Ovelles per llibres

El dia que Daniel Megía (22 anys) va veure que havia suspès una de les dues assignatures que li quedaven per acabar la carrera de Dret (més el projecte de final de carrera), va entrar en pànic. No va ser capaç de presentar-se a l'altre examen que li quedava. Un curs abans havia perdut la beca (també va arrossegar dues matèries pendents, el 20% del curs) i sabia que els seus pares no podrien mantenir-lo un any més vivint a Alcalá de Henares (Madrid), pagant a més la matrícula i sense ajudes, perquè la seva germana petita estava a punt de començar Història. Ella arribava a la universitat amb beca “i no tenia cap culpa” que ell hagués perdut la seva, així que en Daniel va decidir tornar al poble (Illana, a Guadalajara) a treballar amb el seu pare, pastor. Ara intenta estalviar per reprendre els llibres.

El debat sobre les beques universitàries té dues potes: la quantitat total de diners que es destinen i com es reparteixen, és a dir: qui hauria de tenir beca? Totes dues es barregen des que el Ministeri d'Educació va decidir canviar el sistema de repartiment perquè “era insostenible”, segons va explicar el departament. Com que no hi havia prou diners per al creixent nombre d'alumnes amb dret a ajuda, es van endurir els requisits el 2012 i el 2013 (el nombre mínim d'aprovats) per obtenir-la. A més, l'any passat es va canviar el sistema de repartiment d'ajudes: la quantia final dependrà del pressupost disponible, que en anys anteriors s'estava sobrepassant sistemàticament.

El ministeri –que ha rebutjat per tercera vegada participar en aquesta sèrie de reportatges– també ha defensat públicament completar el sistema de beques amb el de préstecs. Han esmentat específicament el model anglès: les taxes són molt altes (més de 10.000 euros), però aquests préstecs amb bones condicions es retornen a 30 anys, després d'acabar la carrera, i no s'han de pagar si no s'arriba a un nivell mínim d'ingressos. Uns préstecs similars existien a Espanya per estudiar màsters, però l'actual Govern els va eliminar per falta de pressupost. A més, a Anglaterra estan augmentant les veus contra aquest model, ja que temen que acabi costant molt més a tots els contribuents, que hauran de fer front a un deute gegantesc si molts titulats no poden pagar en el futur.

En tot cas, Educació també va vincular uns requisits més durs per obtenir ajuda amb la idea de reclamar als becats un esforç “equivalent al que reben de la societat”, més gran en aquests temps de crisi. “En realitat, l'esforç es fa amb tots els universitaris de la pública, els estudis de la qual estan subvencionats en la seva major part, no només amb els becats”, diu el catedràtic de Sociologia de la Complutense Rafael Feito.

La secretària d'Estat d'Educació, Montserrat Gomendio, va respondre l'any passat a aquest argument: als no becaris, va dir, també se'ls exigeix, ja que cada vegada que suspenen han de pagar més i, a partir de la quarta matrícula han de pagar el cost complet de l'assignatura, sense subvenció. “Evidentment, si tens diners pots suspendre molt més”, contesta Feito.

A l'hora de demanar més coresponsabilitat pels diners públics gastats, als experts Juan Hernández Armenteros i José Antonio Pérez els sembla més eficaç demanar-ne a tothom, no només als becaris. És a dir, endurint el mínim que cal aprovar cada any per poder continuar la carrera. Si se'ls demanés a tots el que se'ls exigia als becaris el 2011 per mantenir l'ajuda, hi hauria un estalvi a mitjà termini de “900 milions d'euros l'any”, asseguren en un estudi recent.