El meu oncle Hanns i el nazi Rudolf Höss

La història que ha convertit el periodista Thomas Harding (1968) en l'autor d'un best-seller internacional s'amagava entre la penombra de la seva pròpia família. Harding ve d'una saga d'alemanys jueus que van salvar la pell en fugir al Regne Unit durant el nazisme. Del seu besoncle, Hanns Alexander, en sabia que era un bromista una mica fantasiós que els nens adoraven. Va ser durant el seu funeral, una tarda plujosa del 2006, “quan ja no podia fer-li preguntes”, explica Harding durant una entrevista a Madrid, quan va descobrir que l'oncle Hanns havia estat l'home que va detenir el kommandant d'Auschwitz, Rudolf Höss, el 1946.

Els dubtes de Harding, periodista avesat als documentals, el van portar a indagar en la biografia del germà de la seva àvia. “La idea que aquell home bo però que no cridava l'atenció hagués estat un heroi de la Segona Guerra Mundial semblava inversemblant. Potser allò no era més que una altra de les faules de Hanns”. Va regirar cartes, hemeroteques, arxius, enregistraments… va corroborar que Hanns havia estat un caçanazis de l'Exèrcit britànic. Pel camí va rastrejar la vida de la seva peça més excel·lent: Rudolf Höss, l'home que va dirigir durant tres anys i mig el camp d'Auschwitz i que, en ser destituït, va mostrar un pesar burocràtic: “Estava molt lligat a aquest camp, on tantes dificultats i abusos vaig haver de vèncer, i on encara quedaven per resoldre tants problemes pesats”.

Després d'anys d'investigació, Harding va traçar dues biografies en paral·lel que esquiven la temptació del maniqueisme. “Tots dos eren adorats per les seves famílies i respectats pels seus col·legues. A vegades Rudolf Höss, el brutal kommandant, mostrava una certa capacitat de compassió. I la conducta del seu perseguidor, Hanns Alexander, no sempre va estar lliure de sospita”. El resultat, Hanns y Rudolf (Galaxia Gutenberg), és trepidant com una ficció i sòlid com un assaig. S'ha traduït a una dotzena d'idiomes i serà adaptat al cinema. Harding va culminar el projecte en circumstàncies terribles, després de la mort del seu fill Kadian, de 14 anys, el juliol del 2012. Finalitzar-lo va ser un íntim homenatge.

Si les biografies dels dos alemanys haguessin culminat en l'adolescència, Hanns hauria passat a la història com un dels fills de la burgesia jueva adinerada. El seu pare era el metge d'Albert Einstein, Max Reinhardt, Marlene Dietrich o Richard Strauss. Rudolf, en canvi, va néixer a la Selva Negra en un entorn desequilibrat per un pare fanatitzat i una mare distant. Als 13 anys es va allistar per combatre a la Primera Guerra Mundial, on va ser ferit i condecorat. A partir d'aquí la seva trajectòria tendeix cap a posicions polítiques violentes, com els Freikorps (comandos paramilitars de veterans de guerra).

En la reconstrucció del passat, Harding combina els perfils públics i privats de cada personatge. Hanns dóna allargues i més allargues a la seva nòvia a Londres durant la guerra. Rudolf crea una gran família (cinc fills), que instal·la en un xalet des de les finestres del qual s'albirava el forn crematori d'Auschiwtz I. Res més sinistre que les innocents estampes infantils al jardí d'un lloc on peririen més d'un milió de persones. El mateix home que compartia taula amb ells era qui escriuria: “Havia de romandre allà de nit i de dia mentre en treien els cadàvers, els incineraven, els arrencaven les dents d'or o els tallaven els cabells. A petició dels metges, em va tocar observar com morien les víctimes a través de les lluernes de la cambra de gas”.

Per endavant, el periodista tenia el mutisme de la família del dirigent nazi, que va acabar vencent a força de perseverança. Més sorpreses li va causar un cert rebuig de la seva pròpia a furgar en el passat del seu oncle. El silenci de Hanns Alexander obeïa en part a una visió autocrítica forjada amb el temps. “Crec que no se sentia orgullós d'alguns esdeveniments”, comenta Harding. La detenció de Höss l'11 de març de 1946 no va ser una lliçó impecable de drets humans. Alexander havia arribat fins a ell després d'amenaçar la seva esposa, Hedwig Höss, de deportar a Siberia un dels seus fills. Va acreditar la seva identitat gràcies a l'anell de noces. Hanns va donar curs a l'odi dels seus homes, que van apallissar el nazi, amagat en una granja a Gottrupel, amb mànecs de destral. A la presó, explica Harding, “el van obligar a beure alcohol i el van assotar amb el seu propi fuet. En tot moment va estar emmanillat, i atès que la temperatura de la cel·la estava molt per sota zero, els peus descalços de Rudolf van mostrar ben aviat signes de congelació”.

Rudolf Höss va comparèixer com a testimoni a Nuremberg, on va sorprendre el món en reconèixer l'abast del pla d'extermini. Després va ser lliurat a les autoritats poloneses, que el van jutjar el març del 1947 a Cracòvia, on va escoltar supervivents sense ni immutar-se. A l'abril va ser condemnat a la forca. Es va construir a pocs metres del xalet i de la cambra de gas d'Auschwitz I. És el lloc que van visitar junts Thomas Harding i Rainer Höss, un dels néts del kommandant, l'únic que desitjava conèixer el seu passat. “Aquest és el millor lloc que hi ha aquí. El lloc on el van matar”, va dir Höss a Harding.