La llengua ressentida
Els atacs al català han d’esdevenir coartades per a la mobilització festiva
Segur? Segur que ho hem de fer així? Fent una llista dels “enemics del català” i promovent una votació popular per determinar quin personatge és el més odiable? Perquè una campanya d’aquest estil s’ha posat en marxa aquest Nadal, a iniciativa de la Plataforma per la Llengua, que, imagino, troba adequat promoure la llengua a través del sarcasme. S’hi pot votar fins al dia 7 de gener, i al capdamunt de la llista, nodrida amb uns previsibles Jiménez Losantos, Rajoy o Marhuenda, destaca amb molt d’avantatge el ministre de Cultura, José Ignacio Wert, a hores d’ara del tot imbatible. Hom diria que no som tan sols una llengua perseguida i minoritzada; ara som també una llengua ressentida.
De personatges que, al llarg de la història, n’han dit de l’alçada d’un campanar amb relació al català (i els catalans) n’hi ha molts. N’hi hauria per a un altre concurs, no només amb els enemics del català de l’any 2014, sinó de sempre, amb noms sonats com Francisco de Quevedo, José Patiño, Miguel de Unamuno, Antonio Royo, Luis de Galinsoga... no pararíem, i potser així Wert tindria rivals a la seva altura. Podríem obrir les votacions immediatament, reproduir les seves frases cèlebres, i rabejar-nos en la humiliació per contraatacar a base d’un escarni digital que traspassés dècades i segles i colpegés aquests personatges en tot l’ectoplasma. No som dels que oblidem fàcilment els improperis, nosaltres.
Tanmateix, un exabrupte de l’esmentat Antonio Royo és un bon termòmetre per mesurar la reacció d’una generació de defensors de la llengua de la qual tenim molt a aprendre. L’any 1915, només un parell d’anys després que disposéssim de normes ortogràfiques i només uns mesos després que el català esdevingués llengua vehicular de la Mancomunitat (“volem per a la nostra llengua plenitud d’imperi sobre tota la vida nostra”, havia dit Prat de la Riba en accedir a la presidència), el senador Antonio Royo va alçar la veu per denunciar l’ús abusiu del català a l’administració, que es veu que la redacció en català d’alguns expedients administratius el treien de polleguera. No cal dir que, avui dia, Royo deixaria la resta de candidats com uns aficionats només amb una de les seves frases famoses: “El día que los catalanes se convenzan de que no nos molesta su idioma, cesará el mayor motivo de su uso”.
Podem seguir fent les llistes d’indesitjables i de retrets perpetus, o bé assajar altres fórmules
Els rots de Royo van obtenir una resposta esplèndida, lluminosa, a l’altura de les circumstàncies, i fins i tot molt per sobre, de part de la societat civil catalana. A iniciativa del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (el CADCI), es va convocar pel dia 1 de gener de 1916 la primera edició de la Diada de la Llengua Catalana, una jornada amb tota la intenció festiva i reivindicativa, de la qual dijous vinent farà 99 anys. Gairebé un segle! La lectura de l’acte central de la celebració a la seu del CADCI (es pot trobar en els diaris de l’època) no dóna dubtes sobre la intenció de convertir l’escarni hispànic en una coartada monumental per bastir una defensa granítica de la llengua catalana i donar inici a la primera gran campanya popular en favor de l’ús social del català, que culminaria el mateix 1916 amb la petició formal a les Corts espanyoles de fer-lo llengua oficial. Els diputats catalans de l’època (amb Cambó al capdavant) no se’n van sortir, però allò va ser la primera pedra (i no ho dic en el sentit d’assentar un fonament, sinó de roc davidià llançat amb fona) per aconseguir-ho amb la República.
Podem seguir fent les llistes d’indesitjables i de retrets perpetus, o bé assajar altres fórmules, com ara restaurar la Diada de la Llengua Catalana i transformar el vilipendi lingüístic en actes públics de difusió del català. Concerts, xerrades, conferències, taules rodones. Lectures públiques, portes obertes. Per què no? Hi tenim la mà trencada, a fer diades, i disposem d’un any de coll per reprendre la celebració justament amb el centenari de la diada fundacional. Això sí, canviem-ne el dia, que entre els àpats abundosos, el fred hivernal i la ressaca de la nit abans, a la festa serem quatre. I ja veig rient l’ectoplasma del Royo.
