La consciència artística

Hollywood és el millor guardià de les seves essències. Més enllà de les crítiques externes, quan es tracta de fer-se un tall veritable al braç per, a partir d'aquí, examinar la gangrena de les seves venes, ningú ho ha fet millor que els seus propis habitants. Segurament igual que els Estats Units com a país, aquesta paradoxa queda reflectida a Birdman (o la inesperada virtut de la ignorància), pel·lícula inabastable, immensa, farcida de capes narratives, subtextos i radicalismes formals que, encara que obra d'un mexicà, Alejandro González Iñárritu, es configura com a pur Hollywood examinant-se a si mateix per, per continuar amb la paradoxa, continuar traient partit dels seus budells en forma de diners i prestigi, encara que sigui a força de crítica interna.

El director de 21 gramos i Babel fa un gir espectacular a la seva carrera, potser estancada en un cert tremendisme, amb una obra en la qual s'acumulen els estrats: el teatre i els seus egos (i el cinema, i l'art); la indústria com a maquinària de productes banals i la dicotomia entre el cinema adult i el blockbuster juvenil; les possibilitats i les imposicions de les xarxes socials; la paternitat absent; la veritat de les interpretacions i el seu mètode; els dubtes del creador; les misèries dels crítics de teatre (i de cinema) i, en fi, la consciència artística en tota la seva extensió. En la paranoia de l'antiga estrella de pel·lícules de superherois, lliurada ara a la seva redempció per mitjà de la producció d'una obra teatral a Broadway que adapta ni més ni menys que De qué hablamos cuando hablamos de amor, de Raymond Carver, hi ha molt de Pirandello, de Fellini i el seu Ocho y medio, de Scorsese, i el seu Toro salvatge, i, sobretot, de Bob Fosse i All that jazz, de les seves converses amb el seu mortal alter ego, i del Cassavetes de Nit d'estrena, amb el seu descarnat retrat del teatre, dels seus triomfs i dels seus dubtes, fins a aconseguir, literalment, la demència. Però, al mateix temps, Birdman és profundament autèntica en la seva modernitat, amb abundants missatges metaficcionals: no només pel magnífic Michael Keaton, antic Batman, que dóna vida al protagonista; també per Edward Norton, tan famós per les seves actuacions com per convertir-se per als seus directors en un avorriment del mètode interpretatiu.

Meravellosa en la seva (il·)lògica, en la seva desmesura, en el seu humor negre i en la seva fugida del realisme, Birdman no es conforma a ser extraordinària en la narrativa; també ho és en l'aspecte musical (solos de bateria en forma d'improvisacions de jazz!) i en el formal: rodada en un únic (i falsejat) pla seqüència, cosa que l'acosta a l'experiència temporal i l'allunya de la simple supèrbia de la qual se la podria acusar conforme transcorre, obrint el panorama a un cinema allunyat de les normes clàssiques de cal·ligrafia cinematogràfica de posada en escena i muntatge.

Del primer a l'últim pla, que és el mateix, Iñárritu ha elaborat una obra d'art emocionant, lliure i oberta a tantes interpretacions com el seu majestuós epíleg.