Bloom, rondinaire

Cada tant, Harold Bloom es despenja amb manifestacions molt agres sobre l’estat actual de la literatura universal —perquè figura que ho ha llegit tot, inclosa la literatura catalana, segons llegim al seu El canon occidental: ja faria temps que no es fa res de bo, en matèria literària (em pregunto en quina matèria es fan encara coses tan bones com les que ell desitjaria), i només llegim literatura escombraries. Per fi, i en especial, segons les seves declaracions en aquest mateix diari del 9 de desembre d’enguany, “Ja no es fa res de nou”.

Que encara es fa literatura de primera magnitud és un fet que Bloom no hauria de negar: un Coetzee, un Philip Roth, un Orhan Pamuk, o el més vell Corman McCarthy són autors molt rellevants, perfectament homologables als grans valors del segle XX, més bons i tot que els admirats autors, per Bloom, de la novel·lística angloamericana dels segles XVIII i XIX.

Però Bloom, com hem escrit, també opina que “no es fa res que sigui nou”. En això em fa l’efecte que no mesura bé els paràmetres històrics de la producció literària. El segle XX va donar almenys tres autors radicalment nous si es comparen amb la tradició del realisme romàntic (Balzac o Flaubert, també Dickens) i el realisme de la segona fornada (Zola o Huysmanns, per exemple): Proust, Kafka i Joyce. ¿És que aquell segle va donar molts més novel·listes radicalment diferents de la tradició novel·lística? Potser Broch, o potser també Robert Musil; potser Italo Svevo. Però no, per exemple, Thomas Mann o Giuseppe di Lampedusa, que són autors clarament vinculats als models de la narració del XIX.

Quan aquests van haver desaparegut, van continuar sortint molt bons escriptors —enormes valors de la literatura modernista, si ho puc dir a l’anglesa—, poetes i novel·listes, encara que no fossin absolutament nous: ¿és que Rilke o Riba han de ser titllats d’escombraries pel sol fet que només van un punt més enllà que Hölderlin? I després, a la segona meitat del segle XX, van aparèixer uns quants novel·listes que, certament, van aportar a la història literària novetats dignes de menció, francesos en especial —perquè els anglesos no s’han mogut dels exemples de la pròpia literatura del XVIII i XIX—: Marguerite Duras o Alain Robbe-Grillet, per citar-ne dos, i, en general, els autors de l’anomenat nouveau roman —que, d’altra banda, ja només llegeixen els més lletraferits i els especialistes acadèmics.

Ens preguntem: ¿es podia anar més lluny, en el terreny de la poesia, que Mallarmé o Apollinaire, i, en novel·la, que Robbe Grillet i els membres de l’OULIPO? Em fa l’efecte que no: els últims moderns que hem esmentat van fer un esforç d’intel·ligència narrativa que se situava ja, gairebé, més enllà de la ficció: per no voler caure en aquests extrems, ni voler sucumbir, tampoc, a les modes que s’albiraven, Valéry només es va atrevir a escriure un esbós de novel·la, genial, però esbós al cap i a la fi, Monsieur Teste.

Per aquestes raons d’ordre historicoliterari, ens fa l’efecte que Bloom exagerava i rondinava endebades. Almenys en el terreny de la novel·la, si volem que en el futur encara hi hagi lectors, convindrà oferir-los peces amb un argument clar, uns personatges ben dibuixats, un punt de crítica, una visió del món més o menys distinta i una atmosfera que ho emboliqui tot, com feia tan bé Henry James a base de cortinatges, catifes i vaixelles: cap novetat.

El problema, doncs, no és que no hi hagi literatura nova. El problema és que hi molta literatura apressada i circumstancial —a Catalunya, en aquests darrers anys, tant com arreu, per desventura— i poca literatura bona, és a dir, meditada, preparada al llarg de molts anys (set, com volia Flaubert; deu, com demanava Horaci?) i escrita amb la perfecció estilística que, això ha de quedar clar, demana la confecció de qualsevol obra d’art: perquè, per bagatel·les, ja tenim la televisió i la vida quotidiana.