De les caricatures de Mahoma a la del Brillant Camarada

L'estrena, el dia de Nadal, de The interview (L'entrevista), la sàtira del dictador nord-coreà Kim Jong-un, s'ha celebrat com un triomf de la llibertat d'expressió, un desafiament a l'amenaça de represàlies per ofendre l'anomenat Brillant Camarada. La pel·lícula, una comèdia de sal grossa protagonitzada per Seth Rogen i James Franco, es va estrenar en uns 300 cinemes alternatius per tot els Estats Units i pot descarregar-se a Internet. En el seu primer dia va fer una taquilla d'un milió de dòlars, segons Sony Pictures.

En els dies que els EUA normalitzaven les relacions amb Cuba, un dels vestigis de la Guerra Freda, l'incident amb Sony recorda al món que a Àsia la Guerra Freda segueix viva. Els atacs informàtics contra la multinacional també recorden que, a l'era de la ciberguerra —o el “cibervandalisme”, com el va definir el president Barack Obama—, la primera potència i la seva indústria més universal, Hollywood, són vulnerables.

El debat sobre els límits de la llibertat d'expressió no és nou. Ara arriba a Hollywood i a la cultura popular. La fàtua de l'imam Jomeini el 1988 contra l'escriptor Salman Rushdie per la seva novel·la Els versos satànics va ser un dels primers casos amb ressons globals d'intimidació per una suposada ofensa religiosa. El 2005, la publicació al diari danès Jyllands Posten d'unes caricatures de Mahoma va desencadenar protestes a països de majoria musulmana i va obrir una discussió: els mitjans, els artistes, s'han d'abstenir d'ofendre col·lectius o persones per evitar represàlies?

Les diferències entre les caricatures de Mahoma al Jyllands Posten i la caricatura de Kim a La entrevista van des de l'objectiu de la sàtira a la reacció dels ofesos. El 2005, l'objectiu era l'islamisme violent. I el context era el d'una Europa amb minories musulmanes i episodis de tensió amb la majoria autòctona.

Aquesta vegada és diferent. L'objectiu de la sàtira és un autócrata en un país llunyà, sense connexions culturals amb el món desenvolupat. No hi ha comunitats nord-coreanes als EUA i Europa. La por dels que aquesta setmana van estrenar la pel·lícula no era tant d'atemptats com de ciberatacs com els que en les últimes setmanes ha patit Sony.

Flemming Rose acaba de publicar als EUA The tyranny of silence (La tirania del silenci), un assaig sobre els límits a la llibertat d'expressió als països occidentals. Rose va ser el responsable, com a cap de Cultura del Jyllands Posten, de la publicació de les caricatures de Mahoma. Desaprova la decisió de Sony, la setmana passada, de retirar la pel·lícula, decisió corregida parcialment en estrenar-se ara en 300 cinemes independents i a Internet.

“Pots dir que Sony és una corporació d'entreteniment i estan en el negoci per fer diners. Per tant, han de decidir en funció del negoci, i no d'acord amb la seva responsabilitat davant el públic com un mitjà de comunicació que es veu a si mateix com una institució que defensa un bé públic”, diu Rose en una entrevista per telèfon. Però afegeix: “Sense la llibertat d'expressió Sony no seria capaç de fer moltes de les pel·lícules que està fent. Si operés en un àmbit com el de Corea del Nord, diria que potser el 90% de les seves pel·lícules no es podrien produir. Així que des d'un punt de vista del negoci Sony també es beneficia de la llibertat d'expressió”.

Que finalment Sony hagi difós La entrevista és digne d'aplaudiment, segons Rose. Demostra, en la seva opinió, que la realitat de la globalització impedeix calcular-ne els efectes. El que calmaria el líder de Corea del Nord —retirar la pel·lícula de circulació— mereix els retrets del president dels EUA i pot perjudicar la multinacional al mercat nord-americà.

Després de publicar-se les caricatures de Mahoma, el discurs de la majoria de líders europeus i del llavors president dels EUA, George W. Bush, va ser ambigu: van defensar la llibertat de premsa però van ressaltar les responsabilitats que aquesta llibertat comporta. El periodista danès recorda que, com ara, les amenaces no van resultar efectives del tot. “Diria que en un 60% de països europeus va haver-hi grans diaris que van republicar les caricatures”, recorda.

Rose no és optimista. Veu una tendència cap a l'autocensura fins i tot als EUA, on la Primera Esmena garanteix la prevalença de la llibertat de premsa. “Em preocupa el que passa als campus dels Estats Units i el Regne Unit”, diu. Esmenta els debats, en universitats nord-americanes, sobre la necessitat d'alertar els alumnes que obres com El gran Gatsby o Les aventures de Huckleberry Finn contenen passatges que alguns alumnes poden considerar misogins o racistes i, per tant, ofensius.

Rose sosté al seu llibre que en una democràcia no hauria d'existir el dret a no ser ofès. “Quan celebres la diversitat cultural i religiosa, també has de celebrar la diversitat a l'hora d'expressar-te”, diu. “Però anem en sentit contrari. Volem tenir més diversitat cultural però al mateix temps tindrem menys diversitat d'expressió. Quan [el cineasta holandès] Theo Van Gogh va ser assassinat, el ministre de Cultura d'Holanda va dir que si les lleis sobre els discursos de l'odi haguessin estat més dures i les obres de Van Gogh s'haguessin prohibit, seguiria viu”.

El triomf de la llibertat d'expressió en el cas de la sàtira sobre el dictador nord-coreà ha estat a mitges. Les amenaces no han impedit que qui vulgui pugui veure la pel·lícula als EUA, en sales o en línia. Però els 3.000 cinemes comercials que havien d'estrenar La entrevista no ho han fet. En el futur, abans d'invertir en un projecte que pugui ofendre un polític o un col·lectiu s'ho pensaran.