador—, ja que en realitat l'acció no va produir víctimes mortals). Em vaig fixar molt si algun oficial nazi anava sense guerrera, el pobre. A continuació hi ha un llarg salt enrere que ens transporta a Estocolm el 1932, amb Werner Heisenberg recollint el Premi Nobel de Física. El primer capítol segueix a fons, com un dels seus fils argumentals, la peripècia de l'ambigu científic, fonamental en els plans nazis per crear una bomba atòmica. Heisenberg va arribar a ser perseguit pels nazis com a “jueu blanc” (ari que actuava com a jueu, segons la Gestapo). A la sèrie l'acusen d'homosexualitat amb boy scouts, segons em va semblar entendre (portàvem ja una ampolla de vi) a la traducció del Bjarne. Tot i això després el van recuperar, per intercessió de Himmler (les mares de tots dos eren amigues), per al projecte d'energia nuclear que és descrit amb molt afany didàctic (el 1944 els EUA van enviar un agent de la OSS a matar Heisenberg; havia de fer-ho durant una conferència si sentia que els nazis havien assolit molts progressos amb la fissió nuclear, però l'agent no va disparar: segurament perquè no va entendre res).

Paral·lelament, el capítol mostra els successos a Vemork, on els directius i enginyers noruecs de Norsk Hydro es veuen obligats pels ocupants alemanys a incrementar la producció d'aigua pesant. Això desperta recels als serveis secrets britànics que, alertats pel científic i resistent noruec Leif Tronstad decideixen llançar una operació per posar fi a l'amenaça.

Em va emocionar veure les preses de la fàbrica noruega i aquells paratges agrestos, vertiginosos i nevats, el pont, els barrancs, pels quals jo hi havia deambulat embriac d'emoció creuant-me amb actors i figurants disfressats als quals, per a la seva estupefacció, disparava amb una metralleta imaginària. El Bjarne també semblava commogut. Más que res perquè el seu avi era el director de la fàbrica en aquells temps (el seu pare era també un dels enginyers) i no cada dia veus el teu avi convertit en personatge d'una sèrie de 75 milions de corones sobre la Segona Guerra Mundial. “Mira, el teu avi, que maco!”, va saltar la Teresa. “Part d'ell”, va resoldre el Bjarne, que ens va explicar que la sèrie ha fos tres personatges reals en el paper del director. Pitjor és el del fill de Tronstad, el pare del qual a la sèrie (l'atractiu actor Espen Klouman) manté un affaire inventat amb una anglesa amb caràcter. Això serà en un altre capítol perquè aquest, com va anotar fredament el Bjarne, va curt de sexe. Una altra de les línies argumentals del primer episodi va ser l'entrenament dels comandos a Escòcia. Allà hi havia els valents Haugland, Poulsson i els altres, interpretats per joveníssims actors amb els quals el Bjarne i jo havíem intimat al rodatge amb la neu fins a la cintura. Jo fins i tot vaig aguantar la metralleta Thompson a Poulsson una estona mentre prenia cafè, però dubto que hagin aprofitat l'escena.

Va resultar curiós estar halant salmó davant la tele durant la seqüència en què els sabotejadors llançats en paracaigudes a la salvatge planícia blanca de Hardangervidda passen una gana de mil dimonis. Que dura que és la guerra!

En acabar el programa vam convenir que havia estat molt bé. I que el sopar calia repetir-lo. Vaig deixar el Bjarne atenent trucades de parents que comentaven el tractament donat a la família i vaig marxar molt animat pensant que encara queden cinc capítols de la sèrie i propagant en la nit la bona nova que els herois de Telemark han tornat i a veure si això ens dóna ànims per a la pujada de gener!